Barcelona tremola

Barcelona tremola! Barcelona tremola? Barcelona, tremola! Els organitzadors de la Setmana del Llibre en Català, per boca de l’Ernest Folch, han amenaçat de traslladar la Fira fora de Barcelona si la ciutat no garanteix la mateixa situació que aquest any: "per al respecte al llibre en català i a la llengua catalana i perquè movem milers de persones. Ser enmig de la ciutat és una aposta estratègica a la qual no podem renunciar". Sembla que Assumpta Escarp, consellera de l’Eixample, deia que per al proper any caldria buscar un lloc “més clar i permeable” i que no pensava que “la millor solució sigui la ocupació de la via pública”. Per altra banda, Xavier Bosch deia l’altre dia a l’”Avui”: Res no convidava a entrar-hi als passavolants. Calia estar per la causa per anar a la Setmana del Llibre en Català de la plaça de Catalunya. Per fer-hi cap, calia tenir consciència que allà dins hi havia condensada la nostra cultura sobre paper. I, sovint, els que encara n'estem convençuts, de llibres en català en comprem durant tot l'any a les llibreries i no se'ns escapa una obra que vulguem tenir. A més a més, a les llibreries el material sol estar en més bon estat que molts dels volums que he fullejat". I avui mateix afegia Ada Castells, en aquesta 25a edició, rècord de vendes, parlant dels més venuts: "En aquesta 25a edició, els lectors han comprat 26.150 exemplars i a la seu central de la Setmana, on només hi ha llibres de fons per no competir amb les llibreries, els best sellers han estat Si menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies; Un home de paraula, d'Imma Monsó; L'església del mar, d'Ildefonso Falcones; Un crim imperfecte, de Teresa Solana, i Vuitanta-sis contes, de Quim Monzó, autor que ha estat honorat amb el premi Trajectòria. Pel que fa a les novetats, els llibres més venuts a les 150 llibreries que han participat a la Setmana són Escolta la meva veu, de Susana Tamaro; El preu de ser catalans, de Patricia Gabancho; Viatges per l'Scriptorium, de Paul Auster; Deixeu estar els nens, de Donna Leon, i 39+1+1, de Sílvia Soler. "

Tot plegat, i moltes altres coses, em sembla el joc dels disbarats. Si s’és capaç de moure milers de persones, no cal que la Setmana se situï en el quilòmetre zero de Barcelona, només cal que vagi una mica més avall, a les Drassanes, per exemple, un lloc força ben comunicat on els individus que, a part de respectar el llibre en català, tenen la intenció de comprar-ne algun, segur que hi podrien arribar sense haver de canviar-se de sabates al mig del camí. Als qui, més que respectar el llibre en català, ens agrada llegir, anirem on calgui –ep, que no sigui massa lluny- per posar-nos-hi en contacte. És clar que per comprar Si menges una llimona sense fer ganyotes o alguns dels altres llibres més venuts –llibres de fons?- no ens calia trepitjar la carpa, només calia que entréssim en la llibreria-papereria de la cantonada, perquè, quin dels llibres més venuts aquests dies no es troba en qualsevol de les llibreries més humils del país en aquest moment?

Ja em sembla bé que la gent es preocupi del seu negoci i que intenti guanyar-se la vida dignament, fins i tot en un camp tan difícil i arriscat com el de la cultura, que alguns confonen amb literatura, però que no ens expliquin històries de dignitats barrejades amb estratègies comercials a baix preu. Potser ja va sent hora que muntin un tinglado que no sembli un magatzem i on els dependents contractats per a l’ocasió s’estiguin per la feina en lloc, per exemple, de prendre notes en la taula rodona de torn de la “sala d’actes” amb una cabuda ridícula. A veure, també, si arriba un moment en què ja no caldrà muntar una Setmana per a passavolants perquè tothom tindrà la possibilitat, l’estímul i la necessitat de comprar llibres sense esperar que una vegada a l’any s’hagi de trobar, mentre va passejant, l’oportunitat d’entrar sense cap esforç en una macrollibreria –no tant- desordenada i amb mancances importants. Evidentment, la tasca d’aconseguir lectors no és només, ni primordialment, dels llibreters i editors, però també una mica. I per últim, a la regidora de l’Eixample, i amb permís de Permanyer: quines històries explica de la via pública? Si els únics habitants fixos del mig de la plaça de Catalunya són els coloms, o potser l’envelat crea una mala imatge entre els turistes que vénen a celebrar comiats de solter/soltera i es volen fer una foto entre els colúmbids

Ah, i m’agradaria saber quina ciutat ha ofert un lloc cèntric al senyor Folch que proporcionarà més visitants que, per exemple, les Drassanes de Barcelona? No m’atreveixo a deixar anar cap hipòtesi entre les catalanes, però, potser Frankfurt per l’any que ve? Em temo que el senyor Folch juga poc al pòquer: la seva catxa no cola.

P. S. Sempre em pregunto com aconsegueixen saber el total de visitats en aquests esdeveniments que duren més d'una setmana. 205.000 visitants. Els compten els repetits?