Dos dels elements claus d'un país, tingui estat o no, són els seus recursos i els seus senyals d'identitat. Entre aquests darrers, nosaltres tenim la sardana. M'ho recorda un programa de televisió del qual destaco com els més grans es queixen del poc interès en el ball per part dels joves i, al mateix temps, com alguns compositors joves estan experimentant sobre la base de la sardana.
La veritat és que la sardana, des del punt de vista històric, és cosa de fa quatre dies. No sóc expert en sardanes, però m'atreviria a dir que aquesta dansa té els seus antecedents més remots s'ha de busca en el contrapàs, una dansa que s'executava a l'interior dels temple cristians i que recordava la mort de Jesucrist. Els dansaires, tots homes, s'agafaven de les mans i seguien un compàs de 6x8. Els contrapassos sortiren del temple a la plaça i seguien els compassos d'una Cobla formada en els seus orígens per quatre components amb els instruments següents: un sac de xemecs, una xirimia, una tarota i el flabiol i el tambori. I encara amb el compàs de 6x8 els homes, gairebé sempre, es donaren la mà i formaren rotllana i s'inicià el que més tard es coneixeria amb el nom de sardana. Estem parlant, em sembla, de principis del segle XIX. I a continuació la sardana llarga s'imposà sobre la curta, la Cobla va augmentant de músics fins arribar als 11, les dones van afegint-se a la rotllana, el compàs majoritari era de 2x4... A meitat del XIX les sardanes arriben a Barcelona portades des del seu lloc d'origen i es coneixem amb el nom de "balls empordanesos".
Amb tot, el coneixement i l'expansió de la sardana pel nostre país és del segle XX, deixem de banda les seqüeles de la guerra civil. A Catalunya, però continua havent-hi la terra de les sardanes, L'Empordà, les terres on la sardana ha anat fonent-se amb altres tradicions i els habitantse l'han fet seva, i les terres on la sardana és un senyal d'identitat reconegut, apreciat, però relativament llunyà, no viscut, anecdòtic. Jo pertanyo a aquests darrers territoris.
De tant en tant viatjo i m'estic a la terra originària de la dansa i escolto les cobles i miro els participants de les rodes de la sardana, i penso que és una llàstima que no la tingui com a pròpia, que no hagi format part de la meva infantesa. D'un temps cap aquí, però, m'adono que és cert la queixa de la gent gran sobre la poca participació dels més joves. I capto una conversa que em resisteixo a creure que sigui una pista sobre l'abandonament del ball.
Examinem l'escenari i els participants. Un poble de l'Empordà d'on han sortit alguns coneguts compositors de sardanes. Dues mares que tenen la trentena llarga parlen sobre les activitats dels seus fills, nens de set o vuit anys, sobre els seus aprenentatges. Em quedo només amb una frase:
-Doncs jo no penso portar en S. a les classes de sardana, tots els que hi van són xarnegos.
L'altra mare li confirma que ella només coneix el nen de la tal (una de les amigues o conegudes) que assisteix també a les classes. I molt aviat passen a un altre tema.
És possible que dintre de poc aquestes mares comencin a parlar en castellà amb els seus fills perquè el xarnegos ja parlaran en català?
En què quedem? Què passa aquí? S'han de buscar nous signes d'identitat clarament excloents?
LA GENT DE BÉ DEIXA "X," ANTES TWITTER
Fa 4 hores
9 comentaris:
Em sembla que l’exemple que poses no és vàlid. Vull creure que es tracta més d’una anècdota que d’una realitat. Més encara, diria que aquestes mares, o no han ballat mai sardanes, o saben el que és l’esperit sardanista. Jo sí que vaig créixer en el caliu sardanista, i et puc ben assegurar que la sardana no ha estat mai excloent. I també et puc dir que ha estat gràcies a la integració, que la sardana no s’ha mort abans. Quants nouvinguts que vàrem donar la mà! en aquells temps reculats que recordo, la meva dona inclòs. El que sí és cert, és que abans érem molts, els dansaires joves, i els músics de les cobles eren quasi tots ancians venerables a punt d’anar-se’n. Ara que tenim un esplet de músics joves i cobles noves, ara tots els que ballen sardanes són de la tercera o quarta edat.
(Ah, i els sardanistes, quan ballen, formen anelles, no pas rodes. És un matís important, ja que la parla defineix també a un poble)
Perejoan
En aquest cas coincideixo bastant amb en Perejoan, les associacions sardanistiques, com totes les agrupacions o organitzacions que s'han creat al llarg de la Historia a la nostra terra (destacavem força per aquest motiu, per l'alt nombre d'agrupacions i associoacions), feien una feina importantissima d'integracio als nouvinguts, no pas d'exclosio. Malauradament en desapareixer la llengua (el principal tret d'identitat d'un poble), desapareixen bona part dels trets d'aquest poble (el catala), entre ells l'associacionisme.
Sap greu, pero o fem un cop de timo aviat o desapareixem com a poble.
Tens raó amb la correcció de la paraula "roda", com se m'ha pogut colar? No, realment no crec que la mare que parla hagi tingut mai esperit sardanista, també és veritat, si no m'erro, que l'avi del nen era un compositor de sardanes més o menys conegut. Em limito a constatar un fet concret, en un lloc determinat i, pel que sé, prou generalitzat en aquest lloc.
D'associacions sardanístiques no en parlo; no en sé res. És molt possible que la seva tasca d'integració sigui encara important (l'exemple que explico ho demostraria, tot i que no sé si les classes a què faig referència les impartia una associació) com ho són, em consta, les agrupacions de castellers.
La Santa Espina, lletra d'Àngel Guimerà i Jorge i música d'Enric Morera.
Perejoan
la santa espina
de joveneta ballava sardanes i sempre demanava que la toquessin... me la sabia de memòria, la contava i la repartia "a grito pelao"
carai, fa anys que no ballo sardanes....
fa anys que no faig tantes coses...
(hauré de posar remei)
mar
(ja no sé ni de que anava el post :) )
Doncs el post devia anar de sardanes...Però ja s'ha acabat l'audició, que ja heu ballat prou.
a lot of premium products and services being offered for free. What’s best is that there is a seemingly
Publica un comentari a l'entrada