aquest diumenge anem al jazz

-Va, escoltarem una mica de jazz.

Així que anem a les fonts de Montjuïc on a partir de les 7 es fonen aigua i música. El guirigall és considerable, els mòbils a punt, les tauletes en marxa, les càmeres fotogràfiques de totes les categories, amb trípodes o sense, preparades. Hi ha més gent -no sé que quants n'han comptat la Guàrdia Urbana o la Delegació del Govern- que a la plaça de Catalunya aquest matí, però els sons de Jamie Cullum, Chucho Valdés, Chiestian McBride... que ens prometia Barcelona Jazz Weekend no apareixen enlloc o al menys jo no els sé detectar a pocs metres de les fonts. A més, amb prou feines sóc capaç de sentir la presa de pèl sonora, atn subtil, que acompanya l'aigua. Però sembla que no importa a ningú, que la qüestió és participar, anar amunt i avall, conviure en pau entre els helicòpters blavosos nord-africans i els venedors de llaunes. Barcelona és una festa que pot fer arribar a nivells de misticisme sublims, amb déus o sense.

Ens afegim, doncs a la festa, i fins i tot entrem a la de la cervesa, encara que no la tastem i estem gairebé segurs que no trobarem Guardiola.

-I si anéssim al Harlem Jazz Club, on actua la Marina Band? El trompeta és Pere Navarro.

-Vols dir?

-Ei, que les seues variacions i improvisacions deuen ser sensacionals, només et cal veure les actuacions dels darrers temps al Parlament. I recorda que és de Terrassa, una de les ciutats del jazz per excel·lència.

Però resulta que el Pere Navarro de la Marina Band deu ser eivissenc i és possible que ignori les actuacions del seu homònim. No importa, la qüestió és seguir la música i, per un dia, prescindir de les lletres.