amor, amors (2)

En un comentari a Literatures, en Sani, no sé si amb un punt de perversió, em tempta: aprofitant que esmento la nova convocatòria del premi Lletra al millor web de literatura catalana, m’anima a participar-hi. La veritat és que les meves possibilitats de resultar guanyador són nul·les, però sobretot, ara, no vull abusar de la paciència del jurat. Perquè llegir-se set-cents post, és a dir, set-centes pàgines o més, és fer-los una mala jugada, que altra feina té el jurat que emportar-se impreses a casa totes les meves consideracions i dèries i passar-se nits en blanc per acabar decidint que no és això. Perquè, evidentment, si jo decidís presentar-me, s’haurien d’empassar tot el que he anant escrivint, oi? No podrien únicament llegir els posts senars o un post de cada mes triat a l’atzar, oi? Perquè, i si els post número 666 em redimís tota la resta?

Va, Sani, no siguem dolents, deixem-ho córrer, que els membres del jurat bé deuen tenir família i altres activitats més interessants que les passar-se dies i més dies intentant complir un deure autoimposat i amb vocació de servei al país, i no serà un diletant com jo, a qui un bon dia se li acut: “jas, aquí us ho deixo, ja us ho fareu!”, qui els empenyi a la desesperació. Encara que si compto amb el teu vot...

Saps que et dic, que desaparec durant uns dies i m’ho vaig pensant. I com que no m’agrada marxar sense una bona raó, tanquem el cercle, ni que sigui momentàniament, deixem-nos de cabòries i allarguem aquestes nits que es tornen a preveure acollidorament plujoses, un bé de Déu per a les herbes del país.

Amic, et citaré al cor d'una petxina.
Petit ocell, ajoca't en el pit de l'onada.
Dóna'm la llengua, amor.
Dóna'm la sal.
I dóna'm també
aquest dolç llangardaix que en duu follia
quan s'enfila per l'herba.
Ben a pleret, que ens hi atrapi l'alba.

Maria Mercè Marçal

P. S. A L’efecte Jauss em recorden els 35 anys d’absència de Ferrater (el meu era amb bigoti i clavell a la solapa). Quan ens fem grans ens sembla que tot va ser ahir i que l’ahir real no existeix. Em rellegeixo l’entrevista de Federico Campbell i copio la darrera pregunta i resposta:

-Jaime Gil de Biedma me decía que el único tema de su poesía es el paso del tiempo y él.

-Eso me divierte, porque si me hubieses pedido una formulación de mi poesía, le hubiera dicho que mi único tema es el paso difícil del tiempo y las mujeres que han pasado por mi.

Més senzill no pot ser. Ei, que parlem de la seva poesia, no d’ell.


Segon P. S. Em sorprèn veure Rubianes a “L’hora del lector”. Rubianes em diverteix i, a més, exemplifica, com a mínim, dos personatges arquetípics, un a la baixa i l’altre a l’alça: un dels darrers exponents públics de la literatura oral i un dels nous exemples del perfecte bilingüe. Us heu fixat quan ha dit que en Ricard Salvat li va concedir un excel·lent mentre que a Roda només el va premiar amb un sobresaliente? Aquesta intervenció sintetitzava perfectament la doble faceta.

per fi una oportunitat

Según parece, es una verdad estadística que entre un libro con algunas recetas ilustradas y otro sin ellas, el cocinero dubitativo siempre optará por el ilustrado. Quizá nos figuramos que la fotografía confiere un rango superior, quizá queremos una confirmación anticipada del aspecto que tendrá nuestra cena. En cualquiera de los casos es una estupidez. Si en la mente no hay una imagen preexistente, la realidad tiene menos deficiencias con respecto a un modelo.

Julian Barnes. El perfeccionista en la cocina.

No sé si en Barnes té raó sobre els percentatges de llibres de cuina amb o sense il·lustracions, però el que puc confirmar és que sovint –sempre?- em resulta decebedor comprovar que la relació entre el plats que cuino a partir d’una recepta que inclou la imatge amb el resultat final té una semblança relativa amb el model. El sabor ja és una altra cosa: és bo que encara no s’hagi inventat un sistema per poder comparar el plat propi amb el del professional. De totes maneres, aquesta situació habitual de desesperació crec que aviat s’acabarà. Només cal que comenci a aplicar el meu art culinari a les propostes que ahir mateix em van arribar procedents del País Valencià.

Em va arribar a casa un llibret titulat Cuina Casolana editat per la Regiduria de Turisme de l’Ajuntament de Sueca. Consta de 25 receptes amb les corresponents fotografies fetes per Joan Carles Nebot, de XÚQUER IMATGE. Sembla que tots els plats es poden “trobar i degustar en tots els restaurants de sueca, Mareny de Barraquetes i el Perelló.” Una part important del conjunt són arrossos, uns quants cuits al forn. En fi, que segur que faré algun intent.

Però ja m’he desviat de la qüestió. El que volia dir és que aquest cop estic segur que aconseguiré uns resultats semblants als de les fotos o fins i tot els superaré, i digueu-me agosarat si voleu per aquesta afirmació, però us il·lustro la meva afirmació i fins i tot us dono la recepta per si la voleu assajar. L’únic dubte que tinc és que encara no he decidit que afegiré per imitar l’aliment negre i allargat que és pot veure però que no sóc capaç d’identificar entre els ingredients. No pateixo, però, que m’agraden els reptes gastronòmics. He vist que en altres receptes hauré de recórrer també a la meva imaginació. Com m’ho faré, per exemple, per coure un arròs en només 5 minuts, segons es proposa a “Arròs al forn amb ànec de la tirada” i, a més, sense passar-lo pel forn, requisit indispensable segons el nom del plat? I altres inconvenients menors, com la temperatura del forn en alguna combinació, que m’obligaran a desenvolupar la meva memòria i el meu enginy.

Res que ara mateix m’hi poso i agraeixo a l’ajuntament de Sueca que hagin volgut deixar un marge de creativitat en les meves mans, i en les de qualsevol lector del seu receptari, que ja em començaven a cansar els perfeccionistes gastronòmics que no donaven una oportunitat als modestos aficionats.

Contundent el plat, oi?

post dedicat i per encàrrec

Que el món és petit, fins i tot quan es va a peu, no és cap novetat. Resulta que la Júlia guanya un premi de poesia convocat per Ràdio Molins de Rei (felicitacions un altre cop, Júlia!) i l’Aiguamarina, amiga sense cara de la vella època en què tots dos, i alguns altres, penjàvem a Barcelonablogs, assisteix al lliurament de premis. I totes dues escolten el recitat de poemes. Sé que a la Júlia, com a mi, li agrada Sagarra, i resulta que l’Aiguamarina, passional, s’enamora del fragment de L’hostal de la Glòria i em diu si li puc passar. I m’agrada rellegir el fragment –suposo que és aquest- i li deixo aquí. I així escric el meu primer post demanat, cosa que, en aquest cas, és un plaer. I, de moment, ja tenim un quartet al qual potser s’afegirà algú: Sagarra, l’Aiguamarina, la Júlia i jo.

No cal dir tornar a dir que Sagarra em sembla un escriptor excel·lent, però ho repeteixo, encara que no insistiré en la seva obra i en l’oblit d’un dels autors més populars del seu temps, ni dels motius de l’oblit, que en bona part són extraliteraris. En canvi, em centraré en aquest fragment. Capta Sagarra l’”ànima femenina”? Val encara avui, el que diu la Glòria? Emociona encara? Els sentiments expressats, són només propis de les dones, si és que ho són, o els homes també els comparteixen? Arriba la llengua i el vers de Sagarra? ...?


ROSER: El que li passa al teu [cor]? No m’interessa.

