per a petits i grans

Llegeixo al suplement “Cultura” un article de Bru de Sala que em sorprèn per desacostumat en el tema en el seu cas –potser no ho és, però la meva memòria de subsistència no m’ho aclarirà-, per la claredat expositiva i lògica, per la capacitat de concentració i per la justesa del pensament . És titula “Las piernas del cerebro” i us en transcric uns fragments en català –espero no trair-lo excessivament- per tal d’anar una mica més ràpid en la còpia.

No abomino dels valors i la seva transmissió. Una combinació d’epicureisme i estoïcisme no aniria gens malament a les nostres societats. La meta, en fi, de tota construcció humana individual és anar progressant per camins que condueixin a la bondat, a la indulgència amb les debilitats alienes, als intents de correcció de les pròpies, a la integritat com a meta, a una certa plenitud vital, no exempta de petites renúncies assoliments (èxits?) certs, que entenc com l’única font de satisfacció amb un mateix. Però això a l’escola, tal com podem concebre-la, no es pot aprendre. Els valors, els que siguin, i no sempre són positius, impregnen l’atmosfera, són ambientals, ho amaren tot: millorar-los no és la feina dels educadors sinó de tots.

La primera part del fragment, la que concreta els valors desitjables, la trobo tan encertada que avui no se m’acudiria afegir res més, potser sí que ho faria demà, però tampoc voldré, ja en tinc prou. En la segona part ens recorda el que tots sabem però que de vegades dissimulem: l’escola té un paper molt relatiu, cada vegada més petit en l’intent de transmissió d’aquests valors, si és que intenta transmetre’ls. Fins a quina edat és poden adquirir o canviar uns valors adquirits és una cosa que en Bru de Sala no especifica i que a mi se m’escapa, però em temo que alguns dels principis exposats són propis del període de creixement físic i que poca cosa s’hi pot fer en l’edat adulta, si és que realment es vol, és clar. Observeu que en l’article es parla de “construcció humana individual” i no s’insinua la construcció humana social. En aquest aspecte, la transmissió de valors i la seva fixació, lligats als anteriors, potser no és tan fàcil de discernir o potser l’autor ja no si veu amb cor, és clar que potser només són una conseqüència i adequació dels anteriors.

En l’article, encara que fins aquest moment no ho ha exposat, Bru de Sala parla bàsicament de l’ensenyament, del paper de l’escola, d’una diversitat que de vegades oblida o dilueix l’essencialitat, del moment adequat per a la transmissió de valors i coneixements. Diu que s’haurien de dedicar les primeres etapes d’aprenentatge escolar a incrementar la lectoescriptura i la capacitat de càlcul. Completament d’acord, i que difícil en la part que em toca per raons diverses en què ara no m’entretindré. Deixo de banda la part central de l’escrit –vosaltres decidireu si el voleu llegir en la seva totalitat- i copio el darrer paràgraf, les conclusions, en què justifica la humilitat aparent del programa escolar proposat, i qui diu escolar, afegeixo jo, diu social.

El programa pot ser titllat de modest, si ho preferiu humil. No ho és. L’objectiu és ascendir pels dos vessants. Una, la comprensió del llenguatge escrit i el perfeccionament de l’expressió pròpia, que són un i el mateix. L’altra, el càlcul, en primer lloc numèric, després abstracte, combinatòria conceptual. Això és el primordial, juntament amb la memòria, que és el camp pel qual transita la intel·ligència, la majoria de vegades amb una extraordinària i cansada lentitud, excepcionalment amb un brillant galop. Sobre com procurar-se una existència emocional satisfactòria, per exemple, en sabem molt poc, de manera que és millor no intentar ensenyar res. A comprendre, a calcular sí que es pot ensenyar, mitjançant la creació de noves connexions, producte de l’esforç individual. Amb això gairebé és suficient.

Aquí queda. Es pot discutir, pot ser simplement un punt de partida, però em sembla d’una lucidesa important. Sigui com sigui, tot s’ha de dir, per a la majoria d’individus o d’institucions no deixarà de ser paper mullat, massa difícil de portar a la pràctica, cosa del futur o idees del passat.