17.10.12

l'ascensor

Quan l'ascensor sobrepassa el primer pis descobrim la nostra mútua afició al Barça. La conversa , de menys de vint segons, es torna intensa fins que obro la porta, tres pisos més amunt; ell continua un pis més. Fa més de vint-i-cinc anys que ens coneixem i encara no havíem arribat a intimitats tan profundes; no, menteixo, oblidava que fa cosa d'un mes vam compartir superficialment pensaments estelats.


Ara, quan ens tornem a trobar trenta segons, o una mica més si la conversa ho exigeix i deixem oberta la porta de l'ascensor, dividirem els nostres coneixements de variacions infinites sobre l'estat del temps amb les inacabables possibilitats de l'equip que seguim; potser també direm alguna cosa sobre els vents que mouen l'estelada.

Com que ja hem agafat confiança, segurament que d'aquí vint o vint-i-cinc anys m'atreveixi a demanar-li -potser m'ho ofereixi ell- de pujar a casa seua a mirar un partit del Barça al seu canal de pagament. Sobre si hi haurà a la saleta una estelada o una quadribarrada simple, no m'atreveixo a pronosticar.

6 comentaris:

Clidice ha dit...

Sembla mentida com a ciutat podeu viure a pocs metres de persones i no saber-ne res, o gairebé. Ho trobo fascinant i rar.

Júlia ha dit...

Bé, els indrets rurals també tenen coses rares, al poble del meu pare els parents que hi vivien no es 'veien' mai i recordo la novel·la El disputado voto del señor Cayo on en un poble els dos que viuen no es parlen, a ciutat hi ha moltes variables, depèn. No tot és tan blanc o negre, que ja he protestat més d'una vegada dels tòpics sobre inhumans barcelonins associats, ep.

Carme Rosanas ha dit...

:) no se sap mai...

miquel ha dit...

És fascinant, clidice. Estimulant, pertorbador o patètic, segons com i quan es miri.

És clar que hi ha molts matisos, Júlia, en ciutats i pobles (també hauríem de parlar de les mides de les poblacions). En tot cas, per dir una circumstància, als pobles en que tothom més o menys es veu, la ignòrància mútua total sol ser una tria precedida d'un cert coneixement de vides i miracles; a la ciutat, no cal.


Ja t'ho explicaré, carme :-)

Júlia ha dit...

Miquel, aquests llocs comuns sobre pobles i ciutats potser eren veritat o mitja veritat fa anys, que tampoc, avui, amb tanta urbanització i amb la facilitat de les comunicacions crec que a la majoria d'indrets tot ha canviat molt i hi ha moltes variables, al menys per la meva pròpia experiència a un lloc i l'altre, que no vol dir res, per altra banda.

miquel ha dit...

És clar que ha canviat molt, Júlia, però al menys al meu poble tothom es continua creuant molt pel carrer i compartint botigues i celebracions... El nombre de gent de la col·lectivitat continua sent important, més a l'hivern que a l'estiu.