GLÒRIA: Oh, bé, no cridis, que per aquest menjar
són iguals la criada i la mestressa,
i, en el meu cas, també t’hi pots trobar.
Mira, Roser: les dones som callades
amb això de l’amor i el sentiment,
i ens fa vergonya i tot, que les mirades
traeixin la cremor que ens va encenent.
I ens repintem els llavis d’alegria,
i un xic esquerpes per matar el sanglot,
amb la feina i la casa tot el dia,
fem veure, desmenjades, que això és tot.
I això no és res: és el vestit de fora,
això és perquè la gent pugui pensar
que l’amor sols és fruita de mitja hora,
i amb la rutina la passió se’n va.
Però, Roser, quan ets de bona mena,
quan ets de les que gasten crit i plor,
l’única cosa al món que val la pena
és saber que t’estimen de debò.
Quan un home és ben teu, deixa’l que rigui,
duus al vestit un gran clavell encès,
i a l’espatlla no et dol la creu que sigui
i vas tirant, i no tens por de res!
Però, Roser, si hi ha una ombra petita
en els seus ulls que et costa d’esbrinar,
si un dematí et comença una sospita
i al cap d’una hora ho vas veient més clar;
i després la sospita ja és certesa,
que són coses que es senten amb l’olor,
i quan pares la galta i ell la besa
sols t’hi deixa una marca de fredor;
i ara ´s una mentida disfressada
i ara una relliscada i un descuit,
i li vols trobar el cor d’una vegada
i te n’adones que el seu cor és buit;
te n’adones d’una mirada sorruda,
que ja no pot fingir, que li ets un pes,
i acabes per estar ben convençuda
que l’home que tenies te l’han pres...
Aleshores, Roser, vius a la quadra
com una bèstia que no pot tirar
i et desficies epr saber quin lladre
t’ha desbancat i t’ha guanyat per mà.
La feina t’aclapara i et castiga,
res del món no et distreu ni t’entreté;
en cada dona veus una enemiga,
en cada dona... m’has comprès ben bé?...
Vols esbravar-te amb ell però recules,
no saps si dir-li tot o girar full,
i calles, i somrius i dissimules,
perquè és clar, també tens el teu orgull.
I, mentre que el teu cor sagna i vigila,
vols creure en una il·lusió que et fas,
i és que potser respiraràs tranquil·la,
que et venjaràs i no l’estimaràs.
Però és inútil, i tampoc no hi guanyes;
aquesta angúnia et lliga més amb ell,
la gelosia et crema les entranyes
i no pots arrencar-te’l de la pell.
I per calmar la febre i els desficis,
perquè aquest home retornés a tu,
faries els més aspres sacrificis,
faries tot el que no ha fet ningú,
i daries la sang d’una vegada
per no sentir-te soledat que es fon,
per no sentir-te la dona abandonada,
que és la cosa més negra d’aquest món!...

ROSER (amb una barreja d’emoció i de ràbia contingudes)...

Josep Maria de Sagarra. L'hostal de la Glòria (fragment)

batecs

Barcelona batega! A la dreta i a l’esquerra de la Rambla els batecs multicolors s’acceleren. El Raval s’ha transformat, la Ribera està desconeguda. Les botigues s’obren (en Portabella embogeix), es tanquen, reben subvencions, compten amb els seus propis recursos, canvien rètols, fan reformes...

Fa uns dies, al Parlament, Benach començava amb la lectura d’un fragment de L’auca del senyor Esteve, continuava Tresserras, i encara d’altres. Per un moment potser es van oblidar les històries pel poder entre Portabella i Mayol –què hem fet per merèixer-los!- , i tantes altres. Algú degué llegir aquest fragment:

-Jo ja sé que no [em posaré bo], i deixeu-me dir. Tu, Ramonet, seràs escultor. No sé si desitjo que ho siguis, però lo que sé és que ho seràs. T’he vist sempre a l’escriptori, però no hi eres. Hi eres només per mi, i ja t’agraeixo que hi fossis. “Adonis del meu sacrifici”, em recordo que em vas dir un dia, i m’he n’he adonat, i per això parlo. Adona’t del meu, et vui dir jo. Adona’t sempre i a tothora que havies tingut un pare que no havia sigut res en el món perquè tu poguessis ser; que havia anat fent diners perquè tu els poguessis tenir, i que si mai fas una bona obra, en aquest camí que vols emprendre, sense mi no l’hauries feta. Perquè surti una planta, fill meu, es té d’haver abaonat la terra, i jo no he estat més que abono i terra. Sigues tu... lo que tu ambiciones, ja que no has nascut per ser terra, i recorda’t d’aquest racó on no havíem viscut perquè visquessis.

S. Rusiñol. L’auca del senyor Esteve.

Al carrer Princesa, una placeta que és no és recorda “La Puntual”, símbol d’una Barcelona i d’un país ni millor ni pitjor, però fàcil d’entendre. Rusiñol, contra la paret, perquè els espais aquí són escassos i van cars, mira burleta, i qui sap si sorprès –potser tanca els ulls o els enalaira?-, uns canvis que ni en els seus somnis més agosarats podia imaginar.

Ja a la Rambla, els vells vianants de sempre s’adonen que els canvis han estat espectaculars. És cada cop més la Rambla del turisme exterior, que ens dóna vida i ens ofega, que ens enriqueix i ens empobreix.

Al final, o al principi, , després de passar entremig de les gàbies d’ocells que diuen que són una reminiscència dels temps bàrbars del senyor Esteve, gairebé tocant a la plaça de Catalunya, tanca una de les darreres grans botigues de roba, “Modelo” que, com “La Puntual, va anar engrandint diverses generacions d’una mateixa família, la dels Pantaleoni. En aquest cas sembla que no és que el darrer descendent vulgui ser artista –potser també-, sinó que la competència de comerços unimarca, molt més àgils i acords amb el temps, està acabant amb els vells establiments on encara els dependents tenien una lleugera –he dit lleugera- idea sobre els productes que venien. Ara això no té importància, perquè si el que t’has comprat aquesta temporada no se t’ha desfet, tampoc t’ho voldràs posar la propera, en què noves formes i colors et temptaran.

Barcelona bull. A Catalunya bullen infinitat de cassoles sobre focs inconstants plenes de menjar ràpid o no –precisament avui El Bulli (mític Empordà amb reminiscències de l’Hospitalet) ha estat considerat el millor restaurant del món, sobretot per la capacitat innovadora, és clar-. I alguns encara s’interessen pels vells xup-xups lents, tradicionals; això sí, cal afegir-hi alguns ingredients nous. Què s’està coent realment? La pregunta i la possible resposta no crec que tinguin cap interès. La majoria el que vol és menjar com a mínim un cop al dia. Sigui quin sigui l’aliment, vingui d’on vingui, tenen l’esperança que el cos aguantarà i fins i tot s’acabarà engreixant.

Començava parlant del senyor Esteve i, si m’ho permeteu, acabo amb el senyor Esteve, en la veu de Mita Casacuberta, coordinadora de l'any Rusiñol (lectorassa, li diu el meu sr. Esteve comentarista, i té raó, llàstima que la gent sigui tan inquieta i entri, surti, i s’expliqui no se sap què i la meva càmera no tingui un micro direccional). Espero que a ella no li importi sortir aquí i que vosaltres esteu atents a aquest tipus mediocre i persistent de la nostra història. Va, acabeu de llegir L’auca; malgrat que avui sembla que no tingui bon predicament és una delícia, tons melodramàtics inclosos. Us ho hauré de repetir més vegades?

lectures en veu alta

A la tarda aconsegueixo sortir una estona. Els carrers són una festa. Tothom va amb una cara de felicitat que no se sol veure altres dies; estic segur que si avui algú hagués rebut una bufetada, hagués parat l’altra galta i encara hagués esbossat un somriure –dues bufetades ja haguessin estat motiu d’una resposta cruenta-. Decididament, sant Jordi ens prova, ens vivifica, potser l’hauríem de repetir més dies cada any, això sí, amb la compra subvencionada per la Generalitat...

La Joana m’espera a la plaça de sant Jaume. Em diu que acaba d’escoltar tres poemes de Ferrater. És el torn del president, a qui agafo quasi al final del recitat i, per tant, no puc apreciar els seus avanços fonètics; per altra banda, la meva oïda és lamentable i els vianants no paren de xerrar, cosa que no em facilita l’audició. Perquè en tingueu una idea us el deixo en el moment finalíssim. Algú em sabria dir quin llibre de la Rodoreda llegia (uns posts més avall en teniu una pista, i que consti que no sóc jo el seu professor de català)? Algú em sabria identificar amb precisió el fragment?





Ens estem una estona escoltant algunes intervencions. Qui voleu que us passi? La Lloll amb la Montserrat Roig? Màgnifica! La Carme Elias? La Montserrat Carulla? ...? Demaneu. Mentre intentem escoltar els textos, baixa d’un automòbil negre la Núria Espert. Està primíssima. La veig petita i la noto una mica perduda mentre avança cap a la porta del palau de la Generalitat.





La Joana i jo continuem la nostra ruta de literatura oral que ens porta a l’Ateneu, a la marató de L’auca del senyor Esteve. No aconsegueixo recordar el nom de la noia, i això que sé que el sé. Em doneu un cop de mà? Llegeix un dels fragments que millor defineix el senyor Esteve. En parlaré en un altre moment.


Quina sorpresa veure que el meu antic professor, Joan Solà, continua la lectura. Amb el seu accent nord-occidental va acabant de definir el personatge i el seu entorn. El professor gesticula suaument, posa l’èmfasi que cal a mesura que va desgranant el text. Se li apaga el micro. Somriu mentre li arreglen i es justifica: “dec haver tocat alguna cosa...” Continua. Quin gran llibre! Quan acaba la seva intervenció, marxem.























