10.3.07

ball de saló

Arribo passades les set i a penes tinc una hora per passejar-me per l’envelat de la plaça de Catalunya. A primera vista, està com cada any però amb menys llibres, cosa que atribueixo al fet que jo hi vaig quan només queden tres dies per plegar.

M’entretinc en la part de narrativa en català, amb els autors per ordre alfabètic. Agafaria uns quants llibres més d’aquells que ja no es troben en les llibreries –el Llibreter en parlava ahir des de la perspectiva professional-, però em reprimeixo. Mentre avanço a ritme irregular, vaig fent algunes modificacions menors, per exemple, canvio de lloc La teranyina, de Cabré que tapava Carn d’olla: em sembla que encara és més fàcil trobar el primer llibre que el segon; faig el mateix amb les Passions romanes de la M. P. Janer que amagaven el primer volum de l’Obra completa de S. J. Arbó (L’inútil combat, Hores en blanc i Narracions del Delta) que crec mereix una oportunitat. Estic temptat de comprar el volum de la Mercè Rodoreda que inclou Sóc una dona honrada? (1933) i Del que un no pot fugir (1934), publicat per La fundació M. R., però el meu interès de lector normal guanya la meva temptació investigadora i el deixo sense ni tan sols fullejar. Una mica abans m’he preguntat el motiu de veure només el primer volum de La febre d’or: la gent s’ha interessat únicament pel desenllaç o bé la llibreria que l’ha portat ha perdut l’altre volum pel camí? Mentrestant ja porto uns quants llibres a la mà.

Se m’acaba el temps previst, així que vaig passant ràpidament per algunes de les altres seccions. A la de novel·la històrica en català no veig L’orfeneta de Menargues, però hi ha un exemplar d’El nom de la rosa, molt més interessant, encara que desconec possibles avantpassats catalans d’Umberto Eco. Traduccions de l’anglès al català, del portuguès al català, de l’alemany al català (amb una vitrina amb les traduccions del català a l’alemany –Fira de Frankfurt a tocar-)... Busco i no trobo en la secció de novel·la policíaca i similars (aquesta separació en gèneres –alguns sí i d’altres no- em desconcerta). Vaig cap a la poesia, però no m’aclareixo perquè no entenc el criteri de col·locació dels llibres. Què fa La narrativa i la prosa a Mallorca a l'inici del segle XX a Monografies locals. Són prop de les vuit i m’aturo un moment a escoltar el que diu Joan Portell (suposo) en la taula rodona “Com fer els teus fills lectors” (amb l’exemple, com sempre, o esperant un miracle, em dic jo mentalment). Té una intervenció breu que no em sembla especialment interessant –tot i que hi ha qui pren notes-, potser perquè va parlant de la búsqueda de literatura infantil a través de Google mentre va assenyalant i comentant webs que apareixen en la pantalla que té al darrere i no parla de la meva sobre el tema, encara que el punter del ratolí l’acarona en més d’una ocasió. Unes quantes voltes més sense gairebé fixar-me en els llibres i decideixo anar a la caixa: Històries de la mà esquerra, el primer llibre de narracions de Moncada, La glòria del doctor Larén, la novel·la que Calders va publicar als 24 anys, editada el 1936 i reeditada l’any 1994, En Patufet, cent anys. La revista i el seu impacte, recull de les intervencions del simposi sobre la revista celebrat l’11 de març de 2004 –sí, el mateix dia de l’atemptat-, Timbuktú, de Paul Auster, no sé per què encara no llegida. En fi, que m’he decantat per clàssics moderns, cosa segura. Em sembla que hauré de tornar demà o demà passat a veure si em decideixo per alguna cosa més actual.

En sortir de l’envelat, que no acabo d’entendre del tot, passo per la Catalònia perquè vull comprar Catalana i criminal. La novel·la detectivesca del segle XX. Com que no recordo bé el títol, he de recórrer a l’ajuda de Jordi Valls, que em localitza el llibre fàcilment. Volia fullejar el darrer llibre de l’Espinàs, Relacions particulars, una mena de memòries dels altres, però he de marxar perquè encara és el dia de la dona i la Joana no em perdonarà que, especialment avui, no li tingui el sopar a taula a l’hora en punt.

Mentre faig les dues parades de metro que em porten a casa, tinc temps de fer-me una idea del contingut del llibre –quantes voltes per definir el que és novel·la negra, i encara no sé si queda clar- d’Adolf Piquer i Àlex Martín. Ja en parlarem, potser.

4 comentaris:

Júlia ha dit...

Insisteixo en el tema, des que ho fan a l'envelat ha perdut molt, la cosa. La impressió, i no només teva i dels darrers dies, sinó meva i d'altres que m'ho han comentat, és que hi ha menys llibres... potser és que venen més, a la Plaça Gran, però ho dubto.

el llibreter ha dit...

He pogut visitar les carpes en dues ocasions, diumenge i dimecres, i en tots dos casos he tingut la sensació que era impossible que hi haguessin els 60.000 o 80.000 títols que diuen que hi hauria d'haver.

Sobre els criteris que s'han seguit a l'hora d'exhibir els títols, ben poca cosa hi puc dir. Què hi feien les obres completes de Miquel Batllori a narrativa? No ho sé, la veritat. I així no hi ha manera d'opinar.

Estic d'acord amb la Júlia que l'envelat no és gaire afortunat; ara bé, em sembla que la ubicació és molt bona.

És una pena que un altre any s'hagi perdut l'opotunitat de fer de Barcelona la capital de tota l'edició en català.

Salutacions cordials.

Júlia ha dit...

L'ubicació de les Drasanes era excel·lent, però tota aquella zona pateix l'oblit dels poders municipals, que no la potencien com cal. La Porta de Santa Madrona, l'edifici mateix, impressionant... el museu Marítim, que està gaudint d'una interessant remodelació... quin problema hi havia, en aquella ubicació? Està ben comunicada. Malgrat tot, la zona, com dic, està una mica abandonada, amb el fossat de la Porta brut, generalment. Insisteixo, la Carpa dóna una sensació de 'cutrerío' que no sé com dir en català (potser 'atrotinament'?) que trobo poc adient amb els objectius.

Arare ha dit...

A mi l'envelat també em sembla una mica cutre, la veritat. Però val més aquest envelat que res... i la ubicació és realment bona. La llàstima és passar-hi pel davant sense ni un segon per "perdre-hi" perquè has de fer trenta coses en dues hores :(

però la vida és així d'injusta.