mar, solitud i senyora Robinson

Ja fa dies que a casa s’ha produït un fet estacional irreversible: ha entrat la calor. Hi ha uns dies entre la primavera i l’estiu que la temperatura a l’interior de la casa, encarada al sud-oest, com la quarta part d’edificis de l’Eixample, és agradabilíssima. És quan a l’exterior et comencen a molestar els més de 30º al sol i a les habitacions no s’arriba en cap cas als 23 i hi ha moments en què encara et ve de gust posar-te alguna peça a sobre de la samarreta o la camisa de màniga curta. Un dia t’adones, però, que aquesta situació ha canviat, que quan ja fosqueja, s’està millor al balcó que dintre de casa, on el termòmetre no baixa dels 25 o 26º. Entre la tardor i l’hivern es produirà la situació inversa, encara es manté un confort ambiental que ja ha desaparegut de l’exterior en aquells dies cada vegada més escassos de llum. Ara, en aquest moment, que es dóna el primer cas, el meu pensament comença a vagar de tant en tant per la mar, per les platges que m’esperen dintre de poc, pels dies sense horari de nits curtes.

I pensar en la mar em porta a reobrir un tema que considerava tancat: Solitud. A la novel·la la mar no té cap importància. No apareix, que jo recordi, més que en una ocasió, ja ben avançada l’obra. La Mila la descobreix i no la identifica fins que el pastor la hi confirma amb la paraula màgica. Aleshores la protagonista mostra el seu desencís, que devia ser comú a algunes persones que la veien per primera vegada a una certa edat (aquest descobriment tardà deu ser impossible en el nostre temps, amb tots els mitjans de comunicació que ens la presenten cada dia; una altra cosa és la sensació de la mar en directe, esclar). Observeu, no obstant, les possibilitats no desenvolupades de la mar a Solitud: "...dels naufragis, de les serenes...", que si que desenvoluparà, per exemple, Ruyra.
A Solitud la mar no hi té res a fer perquè la novel·la és de distàncies curtes en la immensitat de la muntanya, perquè els petits descobriments de la Mila, el seu procés d’autoconeixement, només poden realitzar-se en un espai ric, variat i canviant, difícilment en un espai tan obert, tan relativament homogeni com el que presenta la mar. La Mila podria haver nascut i podria haver mort en la mar, però no podria haver desenvolupat la seva personalitat.

Aleshores si que la Mila els clogué ben de pressa, enlluernada altre cop per un sobtat i llampegant miroteig d’espill. ¿Què era aquella ratlla de llum, llarga i feridora, que migpartia transversalment el cel i la terra? El pastor ho digué amb una paraula sola, amb una paraula màgica:
-La mar!
La Mila va tombar-se com fiblada.
¿Que allò era la mar, el quelcom imponderable de què havia sentit parlar tantes vegades?
Parpellejà repentinament, fent una gran neteja de ses còrnies; després tornà a mirar, esbatanats els parpres, fixes les ninetes, resistint heroicament el guspirejant pampallugeig encegador.
-La mar! La cosa mai vista!... La mar gran dels peixos, dels naufragis, de les serenes, de les grotes virolades, de les petxinetes i llerons!... -I per sa memòria passaren com una exalació els ex-vots de la capella, les narracions del pastor, les dites i recontes d’abans d’anar a la muntanya, tot lo que li havia parlat d’aquella mar tan retreta i exalçada pels homes... Una alenada de desil·lusió l’enfredorí de cap a peus."

Res a veure la mar contemplada per la Mila amb la mar de les rondalles que sobre ella havia escoltat i imaginat. Decepció, doncs, per una mar massa llunyana.

P.S. Ja sé que no està ben vist, però si no em falla la tècnica que no domino, avui la música que acompanyarà aquest post és la de la senyora Robinson -MÉS FORT EL VOLUM! No volíeu saber la música que escolto ara?-. Fins ahir a la nit no vaig saber que havia mort dilluns. Es va semblar la Mila a la senyora Robinson en la seva nova vida? No ho sabrem mai. No té cap importància.