És l’hora d’anar a buscar els llibres i les roses, però aquesta és una altra història. Encara ara continuo gaudint del plaer de la literatura oral de la diada, d’aquesta literatura que durant tants segles va ser l'única que arribava al poble (al matí poemes de Neruda, interpretats en un petit muntatge teatral).

(Si us falten roses o un poema, us n'hem deixat a la tertúlia.)

reivindicació extraliterària

No és només una percepció vostra, amables lectors, que jo mateix em reconec una mica torracollons aquestes darreres setmanes, amb un estat de rebel·lia que em sorprèn a mi mateix. Ara, per exemple, i no es pot només atribuir al diumenge a la tarda i a la pilota que bota i rebota sense aturador al pati de baix, em sento refractari a la celebració d’un sant Jordi, patró de Catalunya, que ens escau en un dia laborable. Quin cony de celebració es pot fer en un dia laborable! Corrents a comprar el llibre, corrents a buscar la rosa...! I porta-ho tot ben pensat, perquè obrir-se pas entre la jungla de les parades és un acte heroic fins i tot quan el sol es pon. Que no, que s’ha acabat, que o s’oficialitza la festa amb totes les seves conseqüències o em nego a participar-hi o, conscient de la meva veu en el desert, em demano un dia a la feina i estic pel que toca. Tinc la temptació de començar aquest mateix any i demanar-li a la Joana que em secundi, i anar a Camarasa, per exemple, i entonar, si tot va com abans, una salve en honor de la Moreneta –que només quedaran quatre dies per la seva festa també laborable- i una altra a la marededéu de Montalegre –quin Montalegre?-. I allà mateix comprar el llibre i la rosa, que no cal que sigui el millor llibre i la millor rosa, perquè jo, de llibres i de roses, en compro unes quantes vegades a l’any, i no es tracta de competir amb mi mateix en una diada tan assenyalada. Apa! I aquest any em nego a fer la croniqueta de la diada, que porta molta feina.



FESTA DE LA SETMANA

SANT JORDI GLORIÓS

En aquest mes d’abril, temps de primavera gentil, com digué Fran Ansel de Turmeda, comença ja de somriure la primavera, i per tant ja les flors abunden.

El dia de la festa del cavaller Sant Jordi, Patró de Catalunya, hi ha al Palau de la Generalitat una fira de rosas, on van a comprar-ne tota la immensa gentada que van a adorar la relíquia que és guardada en la històrica capella.

Sant Jordi, demés del Patronatge que exerceix sobre la terra catalana, és un sant que ha obrat infinitat de miracles en favor dels seus devots.

Una posada dels seus goigs diu:

Puix que sou tan eminent
De tota aquesta comarca,
Us supliquem humilment
Que en socorresgueu en aigua;
Siau també nostre amparo,
Guardant-nos de mal febrós,
Siau lo nostre advocat
Sant Jordi màrtir gloriós.

Hi ha pobles i comarques de Catalunya que veneren a Sant Jordi molt especialment, com Vilafranca, com Tàrrega, que fina fa poc feia una processó fins a la casa on hi ha una imatge del Sant j allí els veïns repartien roses als comunitaris; i, sobretot, Camarasa, que venera al Sant col·locat en una alterosa muntanyeta propera. Singularment li rendeix homenatge el dia d’avui anant-lo a visitar en processó. Canten pel camí les lletanies dels Sants. En arribar a l’ermita, un cop acabades les lletanies, la processó es tomba de cara a la muntanya de Montserrat i canta una Salve a la Moreneta; després, girada cap a l’altre cantó, n’endreça una a la Mare de Déu de Montalegre.


Valeri Serra i Boldú. “La Rondalla del Dijous” (2 època), 24 d’abril de 1924.























Ei, i bons amors i bones lectures, que durin, com a mínim, fins al proper sant Jordi.

P. S. Acabo de rebre la felicitació de sant Jordi del president, del que viu en la casa de la foto de dalt (no sé si fer-me posar una escultura com aquesta en la meva façana: proposta per la propera reunió de veïns). El president em diu va vagi aquí, triï i enviï. Fetes les dues primeres parts. És interessant la varietat de poemes i la seva misteriosa aparició. Suposo que als meus amics bascos i gallecs els hauré d'enviar l'original català.

amor, amors

Vaig ben perdut aquest any. Llegeixo les propostes dels blocs, segurament massa en diagonal, i no m’entusiasmen; potser l’Obra Completa de Salvat- Papasseit, més per la prosa -suposo que deu ser realment completa- que per la poesia, que ja tinc a mà. Potser la història vella protagonitzada per un vampir, de González Ledesma. I ara fa una estona, veient el programa sobre Joan Coromines, m’han agafat unes ganes boges –bogeria momentània?- de llegir-me La vida austera, de Pere Coromines, però em fa l’efecte que ni demà –dic demà perquè vaig a dormir tard- ni dilluns els llibreters de vell presentaran l’obra a les seves parades, ni els editors actuals deuen pensar en aquesta vellúria. I les novetats? No ho tinc gens clar, siguin del país o de fora. Es pot regalar la segona edició del Diccionari? Per què no? Demà faré una ullada als diaris i als blocs per veure si m’ha passat algun llibre inadvertit, cosa que no dubto. Sigui com sigui, encara em quedaran molts dies fins els proper sant Jordi en què, si no s’esdevé alguna catàstrofe, podré seguir comprant llibres.

Mentrestant, aquests dies, he repassat per raons de feina uns quants poemes d’amor. He enfocat la diada més des de la perspectiva de la rosa que del llibre. No és aquest, com cada dia, el dia de l’amor també? Quants de vosaltres renovareu el vostre amor amb roses i paraules? Quants ho fareu de cor? De la meva tria, us en deixo de moment dos poemes que potser no són els que espereu o desitgeu, però la vida no sempre va per on un desitja i, fet i fet, tampoc no em sembla que sigui una mala tria. Jo, si no hi altre remei, em quedaria amb el primer, què voleu que us digui.

PLORAR

Neci, per què voldries
aprendre de plorar?
Ella encara vacil·la,
se li decanta el cap,
el món et roda i vibra
com, cadent averany,
la baldufa moria
quan sabies plorar.
Si s'allunya i no et mira,
si t'és advers l'instant,
de plorar què en trauries?
Si et sent, neci, riurà.
I avui sabies riure,
però el riure plombat,
com un cos mort, et llisca
aigua endins, per instants.
Capbussa't, neci. Via.
Nas i orelles amb sang,
cobra el riure. Si es gira,
riu, i potser riurà.

Gabriel Ferrater

I si no pot ser l'anterior, que em recorda Carner, acceptaré- què puc fer sinó- la proposta ausiasmarquiana de l’Estellés:

Tant com el cor...

Tant com el cor m’has omplert el cervell
i amb altres ulls que no pas aquests ulls
per sempre et veig, te’m representes, ets.
Amor, amor, em pots deixar, anar-te’n:
sempre et tindré en el moment millor,
car he sabut, per l’amor, assumir-te,
i ja ets en mi més que no en realitat,
i tu esdevens una còpia sols:
per uns mitjans o un procés que jo ignore,
l’original és en mi per a sempre.

Vicent Andrés Estellés

P. S. El meu article d'avui sobre una part de la celebració de sant Jordi el llegeixo a "Revista", dins "Dinero" -curiosa i inevitable situació- de "La Vanguardia", firmat per Gabriel Penau: "Librerías: cómo sobrevivir". Un reportatge que convida a la reflexió amb alguns aspectes a penes insinuats. Tancaments, reconversions, busqueda dels clients, quan, en la meva modesta opinió, són els clients qui hem perdut el nord, el paper de les cooperatives, dels grans espais, la lluita entre el negoci i el plaer, la especulació immobiliària, l'acceleració del temps... La centenària Bosch, per exemple, que s'ha traslladat a un cigarret de casa meva, però que difícilment visitaré -quina pena!- perquè ja no és la meva llibreria...

literatures

Expectació davant de la tornada d’Emili Manzano. Arribo tard i, a més, em distrec, cosa que lamento, però no ve al cas justificar-me. Com que no puc parlar de tot el programa, em limito a sensacions primàries, a moments. Cortina granatosa de fons: teló que amaga sorpreses? Massa fosc l’escenari. El 33 té més mitjans que BTV, la qual cosa tampoc no significa res: ja es veurà. Una certa pèrdua del sentiment de tertúlia en la qual pots participar, de cambra d’un amic on van arribant els fixos i els nouvinguts que parlen d’allò que l’atzar i la complicitat del moment els suggereix i un enllaça amb l’altre i el darrer arribat obre un tema nou o presenta una perspectiva inusual i tu, espectador en l’ombra, et converteixes per un moment en protagonista. I refaries el guió, entre altres coses perquè dilluns és sant Jordi, i encara que n’has vist un quants, no deixa de ser sant Jordi –quan serà un dia en què no caldrà anar a treballar?- I et fa gràcia conèixer un editor francocatala o catalanofrancès apassionat de Baudelaire i imaginar que un dia a València hi haurà tantes llibreries com la de l’Eliseu i que el temps se’t farà curt. I t’anima saludar el bloc del senyor Boix, encara que penses que té una data de caducitat que dependrà, més que del seu èxit entre uns quants, d’allò que se’n diu índex d’audiència i de variables que ignores -els comentaris massa clars: parlo de colors-. Per un moment penses, com en Tornasol, que volar és possible, i et debats entre la realitat i el somni i acabes tocant de peus a terra, però ho tornaràs a intentar, al menys una vegada a la setmana, que no sigui dit.

