Es reproduiran
les coliflors i els cérvols.
Creixeran amb tu.
T’hauràs descalçat les sandàlies juganeres
i no podré abraçar-te en els penya-segats.
No té cap importància.
Puc estimar-te sense veure’t,
sense saber el teu nom.
Puc viure sense creure’t nua.
Quan s’acabi l’estiu
tornaràs terra endins
i tu saps que no puc tornar a algunes ciutats.
Tot i així, dormo al costat de la finestra,
per si véns de nit, amb el vent del sud,
a portar-me un missatge en bicicleta.
Jon Benito (Zarautz, 1981). Orbel zaku bat (Un sac de fullaraca)
Disculpeu-me la doble traïció, però segurament ni vosaltres ni jo dominem gaire l’euskera. La desconfiança en els missatges en bicicleta -i si arrribés?- ja és una altra cosa, més personal.
12 comentaris:
Mmmm... com m'ha agradat! Un petó en bicicleta :)
No desconfio de tu, bitxo, però, ja tens bicicleta? Un petó, arribi com arribi.
potser no té cap importància...
però és un poema preciós
t'envio petons amb bicicleta (dels que arriben)
ahhh, per cert...
que vagi bé el primer dia de classe
però recorda que demà tenim cervesa
;)
oichssssssssssssssssssssssss... fareu un brindis per mi, sisplausisplau? (només que em recordeu un instant jo ho "sentiré")... a quina hora us trobareu? si puc us trucaré.
M'agrada el poema.
M'agraden les bicicletes.
Però encara m'agrada més el vent del sud.
Un poema preciós... al llegir-lo agafa una nostàlgia d’estiu.
Vent del nord, com el que feia voleiar els cabells d'aquella noia del Dylan -Qúe gran és Dylan, i aquesta cançó en especial,eh-.
M'agrada aquest poema, però quan he arribat a vent del sud, he pensat, no, no, del nord.
Lola
La bicicleta no, però aixòd e dormir vora la finestra per si arribés algú detrminat, sí que em sóna.
Ja veig com les gasten per aquests móns de déus ... Encara com han deixat la roda rodona i no l'han matxacada.
Jo he enviat la foto urbi et orbi i me la guardo al meu àlbum. Thanks.
I despertar-se cada dia, durant uns mesos, i tenir sempre el mateix primer pensament: "Avui tampoc no has vingut". Els lilàs continuaran pansits una bona temporadeta.
Tens raó, mar, m'ha arribat el petó, però de la bicicleta, ni rastre. M'apunto a la cervesa, que es més tangible que...
El brindis per tu, arare, és cada dia a qualsevol hora, i demà també, només faltaria! Cuida't, cuida'l.
Menos mal, jaka, que estàs entremig del vent del sud i el del nord. Perquè l'important és que veles e vents complisquen mon desig, encara que sigu faent camins dubtosos per la mar.
Xurri i Lola, vosaltres ho sabeu: els desitjos els porten els vents més insospitats, de vegades el gregal. I que arribi la noia o el noiésel que desitgem, fins i tot si li han robat la bicicleta. Fredor-calidesa, calidesa-fredor...?
I qui et diu, albert, que no hi haurà un dia en què els lilàs floriran definitivament. Difícil, ja ho sé, però cal estar al costat de la finestra per percebre'n l'olor.
Ja ho veus, sani, faig com en Casas: una mica de lletra per encabir-hi les imatges. No és ben bé això, però és indestriable: una cosa porta a l'altra.
Publica un comentari a l'entrada