VETLLA, REVETLLA
a Jaume Llongueres
Sant Joan
noça i bateig de sang!
Les noies
riuen amb llur galant.
Quina vesprada
festa pel cor:
cada
abraçada deixarà enyor,
cada besada un infant nou.
Pluja
de ruda sobre els pitralls,
qui diu l'amada,
qui diu
l'amant.
El càntir s'ompli
d'aigua i anís,
que es
vessi tota
sines endins.
No hi
haurà festa si el foc no és alt,
si molt no es besa
i l'amor
es plany.
A la fontada vinguen cançons
la matinada veurem
el sol:
haurem menjada coca amb llardons.
Joan Salvat-Papasseit, a La gesta dels estels
Potser, si no hi ha núvols, veuré la lluna plena i els focs, de lluny.
Una mica de coca, sense llardons, amb taronja amargant, no gaire, i la crema cremada.
Potser m'agradaria retrobar el gust de l'aigua amb un rajolí d'anís, encara que fos sense el càntir... i escoltar una cançó:
De tota la resta, ara, no sabria què dir, que la nit és curta i aviat surt el sol.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Sempre rebo els vídeos directament del Celdoni Fonoll, no sé on em va trobar, però sempre que els rebo els escolto amb plaer. M'agraden les seves cançons. Se m'ha convertit en algú com de la família... :) ara m'ha fet gràcia tornar-lo a trobar aquí.
El poema de Papasseit, genial i molt vital i ves quina cosa a mi em fa sentir enyorança ...
Jo sí que vaig menjar coca de llardons... això sí. Besar, no vaig besar gaire, per no dir gens...
Per aquí hi havia molts núvols, per sort havia vist una magnífica lluna dissabte al vespre que la vaig gaudir molta estona.
Ahir nit, sopar de revetlla dins i no pas fora... que queien espurnetes d'aigua i no se sabia si acabaria plovent.
Amb tot un soparet tranquil i rialler amb els amics-veïns
Carme, jo, en canvi, l'escolto molt poquet, només quan el busco o quan, com ara aquí, em surt. Potser hauria d'estar més atent.
Els poemes de Salvat ja solen crear un sentiment d'enyorança, possiblement per la seua vitalitat :-)
Que boniques aquestes revetlles, necessàriament una mica nostàlgiques en algun moment. Més tard te'n parlo una mica de la meua :-)
Feia temps que no rellegia aquest poema, promesa d´una nit càlida, ben diferent de la que vaig tenir ahir, ben passada per aigua, sense la lluna plena que la nit anterior es reflectia al mar...
Aixó sí, coca de llardons i força silenci.
Ah, Assum, però l'aigua no teu necessàriament la calidesa :-)
Sí, la lluna es va voler amagar, quina covardia!
Publica un comentari a l'entrada