I encara amb aquest vol nocturn que no s'aixeca un pam de terra, llegeixes que Lletra ha convocat –i tu que pensaves que se n’havien oblidat- el premi al millor web de literatura catalana. Estàs temptat d’omplir el formulari, però t’adones que el teu espai no és ben bé de literatura, encara que dubtes sobre el concepte de literatura. Ànims, però, que només teniu poc més d'un mes per inscriure-us-hi!

I avui estàs cansat, i deixes abruptament el post. Lamentable: et desconeixes. Hi ha dies que no hauries de sucumbir a la dèria de postejar.

diagonals imperfectes o migració d'ànecs o Leonardo

etcètera

Una primera impressió us pot fer pensar que he triat aquesta fotografia amb la finalitat de parlar d’algun aspecte sociològic o econòmic: la implantació cada vegada més estesa de botigues on es pot trobar de tot o gairebé regentades per orientals, comunament coneguts com “xinos”, els canvi en els hàbits de compra que provoquen aquestes botigues, etc. Com que aquí també de tant en tant es diu alguna cosa de llengua, no seria estrany que fes alguna consideració sobre l’ús del català en aquestes botigues, el bilingüisme del rètol, que s’ha estès no només en aquestes botigues sinó en moltes altres, les faltes d’ortografia que no es corregeixen, etc. Res de tot això; avui us volia fer una consideració molt concreta sobre la iniciativa que tots coneixeu, d’apadrinar una paraula que s’han muntat els de l’Ateneu juntament amb els de Madrid. Un moviment de masses important, com en els millors temps de...

Alguns de vosaltres (1, 2, 3, 4, 5, etc.) ja heu fet la tria d’una paraula que us sembla suggeridora, d’una paraula que us sembla que es perdrà si no la poseu en circulació, d’una paraula sentida en la vostra infantesa que mai més heu escoltat, d’una paraula perifèrica que penseu que s’ha de fer conèixer a tot el domini de la llengua, d’una paraula que creieu que expressa amb un rigor impensable determinat concepte, etc. D’acord, jo també he participat en el joc i he fet la meva tria, però veient al rètol aquest anunci llarguíssim de la botiga, m’ha semblat que calia donar una oportunitat al darrer mot: etc.

Etcètera, que ve de la locució llatina “et caetera”, que significa “i la resta”. Quina paraula tan humil, tan poca cosa i, al mateix temps, tan eficaç! És veritat que els qui sou poetes no deveu haver tingut mai la temptació de fer rimar (si és que encara rimeu) aquesta paraula amb cap altra, cosa que no deu ser fàcil i, a més, us podria desgraciar el lirisme del poema. Teniu raó quan penseu que es tracta d’una paraula que ben bé no té cap significat propi més que el que li vulguin donar emissor i receptor en la seva complicitat. Però aquesta és precisament la gràcia del mot, el seu ample espectre semàntic, la seva capacitat camaleònica per convertir-se en qualsevol cosa –igualment gran paraula cosa- depenent del context discursiu i passar quasi desapercebuda. Per altra banda, l’economia de llenguatge que suposa el seu ús és un factor que no s’ha de menysprear. Imagineu, per exemple, el basar de la foto de dalt, penseu per un moment en la diversitat de productes que podeu trobar al seu interior i la feinada de xinos que s’han estalviat els xinos amb l’etcètera.

Ja sé que tot el que us dic no us convencerà, que continuareu trobant –ecs!- que etcètera no és una paraula mereixedora de la vostra consideració i no la fareu servir en les vostres converses o els vostres posts, però jo m’he sentit obligat a defensar-la perquè, entre altres coses, m’agraden les causes perdudes, sempre que siguin justes, i ara mateix me l’afillo, la protegeixo i la faig créixer.

I ara que ho penso, qui m’ho havia de dir que trobaria la paraula, i gratis, en un basar oriental –i hispano-? No m’allargo més, ja m’enteneu, no crec que calgui insistir en l’assumpte, que ja fa estona que us hagués pogut dir etc, etc., etc.

P.S. Veig que ja es pot consultar el nou diccionari de l’IEC en línia. Interessants, el pròleg, la introducció, etc.

P. S. 2. Versió original. L'etcètera el poseu vosatres.



Ara resulta que no es pot veure el vídeo. No m'estranya.

esborrany precipitat i definitiu

La Júlia em dóna l’empenta virtual que em faltava: me n’hi vaig. Només entrar, a la dreta, un marbre d’Arno Breker amb un relleu d’Orfeu i Eurídice de l’any 44, potser una premonició de la baixada a l’infern i d’una salvació aparent. I després, més marbres, quadres, esboços –les aquarel·les són la meva debilitat-, documentals, textos, músiques... La Música i el III Reich. De Bayreuth a Terezin, fins al 27 de maig a la Pedrera.

M’emprenyo amb mi mateix perquè més impossible de copsar amb tota la seva magnitud l’exposició. Passejo, m’aturo, prenc alguna nota, em molesta l’espera fins que els qui miren el quadre continuen el trajecte, voldria seure una estona però no trobo el lloc, prescindeixo dels documentals, fullejo els llibres, m’emociono, somric, no escolto la música malgrat que es tracta de música. Necessito més temps. Me’n vaig. A la sortida, en la darrera pàgina anotada del llibre de visites, algú ha apuntat: “I una exposició semblant per Espanya?”

“La “unificació” (Gleichschaltung) va provocar un autèntic èxode de cultura. S’estima en prop de 5500 el nombre d’escriptors, artistes, intel·lectiuls i cinetífics que es van veure obligats a abandonar Alemanya a partir de 1933, xifra que constitueix un 10 % del nombre total d’emigrats. Eren opositors polítics, artistes “degenerats” o “metecs”... El grup més important (prop de 250 individus) era el dels escriptors... "

I la vida continuava i va continuar durant anys amb música, fora i dins dels camps. Ja al principi de la dècada dels trenta es podia intuir què passaria, al menys ara ho sabríem. Ja hi havia hagut els primers enfrontaments. Els comunistes ja havien mort Horst Wessel, un activista de les SA. El seu himne (-se sent? Sembla que el material no està del tot en forma) es convertiria en un dels més coneguts:

Die Fahne hoch! Die Reihen dicht geschlossen!
...

Hisseu la bandera! Ben tancades les files!
Marxeu, SA, amb pas ferm i tranquil.
Camarades abatuts pel Front Roig i la reacció,
El vostre esperit marxa a les nostres files...

I marxaren no només els de l’SA, sinó molts altres, i els dos cops del bombo –escolteu-lo: dos trets secs, definitius; el bombo del dibuix és de Dachau- indicaven temps de mort, de liquidació. Absolutament aterridor i no obstant engrescador.




I el triomf final. I la nova concepció del món i de la cultura.... I la música. Wagner, les òperes, la fi del jazz. La música de fora –brillant- i la de dins –brillant-. La dels camps de concentració. La que, en els centenars de camps, rebia els nouvinguts que no sabien prou bé que no tenien futur. La música que es feia en els camps -calia viure, calia l'aparença de normalitat- , com la de Gideon Klein, ja gairebé al final de la guerra, que va entrar al camp modèlic de Terezin quan tenia 23 anys i que va morir l’any 45, no se sap bé on. Aquesta música que a mi em va semblar que podria servir per acompanyar el Triomf de la mort, de Felix Nussbaum: la dansa macabra que continuava en aquell món deshumanitzat, sense futur, fins que els ossos es desenganxessin.

















