notes sense repassar i incompletes sobre els blogs amb motiu de les jornades de Sant Cugat

He seguit les jornades de Sant Cugat a través del blog de Toni Sala i d’alguns dels participants i observadors de lluny i de prop. Se m’acuden dues reflexions relacionades -i les que poden sorgir a mesura que vagi escrivint- que potser ja s’han fet, però que en la meva mania de llegir en diagonal és possible que m’hagin passat desapercebudes.

En primer lloc, la diferència més notable que veig entre els blogs, és a dir, el que alguns anomenen la realitat virtual i el que podem llegir en altres mitjans és únicament el suport i la diferència de costos que això suposa. L’escriptura en el mitjà que jo ara faig servir és gratuïta, haver de d’escriure sobre paper té un cost econòmic. Això vol dir que el segon mitjà demana, exigeix una selecció. No és possible que tu -jo- puguem publicar el nostre conte, les nostres impressions diàries sobre la realitat personal o externa, les nostres crítiques sobre economia, política, etc. en un mitjà no virtual sense que el propietari del mitjà vulgui aconseguir uns guanys o, al menys, assegurar-se que no perdrà diners. En els blogs, aquest factor té poca importància, l’audiència, com a màxim, pot condicionar el propi ego.

El factor guanys suposa que no arribin a la llum més que els posts -diguem-ho així- que els empresaris pensin que serviran per aconseguir més lectors (guanys), per donar més prestigi a la revista o a l’editorial (guanys, encara que ens vulguin fer creure que no), per crear polèmica, no importa si el públic participa o no de les argumentacions del postista (guanys que propicia la curiositat dels humans), etc. Diaris, revistes, editorials, presenten ja un producte apte per al consum d’un públic més o menys nombrós. Mentrestant, el lector virtual ha de perdre bona part del seu temps seleccionant els escrits que se li presenten cada dia fins arribar a trobar allò que s’adiu més als seus gustos, a les seves expectatives, al seu estat d’ànim canviant; i quan creu que ja té controlat el mercat, va i li fa fallida, no sé sap massa bé per què, el seu blog (diari, recull de narracions...) preferit. Decebedor.

Em cansa escriure. Paper o pantalla? Al dos llocs puc llegir contes (novel·les, menys), crítiques, notícies locals, nacionals, internacionals, esportives, diaris íntims o no tant, vinyetes còmiques, passatemps... Esclar que entre els professionals i els aficionats hi ha encara una certa diferència i els mitjans de què disposen són diferents, però tot arribarà, potser. És qüestió de temps i de pasta.

Avui en dia voler fer unes jornades parlant dels blogs, de tots els blogs i la seva funció, és una feina quimèrica, com ho seria organitzar unes jornades per parlar de tot allò que s’escriu sobre paper, des del manual de funcionament de la rentadora fins a la darrera novel·la de Saramago. A Sant Cugat ni ho han intentat (no crec que demà -avui- ho pretenguin), i han fet molt bé.
Per cert, se sap si hi ha cap empresari de la comunicació que busqui o ja hagi contractat algun nou valor entre els que escriuen als blogs? Sorgirà algun mediàtic que hagi fet els seus primers passets en quest món? Retiraran algú d’una feina compartida amb la que li proporciona el pa de cada dia per donar-li fama i diners. Encara no? Que esperen, que la competència els prengui el fitxatge estelar?

P. S. Em sap greu que hagi plegat Notes al marge. És un dels pocs que tenia actualitzada la meva nova adreça. Qui em seguirà ara? Escric aquesta darrera nota perquè veig que el que provoca comentaris (interès) en el meu blog són els post scriptum. Les coses són així. Decidit, ara em dedicaré només a les notes marginals.