24.10.12

paciència

Sembla que amb l'edat hauria de tenir més paciència, però no és així sinó el contrari. He dit paciència, no comprensió. Comprenc la gent, les seues motivacions, les seues actuacions, però la paciència que tinc per escoltar-los se'm torna escassa en segons quins casos. Per exemple en els actes públics, manifestacions artístiques molt especialment incloses.


Per exemple, avui he assistit a una sessió de Poetrry slam en què intervenien cinc participants. Ja hem començat malament: una veu en off ens ha dit que no es podia fumar ni beure ni menjar ni tenir els mòbils encesos ni entrar després de 15 minuts d'haver començat les actuacions (però si tots érem a dintre...). A veure érem 35 o 40 persones adultes -tres o quatre força- que sabíem aproximadament què anàvem a veure, excepte una noia que rondava per allà abans d'obrir la porta i m'ha preguntat què feien a les vuit.

Bé, cap problema, però la petita introducció m'ha fet seure, momentàniament, menys distès. El primer participant ha demanat uns aplaudiments per trencar el fred; d'acord, es tracta d'una cortesia acceptable. He aplaudit, també per cortesia, en acabar la seua actuació excessivament llarga -parlo, és clar, des de la meua subjectivitat- i que no m'ha interessat especialment. Cada poeta ha recitat i representat el seu text i ha començat la segona ronda en el mateix ordre. Aplaudiments de rigor en alguns casos i convençuts en altres. Tres quarts d'hora aproximadament i ja n'he tingut prou i he enfilat la porta amb el temor que no em deixessin sortir.

En altres temps m'hagués quedat fins al final, però avui ja en tenia prou. M'interessaven dos participants i no m'han decebut: paraules que em copejaven o m'acaronaven, complicitats subtils o novetats enginyoses, sensacions que em feien concentrar en els mots que anaven fluint... En els altres tres casos, el seu seguiment m'exigia un petit esforç extra que no he volgut repetir.

Avui era Poetry slam, però encara tinc menys paciència amb el teatre, que mai no ha sigut el meu fort, o amb el cinema, que cada dia trobo més inversemblant que hi hagi crítics que estiguin disposats a comentar determinades pel·lícules, quan seria suficient dir que és vulgar, que el que diu i com ho diu ja ho hem vist altres vegades i amb més qualitat...

Entenc que avui dec tenir un mal dia culturalment parlant, que realment la gràcia de la cultura, com de tot en la vida, rau a trobar una joia enmig de la mediocritat reiterativa, que per poder apreciar la bondat de qualsevol cosa cal haver tastat les irrisorietats de moltes altres, però avui, i cada vegada menys, no tinc paciència, i si continuo teclejant cada dia es per veure, suposo, si qualsevol nit em surt un text mitjanament civilitzat o moderadament salvatge, encara que per saber-ho m'hauria de rellegir i la majoria de dies no tinc prou paciència.

5 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

ja fa anys que no vaig al cinema ni al teatre, de fet, mai he estat de tatre, i aquesta namca de pacencia que dius i que no tambe tinc, l'aplico a la literatura, si una novel·la no m'enganxa, encara que estigui a la pàgina 30 la deixo, i santes pasqües.
Es normal i cosa de l'edat que tenim, ambdós jubilats, pero possiblement més que perdre la paciència, o creure que se'n té poca, es tracte de tenir consciència i deixar-se d'endergues que abans per excessiva educació o ves tu a saber no es tenia, i si quelcom no t'agrada, sigui Poetryslam - que
per cert sona a pretenciós - una pel·lícula, o una obra de teatre, un s'aixeca i se'n va, i es queda tan ample.

salut

Júlia ha dit...

Els anys ens tornen més crítics amb tot, avui mateix ho comentava amb Olga Xirinacs, al blog, ja no aguantes el que sigui ni acabes tots els llibres perquè toca, 'me sé todos los cuentos' com deia el poeta. I això de tractar-nos a tots com a criatures amb consells i recomanacions també fa que deixi de fer moltes coses i anar a molts llocs.

Clidice ha dit...

No sé si són els anys, o potser és que vaig néixer vella, però ja fa anys que vaig decidir, atenent que sóc atea i no m'espera l'eternitat, em cal aprofitar tot el temps que estigui aquí en allò que m'abelleixi, ja sigui badar durant hores al davant d'un quadre o emborratxant-me amb les amigues. Fins i tot, si m'apures, a vegades, faig coses "de debò" :)

Carme ha dit...

Jo estic amb la Cli... ens anem tornant més selectius i no ens ve de gust perdre el temps amb coses que ja no ens agraden o no ens interessen.

No sé sí és una qüestió de paciència, al menys en el meu cas no ho és. Puc tenir molta paciència per a moltes coses sempre que em sembli un temps ben aprofitat segons el meu criteri mes subjectiu del moment.

I gens per d'altres coses...

miquel ha dit...

Em reconforta, Francesc veure que no em trobo sol. Amb els llibres solc tenir més paciència que amb els altres casos, potser perquè és una activitat solitària que es pot recomençar i plegar sense cap condicionant extern.

Bé, bé, Julia, gràcies per fer-me sentir acompanyat. I jo també pescindeixo d'algunes coses que potser em vindria bé de fer perquè "l'ambient" no em sembla prou amigable. Cada dia suporto menys les sacralitzacions i el tracta de nen petit que un dia o altre em tornarà a arribar.

Exactament, Clidice, la qüestió és que el temps em sigui amic encara que sigui, com tu dius, badant perquè vull.

Ja veus que aquí tots estem d'acord, Carme. Una altra cosa és superar els aspectes propis de les convencions socials i marxar d'un lloc quan no "toca".
En el meu cas no es trcata tant de temps ben aprofitat o no sinó simplement d'avorriment.