Em sento incapaç de transmetre els efectes de l’exposició, de sintetitzar el clar i el fosc, d’expressar la satisfacció i el rebuig, d’abastar per descriure el contingut... Aneu-hi. Jo hi tornaré.

M'ho deixava. Si algú vol regalar o regalar-se per sant Jordi un llibre que no sigui de ficció o sobre ficció, La música i el III Reich. De Bayreuth a Terezin (inclou un CD), que podeu comprar a la mateixa Pedrera, és una bona tria, tot i que les il·lustracions són un pèl fosques.

estranys estrangers

De vegades, poc, algú, conegut o desconegut, em diu que confiï en ell o en ella –alguns, fent servir una expressió que m’agrada ben poc, diuen: “fes-me confiança”-. Confiar en algú? Quants confiaven en qui acaba de matar 32 persones a la Universitat Tècnica de Virgínia? Quants diran que era impensable que agafés una arma i comencés a disparar sobre tothom qui se li posés a tir?

Sempre em fa desconfiar la gent que em diu que confiï en ella. Que no coneixem prou la condició humana? Que no sabem que ens movem per uns estímuls que ens sorprenen a nosaltres mateixos? Que vosaltres, com jo, no desconfieu de vosaltres mateixos? Que no us sabeu, al menys alguna vegada, estrangers de vosaltres mateixos? Com us podeu atrevir a demanar una confiança en els altres que us heu negat a vosaltres, encara que sigui sense voler, sense saber, sense ser conscients, només un dia, un instant?

D’acord, han estat coses petites, petites traïcions externes i íntimes que no han tingut cap importància. Que fins i tot no sabíeu que eren traïcions, a vosaltres o als altres. No passa res, dormirem igual, si no és avui serà demà. Però no feu servir la paraula amb ells i amb vosaltres, ja es veurà.

Ves per on els paràgrafs anteriors m’han tornat a venir a les tecles llegint un poema de Palau i Fabre -feliç aniversari-!, que potser no anava per aquí, però la ment humana –també la vostra, oi?- de vegades fa associacions ben curioses, i alguns cops són els poetes –qui ho havia de dir- els qui les propicien. Sempre som de nosaltres mateixos i sempre som estrangers a nosaltres.

-¿De quin país és aquest estranger?
-No ho sé.
-¿Com se diu?
-No ho sé.
-¿Què fa? ¿Quina llengua parla?
-No ho sé.
-¿Com us dieu, bon home?
-...
-¿De quin país veniu? ¿On aneu?
-Sóc d'aquí. Sóc estranger.

P. S. No us penseu, jo confio més aviat en tothom, fins i tot en el metge que avui a "Caçadors de paraules" deia que hi ha gent que diu malament algunes paraules relacionads amb el seu cos: "la pròstata és un dels orgues que la gent diu malament". No tindria cap inconvenient -en qüestions de salut no m'estic d'orgues- que em toques la meva, de pròstata, us ho asseguro. I ja sabeu que penso que qui estigui lliure de paecat...

banyes?

-¿También desde el punto de vista cultural?

-EC: Aquí se han hecho recitales de poesía, obras de pequeño formato, vodeviles, y grupos de música jueves y viernes. Hasta se rodó una película Lo mejor que le puede pasar a un cruasán. Pero también tertulias. Recuerdo una genial sobre los toros donde reunimos a casi la mitad del tendido 5 y un grupo de antitaurinos.
-MB: Yo recuerdo una conferencia sobre las mujeres en el Paquístán.

Fragment d’una entrevista als nous propietaris del bar Versalles de Sant Andreu.

Avui s’ha iniciat la temporada taurina a Barcelona a La Monumental, la darrera plaça que ens –hauria de dir “els”?- queda en la primera ciutat d’Espanya en què l’ajuntament –hauria de dir els barcelonins i, per extensió, els catalans?- s’ha declarat antitaurí (escric en word i el corrector em diu que no existeix la paraula: em proposa antiquari) . L’autoritat ho ha permès i el temps ha acompanyat.

Alguns us preguntareu per què, però el cert és que he buscat informació sobre com ha anat la corrida (el corrector també protesta) i no he trobat res. Demà miraré els diaris no virtuals. En canvi, per dir alguna cosa, he llegit a tot arreu l’èxit del nou horari de metro, i fins i tot he pogut veure imatges dels ocupants nocturns: realment engrescador.

I així acabo, però amenaço que continuaré, encara que alguns, davant d’un post tan desgavellat, desacostumadament curt i estrany es deuen preguntar si m’he tornat boig per un procés natural o ha estat després de llegir la notícia sobre la meva col·lega Maria de la Pau. Tot podria ser. En descàrrec meu, us he de dir que ja coneixeu el meu estat d’ànim els diumenges a darrera hora.

16

D’esquerra a dreta: Rafael Subirachs, Joan Manuel Serrat, Joan Ramon Bonet, Maria del Mar Bonet, Josep Maria Espinàs, Xavier Elies, Lluís Sarrahima (que va escriure a “Germinabit” el manifest “Ens calen cançons d’ara”), la vídua de Delfí Abella, Martí Llaurador, Enric Barbat, Josep Porter (un dels promotors i germà de Miquel Porter), Maria del Carme Girau, Maria Amèlia Pedrerol, la filla de Remei Margarit, Quico Pi de la Serra i Lluís Llach.

Lluís Serrahima va publicar el 1959 a la revista “Germinabit” el manifest “Ens calen cançons d’ara”, una proposta ideada per Josep Benet i que va acabar de germinar en converses amb Serrahima i Miquel Porter. Es tractava d’organitzar-se per tal de crear cançons en català, interessants literàriament i que s’apartessin dels tòpics de consum de les composicions en castellà que estaven de moda en aquell moment. Em podria allargar indefinidament en la història musical, literària, social i política que va seguir a la publicació del manifest i que dura fins ara mateix, però penso que si en teniu l’ocasió llegireu el llibre de Josep Porter Moix –una veritable joia de detalls a vegades poc estructurats- titulat Una història de la cançó, publicat per la Generalitat de Catalunya l’any 1987 amb un tiratge de 5000 exemplars (no sé quants exemplars editarien avui).

El 19 de desembre de 1961, dos anys després de la publicació del manifest esmentat, es considera la data del naixement de la Nova Cançó, a partir de l’actuació al local barceloní del CICF de Miquel Porter, Josep Maria Espinàs i Lluís Serrahima. Remei Margarit, esposa de Serrahima, es trobava indisposada i la seva veu es va escoltar reproduïda en cinta magnetofònica. No només havia nascut la Nova Cançó sinó que s’havia produït la primera actuació pública del nucli inicial dels Setze Jutges, encara que Serrahima en realitat no en formarà part posteriorment i de fet no fou fins l’any següent que sorgí el nom.

Ahir, 45 anys després del seu naixement, el Parlament de Catalunya va retre per fi homenatge públic (una crònica en directe aquí) als integrants d’aquest grup unitari i divers que s’acabà de constituir fent honor al seu nom amb la incorporació de Lluís Llach. La seva Medalla d’Honor, absolutament merescuda, pertany també una mica a la casa EDIGSA, a aquells altres cantants que en el mateix moment i després feien de la cançó no només una forma d’expressió personal sinó que també lluitaven per una normalització del país que encara ara no s’ha aconseguit i potser ja no serà.

Del nucli inicial en queden ben pocs que cantin, ja ho sabeu. De fet, per alguns la seva tasca era simplement engegar un moviment, cas de l’Espinàs, de Delfí Abellà, etc., que haurien de continuar els professionals. En l’acte, quatre absències: Porter i Abella, morts, fa poc acaben de treure la placa del carrer Mallorca que encara assenyalava el pis on vivia Delfí Abella; Remei Margarit, potser també indesposada, (de qui avui podeu llegir el reportatge “Pluja d’abril a “La Vanguardia), representada per la seva filla, i Guillermina Motta, que sembla que troba que el reconeixement els arriba massa tard.

En fi, ja em torno a allargar més del compte, tot i que la meva intenció era parlar no únicament de l’acte sinó valorar el significat dels Setze Jutges en la recuperació, com deia més amunt, de la normalitat d’un país, sense deixar de banda els episodis obscurs que van fer que una vegada aconseguida la democràcia, alguns membres de la cançó tinguessin veritables problemes per continuar la seva carrera professional. Potser serà cosa de reobrir la “data de caducitat”, massa temps silenciosa. I també volia dir alguna cosa sobre la barbàrie cultural que suposa el fet de no trobar ara mateix amb facilitat a les botigues de discos o a alguna institució totes aquestes veus: això no passa en cap país civilitzat.... I algunes altres coses.

