ineptituds artístiques

En un altre post us parlava de les meves carències plàstiques i musicals. Quant a les segones, només dir-vos que el bon déu no va concedir-me el do de l’orella subtil, que diuen que és imprescindible per poder distingir entre un ... i un ... Què hi farem? És cosa de família paterna i materna fins a la setena generació, com a mínim. No estem prou al cas. I si intentem entonar alguna cosa, passa el mateix que a la ciutat de Jericó, però involuntàriament. Intento justificar-me al·legant la meva total manca d’educació musical reglada, però els qui heu tingut la meva mateixa manca d’educació musical sabeu que aquesta excusa no és vàlida.
Quant a la meva falta de criteri plàstic, només cal que l’il·lustri amb una anècdota. Des de fa uns anys passo alguns dissabtes a la tarda per la Plaça de Sant Josep Oriol ( o és la Plaça del Pi? Em faig un embolic. En fi, aquella on hi ha una estàtua d’en Guimerà assegut que l’ajuntament ha anat enlairant perquè abans sempre tenia gent asseguda sobre els seus genolls). Doncs bé, al que anàvem, en aquest lloc hi ha dos dies a la setmana una exposició de pintures. La major part dels quadres són figuratius: marines i boscatges amb moltes roselles, sigui hivern o estiu. En alguns casos puc apreciar el rigor del dibuix, la perfecció del traç i la inspiració ortodoxa, però el meu cor no es trasbalsa. En canvi, hi ha un pintor amb aspecte de jubilat de la banca que em té robat el cor. Tinc la certesa que es va començar a dedicar a l’oli per no dedicar-se a la ginebra en el moment en què a la seva empresa li van dir que prescindien dels seus serveis. O potser m’equivoco i es tracta del veritable darrer bohemi. Sigui com sigui, els quadres d’Iranzo contenen uns motius amb proporcions inversemblants, amb uns color vius que haurien sigut el malson de molts fauvistes o la delícia còmplice de molts nens de primària executors de gargots que pengen a les parets d’uns pares condescendents i miops (on han anat a parar els valors de l’avior?). Cada dissabte que passo per la plaça no em puc estar de visitar les darreres novetats d’Iranzo, com en un ritual que t’atreu malgrat la perversitat oculta del culte. Cada vegada em sento més identificat amb unes pintures amb les quals penso que m’acabaré fonent en qualitat de personatge fantasmal de colors impossibles.
Ja sé que parlar és molt fàcil i que voleu veure una realitat tangible. Doncs heus aquí un carrer que veig des d’una múltiple perspectiva, segons el moment i l’estat d’ànim. Com a vianant de les cinc de la tarda que transita ràpid buscant els darrers raig del sol escadusser que encara es manté en un gèlid hivern, mentre la gent de les cases s’agrupa a la vora del foc, aliena al que passa a l’exterior. Però també puc ser l’habitant d’una casa que manté les finestres tancades al sol colpidor de les cinc de la tarda d’un estiu, mentre fa una becaina a l’espera d’una hora propicia per sortir a l’exterior; mentrestant un únic vianant, impulsat per una quimèrica busqueda, s’atreveix a desafiar les sagetes de foc protegint-se en les ombres de la façana inclinada. Darrera una finestra estreta, un nen, que és ell i sóc jo, l’únic despert, contempla el pas del vianant que també sóc jo i serà ell i del temps. O encara pot ser el carrer de cases buides que... O el cel límpid d’un dia de tramuntana en què... O una terra del mai més on...