intocables

...

Sense Raimon, la llengua catalana potser no hauria arribat a temps de ser protegida en democràcia, ja que, en el llarguíssim silenci de la dictadura, n'hi van haver molts que, tot i haver-la rebut dels pares, ja no la feien servir ni al carrer ni a les botigues ni per cantar sota la dutxa.
[...]
No em toqueu en Raimon! Fins aquí podíem arribar.

Antoni Puigverd

Després de tanta insistència aparent, podria sembla que m'interessa una vegada més parlar de Raimon, però lluny de la meua intenció. Raimon només és el pretext i surt per casualitat. Em crida l'atenció el primer paràgraf que he copiat de Puigverd, d'un article que comparteixo en altres aspectes.

He sentit i llegit moltes vegades en diferents boques i plomes les mateixes paraules sobre la salvació de la llengua i encara ara em transporten al poble, a la infantesa. Nascut poc més de deu anys després del final de la guerra, es pot dir que recordo una part del llarguíssim silenci de la dictadura. Recordo les ràdios emetent en castellà, i les preferències de la gent per una o altra emissora. Recordo totes les classes de l'escola en castellà encara que algun mestre fos del poble. Recordo el cinema dels diumenges en castellà, sessió doble; i el No-Do, triomfant i triomfalista. Recordo les misses de 12, primer en llatí -el sermó en castellà- i després en castellà, amb capellans valencians. Recordo notes apuntades en castellà en qualsevol paper, potser amb alguna falta d'ortografia, però amb una cal·ligrafia, tant la masculina com la femenina, impecables... No recordo ningú que em parlés de Llull, ni d'Ausiàs, ni de la Rodoreda...

Recordo que el veí ferreter parlava en català, i el de dalt, el ferrer, i el de més amunt, que tenia una botiga de queviures amb un rètol que posava Ultramarinos i el seu nom. I tots deien els noms dels seus productes en català i la gent els demanava en català. I els pagesos sabien els noms dels arbres i les plantes i podien assenyalar-ne uns i altres (i jo en sabia més que ara). Recordo la dificultat que tenien alguns, sobretot els més grans, quan en alguna circumstància els tocava emprar el català. Recordo, també, com gairebé tothom feia servir alguna paraula vinguda de fora, com sello o buzón, però no sàrria o cullerot. I a casa, al carrer, a les botigues, per comprar o per vendre, per jugar o per plorar (era massa petit per saber amb quina llengua es parlava per fer l'amor), tothom parlava català amb tothom.

De nacionalisme, de catalanisme, no se'n parlava, o al menys jo no en sentia parlar. En aquella època, tampoc es parlava, al menys al carrer, de populisme, perquè es parlava poc de política al carrer, i entenc, a més, que el terme, en sentit pejoratiu, només es pot aplicar a les actuacions dels polítics; el el que es feia al poble, el que feia la gent, era més o menys popular.

Recordo vagament aquells anys 50 de la dictadura i l'exotisme del castellà en aquell poble tancat, potser una mica trist. La dècada següent van venir els Setze Jutges i Raimon i molts altres, que ens portaven cançons noves, però al poble -que petit i immens era el poble- ja feia segles que teníem les paraules qua mai no vam perdre.

Ara, al poble, que no és gaire més gran qua abans, se senten moltes llengües, i la gent sap moltes més coses, segons diuen, i coneix més món i tornen a votar partits polítics, com abans de la guerra. El català continua ben viu, encara que tinc la sensació que pel camí molta gent ha perdut paraules dels pagesos, dels basters, dels cadirers, dels carreters, dels ferrers... i de tants altres oficis que semblaven intocables, eterns; però no hi fa res, en deuen haver après moltes de noves.