I res, que des d’aquí m’uneixo sense reserves a l’homenatge als Setze Jutges i en deixo constància. Els detalls un altre dia.

P. S. Vagi el setze que em serveix de títol també pels anys de lluita armada de “Terra Lliure”, una història igualment fosca amb la intervenció final de l’inefable jutge Garzón. Una història que avui han intentat mig embastar al canal 33, abans de parlar a “Millenium” sobre els jutges, amb la presència estel·lar i prèvia de l’Espinàs, més escriptor que cantant i les veus autoritzades però insuficients de Quico Pi de la Serra, Xavier Elies, Ramon Muntaner i Jordi García-Soler, periodista que també té algunes coses a dir sobre la cançó. I encara n'hi ha uns quants que abominen de la tele...

tu no t'equivoques mai?

Som tres. Una té la mateixa edat que jo i a l’altra li doblo, bé al menys és la conclusió a què arriba: té cinc anys i jo en tinc dos, de cincs.

Dos de nosaltres ens hem proposat caminar fins arribar a les orquídies, a l’altra tant li fa, la qüestió és que el camí sigui distret, i té raó, no és el què desitgem tots?

Mentre fem via anem parlant, jugant (veig, veig... -la petita fa trampes-), rient, detenint-nos a observar les formigues d’abril que han deixat, poc previsores, el paraigua al niu:

És petit el gra de blat

i molts fan créixer la pila.

-Jo sóc la que més vigila

que tot estigui endreçat.

La pellofa de moresc

rossa és i nutritiva.

No colliu, la comitiva,

tèrbola bola de vesc!

Portem dol i anem per feina;

amb les mans, sense cap eina,

treballem en grups de mil.

I quan l'estiu s'enderroca,

entre l'arrel i la soca

resistim fins a l'abril.

Mercè Rodoreda. Agonia de llum. Angle Editorial.

















Falten potser set o vuit minuts per arribar a la fita proposada.
-Tinc una gana que em moro!
-Mira, arribem fins allà i tombem.
-És que no em puc aguantar.
- Però si fa una estona que has berenat...
-...

No valen estratègies de distracció, cal girar cua. Jo continuo i els dic que ja les atraparé. Al cap d’un instant de refer el camí, les veig que vénen cap a mi. La Joana l’ha mig convençuda que si em deixaven sol em podia perdre. Mitja hora llarga de tornada.
-Tinc una gana que em moro!
-Però...

Arribem al poble en bones condicions i just quan estem a punt de travessar el pas zebra:
-Tinc set!
-Però no deies que tenies molta gana, que no et podies aguantar, i ara només tens set?
Em mira severa, segura de si mateixa, impertorbable, potser amb una mica de menyspreu; fixa la vista en els meus ulls:
-Tu no t’equivoques mai?

Contundent. La miro fixament i menteixo, que n’aprengui:
-En qüestions de menjar, mai!

Aixeca el cap i tomba la mirada, pensa que sóc més aviat imbecil i travessa la primera el pas zebra. Aquesta és la meva nena! Cap paraula inútil a un dèbil mental que no sap distingir entre les necessitats enganyoses del cos i les exigències superiors de l’ànima.

immortalitat

Tal dia com avui, de l’any 1983, moria Mercè Rodoreda. No sé per què -menteixo, però no té cap importància- associo més la seva obra amb la pluja que amb el sol; no amb la grisor de la pluja, sinó amb la malenconia que sovint provoca, amb l’evocació suau, sense arestes, uniforme, potser un pel boirosa però neta, que la masculinitat del sol, tan contundent i desitjat, és incapaç de suscitar. Avui –ahir ja-, que he tingut un dia amb poques pauses, he trobat en els seus viatges i en la descripció de les seves flors la calma i el distanciament que necessitava. Estic segur que no us importarà que comparteixi amb vosaltres uns fregaments de la meva lectura.

Viatge al poble dels cargols i el llot

M’hi va acompanyar un home, el fuster del poble veí. Abans va avisar-me: “Vostè, que ha visitat tants pobles, estic segur que no n’ha vist mai un altre com aquest. “ No es veia ni una casa. No es veia res. Ens vam aturar a la vora d’un muret que feia una gran rodona, molt i molt gran. Al peu del muret, a la banda de fora, hi havia tous d’herba tendra i matolls de fonolls i més fonolls. Herba i fonolls estaven atapeïts de cargols bovers. I tot el dintre del muret es veia ple de formes d’homes i de dones coberts de llot. “Es rebolquen pel llot nus de pèl a pèl. Veu els caps? Com que els tenen tan grossos és l’única cosa que el llot no pot cobrir.” Damunt de la gran rodona tancada pel muret, segurament perquè el llot no pogués vessar, es gronxava un núvol ni massa blanc ni massa gris. I una mica lluny, al bell mig de la gran rodona, s’alçava una muntanyola de pendent suau sense mica de vegetació. El meu acompanyant va dir: “Veu? Quan es volen treure el llot de sobre, així com en els altres pobles els seus habitants prenen el sol, els habitants d’aquest poble pugen, patint i suant, a la muntanyola, i dic patint i suant perquè rellisquen i rellisquen, i prenen la pluja. Però baixen aviat; els agrada massa viure de nassos al llot, hi juguen, se’n tiren grapats al cap i a la cara i són feliços així.” “ I de què viuen?” “De cargols. Se’ls mengen amb banyes i tot, de viu en viu i sense dejunar.” “I com moren?” “No moren mai; el llot els conserva i la carn de cargol els fa la pell llefiscosa. Si en pogués veure algun de la vora, algun que es volgués ensenyar i sortir del llot, veuria que la pell que els cobreix és la pell més tibant del món.” “I quan el núvol se’n va, com es renten?” “El núvol no se’n va mai. Té llogat aquest tros de cel per sempre. El tenen al damunt sense parar i sense parar deixa anar la plugeta. Quan els homes i les dones estirats a la muntanyola s’han cansat d’estar nets i de veure’s la pell es deixen relliscar cap al llot que és, en realitat, on fan vida.” Quina cosa...”, vaig dir.

Flor Malalta

Amaga la boqueta –se la tapa amb les fulles més petites. De tant en tant les fulles es separen, de la boqueta li surt un fum blau, i xiula. Molt fi. Per fer-li companyia les flors de borratja li envien olor i la pluja la ruixa perquè no estigui trista. Viu i mor així: voltada d’afecte i gentilesa.

Mercè Rodoreda. Viatges i flors. Edicions 62

He estat a punt de contribuir a la darrera conversa de la tertúlia amb la flor malalta de la Mercè Rodoreda, però he pensat que potser es pensaria que fujo d'estudi.

P. S. Acabo de llegir que el dimecres va morir Kurt Vonnegut (el seu web oficial té ara una gàbia amb la porta oberta). Fa molts anys vaig llegir Matadero 5. Recordo més la sensació, les esgarrifances, que em va produir que els detalls. No crec que l'entengués prou bé. La busco en els prestatges de casa i no la trobo, suposo que la dec conservar a casa la mare, com Las sirenas de Titán, que tampoc no trobo. Em llegeixo aquesta entrevista de fa uns anys. La insistència en el poder de la televisió em crida l'atenció; també altres reflexions, algunes de les quals, vistes des d'aquí, les trobo ingènues, innocents: ja ho sabem, però no sembla que ens importi gaire.

de l'anècdota a la categoria

L’ANÈCDOTA

El 12 de gener, el famós violinista estatunidenc Josuha Bell es va passar 43 minuts tocant el seu Stradivarius, valorat en 3,5 milions d’euros, en una entrada del metro de Washington. Van passar 1.097 persones pel seu davant , de les quals només 27 es van aturar una estona i li van deixar un total de 32 dòlars i 17 cèntims. Només una dona va reconèixer el violinista. La singular actuació formava part d’un experiment del diari "The Washington Post", i els qui estaven assabentats de l’assumpte havien fet prediccions sobre com aniria el concert. Podeu llegir aquí la notícia, inclòs part del vídeo de l'actuació, amb més detalls.


LA CATEGORIA

He fet càlculs i he arribat a algunes conclusions. Tenint en compte que la gent no coneixia el violinista i simplement s’aturava a deixar-li monedes per qüestions que no entraré a analitzar, he calculat que si Josuha Bell o qualsevol altre violinista –no sembla que el virtuosisme de l’estrella motivés especialment la gent- s’hagués passat quatre hores tocant –no cal fer un horari massa llarg, perquè estic segur que el metro estressa i tocar un instrument musical fatiga-, hagués guanyat aproximadament 160 dòlars. Fent aquest horari cinc dies a la setmana durant un mes, els guanys haguessin estat, sempre aproximadament, de 3. 520 dòlars. Suposant unes vacances a l’any de mes i mig, el total anual seria de 36.960 dòlars lliures d’impostos. No m’entretindré ara a fer la conversió a euros, però em sembla que és una quantitat per la qual molts de nosaltres firmaríem en les condicions que us suggereixo, tot i que al famós violinista, com podeu comprendre, segurament li semblaria un sou miserable, indigne.

