petites arades

Com la majoria de catalans, tinc un petit historial en defensa de la llengua del país. Bé potser exagero, perquè l'únic que faig i he fet és parlar i escriure en català i ensenyar a parlar (poc) i escriure durant uns anys des d'uns criteris sovint canviants, incerts, permissius -a vegades excessivament estrictes, també- i adequats als oients i escriptors que m'escoltaven; però ara no vull embrancar-me en historietes que no vénen al cas.

 Deixant de banda els aspectes professionals, que pertanyen al passat, encara ara em dedico a la correcció circumstancial de la llengua escrita, exclusivament en els seus aspectes ortogràfics i morfològics, en els detalls petits, perquè em sembla que m'haig d'abstenir d'intervenir en els casos espectaculars.

 Com que sóc passejador, quan em canso de veure alguna errada insignificant en algun comerç dels meus itineraris habituals, tinc tendència a comunicar-la a propietaris o dependents, sempre amb educació i donant per suposat que es tracta d'un petit lapsus com els que jo mateix cometo amb tanta freqüència. Les meus correccions solen ser rebudes amb una amabilitat extrema. Per exemple, fa dos o tres mesos vaig veure que en una botiga molt atractiva del Boulevard Rosa exposaven les qualitats d'un pernil i deien que tenia un “sabor complexe”; després d'una compra insignificant a l'establiment vaig indicar a la dependenta que el sabor més aviat era complex; la noia em va dir que ja parlaria amb el retolista (?). El pernil continua sent complexe, cosa que em fa pensar que la meua idea dels pernils i els seus sabors és vaga i sovint equivocada. Una mica més avall, a l'altra banda del carrer, hi ha un restaurant que es diu Qu Qu (em sembla). També fa molt temps que els vaig dir que creia que no existia el “Pernil Ibèric de glà”que anuncien a la pissarra. El cambrer va semblar molt interessat en la meua observació, però continua exactament el mateix escrit, potser amb una mica més d'èmfasi en l'accent del gla. Definitivament, queda confirmat la meus ignorància sobre els pernils. Potser faré un curset sobre el tema a la casa Elizalde.

La veritat és que alguns cops penso que el que a mi em semblen errors o manca de cura en la llengua escrita potser són formes subtils d'indicar alguna cosa. Durant anys, per exemple, he vist una empresa que anunciava aparells “descalsificadors” i jo interiorment em deia que eren descalcificadors; però pensant-ho bé, la ce més aviat indica obstrucció, en canvi la essa suggerix com serpenteja el producte que s'endurà la calç. Fa una mica menys em vaig fixar en l'anunci d'horari d'una botiga del passeig de sant Joan, que asseguraria que regenten uns musulmans si no fos per la quantitat d'alcohol de l'aparador. Com que també domino el castellà, vaig estar a punt d'entrar a la botiga, però en acabar de llegir el paper vaig pensar que realment l'horari era horrorós i que qui va escriure el missatge tenia molt clara la situació.

Per cert, compte amb les correccions. Continuo amb el castellà (sóc diglòssic -o triglòssics-, no hi puc fer res). Aquesta nit els de Polònia feien un acudit sobre l'acudit de l'independentisme acadèmic de l'inefable Wert i m'ha semblat que apareixia el mot “almóndigas”. Que consti que fa anys i anys que la paraula surt al diccionari de la RAE, com apareixen als nostres diccionaris vocables que alguns mai no inclourien. Als qui demanen almóndigas als restaurants i veuen que el cambrer fa una rialleta, els aconsello que arrenquin la pàgina corresponent del diccionari i la hi refreguin per la cara. Ben pensat, però, ens tocaria anar amb les butxaques plenes de pàgines de diccionaris i, a la fi, els diccionaris ja se'ls creuen poca gent.