Estic gairebé segur que les condicions del metro de Barcelona, no siguem victimistes, són tan bones com les de qualsevol altra ciutat i la generositat dels barcelonins i viatgeres en general, malgrat el que alguns puguin pensar, es pot equiparar a la de qualsevol ciutadà del món civilitzat; de manera que he de concloure que l’activitat laboral d’un violinista al metro barceloní podria ser plenament satisfactòria des del punt de vista econòmic, al menys per començar. Una altra cosa és que el seu ego patís les conseqüències d’una falta de reconeixement públic, però això ja són figues d’un altre paner.


CONSIDERACIONS MARGINALS

Em pregunto si la grandària de l’instrument, el repertori triat, el virtuosisme de l’executant, etc., pot tenir relació amb la quantitat percebuda pel seu treball. Per exemple, quan guanyaria un estudiant mediocre del conservatori amb un piano i obres de Chopin?

Denuncio des d’aquí l’intrusisme de Joshua Bell en el món dels honrats músics del metro i del carrer, que els va fer perdre el dia 12 de gener la quantitat, escassa però merescuda, de 32 dòlars i 17 cèntims.

Suposo que ningú no s'esperava que, sabuda la falta de sensibilitat i la meva incapacitat artística, parlés sobre la consideració de la música clàssica entre la gent normal i corrent i tot allò que se'n deriva, com la capacitat d'apreciar la bellesa, la pressa que sempre que ens empeny...

Per acabar, si en lloc de viatgers amb pocs coneixements sobre les figures de la música clàssica, hagués passat un melòman sense escrúpols, en aquest moment parlaríem d’un Stradivarius que com a mínim hauria canviat de mans una vegada.


P. S. He estat temptat de recordar com es pot passar de l’anècdota a la categoria a partir del programa de TeleMadrid, però he pensat que tots vosaltres ho teníeu tan clar que no valia la pena intentar-ho.

espectacles

Miquel Calçada va fer, i va repetir, un programa titulat Afers exteriors. Com que suposo que ja el vau veure o en vau sentir parlar, no en dono cap detall. Ara, Xavier Sardà diu que prepara un programa en què buscarà espanyols que visquin en diversos països del món. “Voy a buscar españoles por todo el mundo. No quiero enseñar ningún país. Voy a buscar españoles que viven allí” “He ido a buscar el factor humano”. I ben segur que en Sardà, com ho va fer –i farà encara?- en Calçada, trobarà espanyols que viuen arreu del globus i que tenen interès a sortir a la tele per algun motiu, que imagino però no puc contrastar directament. Jo, ja em coneixeu les meues limitacions intel·lectuals, em pregunto per què cal sortir fora d’Espanya – o de Catalunya, en el cas dels catalans- per trobar espanyols. Sí aquí, sense ser gaire espavilat, se’n poden trobar per donar i per vendre. És clar que potser es tracta d’una mena de desafiament, de joc, que consisteix a veure si s’és capaç de descobrir empresaris, aventurers, escriptors, pintors, cambrers...iguals que els autòctons de l’interior, però allà on abundin menys. I segur que una vegada localitzats bé els has de preguntar alguna cosa, que simplement assenyalar amb el dit fa lleig. A mi no m’importaria participar en aquest joc amb totes les despeses pagades i, a més, prometo que no tindria cap interès a passar-vos les meues converses amb les persones localitzades perquè entenc que entrevistes com les que jo pugui tenir les podeu mantenir vosaltres amb el veí del replà o amb qualsevol altre que us sigui més simpàtic.

Sobre l’assumpte de la prohibició cubana de deixar entrar Sardà a l’illa, no crec que tingui cap interès, sobretot coneixent els darrers programes de Sardà i coneixent la política interior i exterior cubana. De totes maneres, tot acabarà bé per poc que algú insisteixi. O és que realment l’assumpte és només una plataforma publicitària del nou programa?

Llegeixo un breu que afirma que Joan Pera, que durant vint anys ha doblat Woody Allen al català i al castellà, tindrà un paper en la pel·lícula que el director està preparant i que es rodarà en escenaris barcelonins. La llàstima és que el paper sigui mut. Després de tants anys de posar-li la veu, Joan Pera és mereix un reconeixement més explícit. Des d’aquí proposo a Allen, que segur que em llegirà, que faci de manera que en la pel·lícula la veu del seu doblador aparegui versemblant en un cos que no és el de l’actor americà. No crec que tingui problemes.

No sabia si incloure entre el meu resum de petites lectures quotidianes l’audiovisual a què arribo a través d’un mitjà digital: és una història tan vella, tan coneguda, tan repetida, tan lamentable... Els de TeleMadrid ens obsequien amb un reportatge sobre la discriminació del castellà a Catalunya. No he tingut temps ni ganes avui de mirar-me’l tot, ja ho faré. Els deu primers minuts em semblen prou significatius. També avui Joel Joan, que hi “col·labora”, explicava a la ràdio que la seva entrevista durava tres quarts d’hora, el mateix que la totalitat del reportatge. Bé aquí queda el vídeo per si algú de vosaltres té curiositat i temps, i per si vol opinar. Jo, de moment, ho deixo sense afegir res més.

de flors i de fruits

Una altra vegada la realitat dels grisos de la ciutat en aquest dilluns amb gust de diumenge a la tarda. El que veig no m’atreu i no sento més que el soroll de la pilota que bota immisericorde.

Repasso les flors de l’hort que són i no seran: què és abans, la flor o el fruit? Resto a l’espera.





































































































Em queda una de les tres mones per tastar.

























Me la menjo.

Callo.

divendres sant (flash back)

El dia és esplèndid, cosa que atribueixo a l’encanteri del meu darrer post - amb l'ajuda dels comentaristes- i al fet d’haver anat cap al nord. Abans d’anar a dinar faig un passeig curt però suficient perquè el sol em torni el meu color natural d’hivern-primavera (blanc trencat), els saltirons que marcaven el meu desplaçar es moderin i les brànquies incipients es vagin tancant.

Som sis a dinar, a les postres s’afegiran dos nebots. Per respecte als meus familiars vius i avantpassats més propers i ortodoxos en qüestions religioses faig el propòsit de menjar únicament el salmó i el bacallà marinat, però la temptació de tastar les croquetes de botifarra de perol i la vedella amb bolets que es desfà només de tocar-la amb la forquilla és irresistible. No us podeu imaginar el greu que em sap no tenir la fermesa de conviccions que m’hagués permès fer el dejuni i l’abstinència que la data demana. I demà toca anar a dinar a Palau Sator, on fan unes humils galtes de porc insuperables... El meus dos nebots m’ensenyen els seus blocs –se’n penedeixen de seguida perquè diuen que a partir d’ara ja no podran tenir la llibertat d’expressió que els caracteritza (tinc temptacions de posar les seves adreces)-; bé, en realitat entre els més joves el que es porta no és escriure sinó sobretot pujar imatges (fotologs), algunes fetes amb els mòbils, i esperar que els comentaris els acabin de donar sentit. Mentre nosaltres partim de la paraula, ells fixen l’instant que produirà, o no, paraules.

Cap a les set penso que si no em decideixo se m’acabaran les hores de sol sense haver realitzat la tasca més important del dia: anar a collir la farigola que només agafada aquest dia mantindrà indefinidament la flor. La Joana em diu que vagi fent, que potser s’afegirà més tard. Emprenc el mateix camí dels darrers anys fins que em trobo al lloc adequat, encara amb les seqüeles de l’incendi de fa dos anys, però amb una verdor espectacular arran de terra. La majoria de gent, ignorants del secret de la farigola, ja va en retirada. No porto pressa perquè sé que queda una hora llarga de sol, i encara tinc temps d’apreciar les argilagues –en Carner les anomena gatoses- que van perdent lentament les seves flors. La Joana em truca per preguntar-me on sóc. Li dic que no cal que vingui, que ens trobarem a la torre de les bruixes. L’olor de la farigola ho impregna tot.

















Amb la Mariona, la Joana i el gos anem vorejant el Ter, que no sembla que porti més aigua que en altres èpoques, en aquest crepuscle suau, ja mig emboirat. Dos avions deixen la seva empremta vermellosa i en els arbres del costat del pont unes gavines que no semblen autòctones van xerrant i s’enlairen espantades quan la Mariona, atrevida perquè sap que el gos la protegirà, pica de mans.


















Ja a la nit –no me’n recordava- en Josep Maria Espinàs és l’invitat del programa sobre vins del 33. Amb l’Espinàs –aquest senyor de les ulleres- tinc una relació ambivalent que potser un altre dia explicaré més detalladament. Deixant de banda el que escriu, el personatge sempre se’m sol presentar entre la petulància i la senzillesa, entre l’apassionament i la fredor més absoluta, entre l’aquí estic jo i el jo sóc un més entre vosaltres. No sé si tot plegat ve de fa molts anys, quan li vaig enviar una invitació epistolar perquè vingués a parlar d’un llibre, que ja no recordo quin era, que havien llegit els meus alumnes. No només no va venir sinó que ni tan sols va respondre la carta. En uns situació inicialment semblant em vaig trobar amb Pere Calders. Va posar com a condició per a venir a parlar i a respondre preguntes sobre Invasió subtil que assistís algun altres escriptor. Vaig pensar que per falta de gent no seria i vaig invitar la Maria Antònia Oliver, Jaume Fuster i Jaume Cabré. Els meus alumnes van fer una feina extra de lectura considerable, però crec que van estar molt satisfets –parlo en general- amb les noves i imprevistes incorporacions. Em sembla que d’això ja us n’havia parlat.

En fi, que ja passa de la una. La temperatura a l’exterior és de 12,2 –quina tecla és la dels graus?- i només se sent el soroll d’algun cotxe de tant en tant. Potser que plegui i continuï llegint una estona Judici Final, de Ferrant Torrent, que vaig començar ahir; un llibre del qual, en la meva ignorància de la realitat política valenciana detallada, no en puc treure tot l’entrellat.

De les antigues connotacions religioses de la diada? El mateix que la majoria de vosaltres.

P. S. En la darrera entrada del seu fotolog, a més de la imatge corresponent, el meu nebot gran ha afegit un poema que em permeto copiar aquí perquè penso que el noi promet, digueu-li amor d’oncle, però dintre d’uns anys això és el que anirà a Frankfurt. Ell -tampoc d'altres- encara no ho sap.

solo kieres kererme kuando tu kieres...
...kuando huelen los naranjos y la sangre se te altera
... solo kieres kererme en primavera...
... pero yo no soy pinocho k el korazon tiene de madera...

sok navegan solitari...
... sok mariner sense port
... mai no he tingut kalendari...
...el meu rellotge sok jo...

el silenci k m'envolta...
...és la solfa k em fa viure...
...viure i ser lliure!!

(d'acord, plagia, però, no ho fem tots?)

emergència

M’adono que agafo una coloració lleugerament verdosa, que faig uns saltironets sospitosos, que el meu ritme de respiració està canviant... No hi ha ningú que tingui poder per demanar una pausa... ni que sigui de tres o quatre dies. Sí, ja sé que la pluja només ens porta beneficis, que les collites seran ubèrrimes, que ja no es veurà la punta del campanar, que llegirem i escriurem molt més, que els camps de golf podran conservar-se en condicions òptimes...

Només tres o quatre dies, una coseta lleugera, gairebé imperceptible, mig esvaïda, per recuperar una mica el meu color natural, el meu pas pausat, la meva respiració habitual. Sisplau, que no em calgui marxar a Anglaterra, on diuen que la gent...

intimitats pasquals

La manca d’obligacions laborals remunerades i la pluja fa que, com els caragols ,surti quan hi ha una pausa i que com els vampirs esperi que el sol hagi desaparegut. D’acord, el sol no el veiem, però se sap que alguns dels seus raigs són capaços de travessar els núvols.

A part de les obligacions quotidianes i autoimposades, em distrec fent alguna foto als reflexos de l’aigua- miratges-. Alguna em sabria dir en quina botiga he comprat samarretes per les meves nebodes?

De retorn, em fixo que les perruqueries tenen també la seva petita història, qui ho diria. Qualsevol de les dues em faria el pes, però... En la primera, de nom absolutament adequat per entrar-hi després d’una separació, fan festa els dimarts; estic a punt d’aconseguir un autoretrat, però el flash l’mpedeix, encara que espero que en la retina de la noia que s’ajup per facilitar-me la imatge hagi quedat imprès el meu rostre per una estona.

En la segona perruqueria, només per senyores, la manca de cortesia que mostra el cartell i el vidre glaçat no m’inspiren confiança. Pitjor per ells.

Ja a casa, tinc la sensació que un dels pocs plaers que em reserva la Quaresma –aquesta pluja!- és el de menjar amb seny, poca carn i una mica de peix. Repasso la nevera i se m’acut que us puc plantejar un meme intimista que no estareu disposats a seguir: la realitat s’imposa. Què teniu a la nevera en aquest moment?

Repasso alguns dels darrers àpats. Una paella de sípia i galeres –el moment de les galeres s’ha acabat: qualsevol preu que us en demanin és un robatori-. Us en deixo la imatge i estic segur que, si voleu, la podreu reproduir sense que us concreti els ingredients ni el procés d’elaboració.

Ahir a la nit em vaig preparar un plat de supervivència de pagès. Senzill i contundent. Segur que reconeixereu els dos ingredients.

Busco la mona ideal, relació qualitat-preu, i, com cada any, em pregunto què és el que fa que hi hagi aquesta proliferació de pollets en els escenaris més impensables. Fins i tot en les forts assetjats pels indis? I, a més, pollets d’unes mides considerables.

Rellegint el post, veig que necessito una pausa. Amb el vostre permís, me l’agafo. Us llegeixo.

P.S. A qui no podré llegir més al seu bloc és a la Tina. Diu que ja no s’enlairarà amb el seu aeroplà. Em sap greu perquè era un plaer seguir els seus vols entre la terra i el cel.

reconeixements (2)

Encara no heu previst participar en cap concurs literari aquest any? Va, a veure.

Objectiu · Incentivar els jóvens vinculats a les comarques ebrenques a escriure relats curts per expressar-se a través de l’escriptura literària i editar-los en un mitjà d'accés obert, de gran difusió i molt utilitzat avui en dia com és Internet.

Característiques · El tema dels relats és lliure, han de ser escrits en català i amb una extensió màxima de 2 folis DIN A4, amb format Times 12.
· Categoria A (fins a 15 anys): 150 euros
· Categoria B (de 16 a 25 anys): 150 euros
· Categoria C (de 26 a 35 anys): 300 euros
· Categoria D (més de 35 anys): 300 euros
· Obsequi especial per als 10 relats més ben valorats de cada categoria.
· Obsequi d’agraïment per a tots els participants.

Veredicte i lliurament de premis · El veredicte es donarà a conèixer durant la IV Fira del Llibre i l'Autor Ebrencs, que se celebrarà el diumenge 3 de juny de 2007, a la terrassa de La Llanterna Teatre Municipal de Móra d'Ebre (Ribera d’Ebre), on es farà el lliurament de premis. Com que tots els relats presentats tenen premi, es demana a l’autor/a que hi assisteixi personalment o que enviï algú en nom seu; en cas contrari, no rebrà el premi.

Continuant d’alguna manera amb el post “reconeixements”, m’entretinc una mica amb un dels nombrosos concursos literaris que s’organitzen en el país. Us he triat alguns detalls de les bases del III Premi Llibresebrencs.org de relats curts a Internet per a jóvens escriptors. No cal dir que Llibresebrencs.org és un portal que fa una tasca important i que cal seguir amb atenció, però ara la qüestió és fixar-se en algunes de les curioses característiques de les bases del premi que han convocat i en què, fins al 23 d’abril, potser podeu participar.

En primer lloc, fixeu-vos que limiten la possibilitat de participació: jóvens (m’agrada aquest plural de la terra) i ebrencs. El concepte jòvens és d’una relativitat important difícil d’aclarir a través de consultes lingüístiques immediates: joventut f. Temps de la vida entre la infantesa i l'edat madura. Durant la joventut. PER EXT. Conjunt de les persones que estan en aquest període de la vida, jovent. Qualitat de jove. FIG. Període d'existència d'una cosa capaç de desenvolupament, durant el qual augmenta en força, en vigor, etc. No em direu que des de la perspectiva del diccionari la cosa queda clara: hi ha gent que té un nombre d’anys considerable i no arriba a l’edat madura i nens que fan basarda per la maduresa que mostren. Deixant de banda infinites consideracions sobre el tema, jo proposo des d’aquí que la pròxima edició del diccionari recorri a les xifres, és a dir, son joves aquells que tenen entre tants i tants anys, joventut mental mental a part. La segona limitació de participants la concreta “vinculats a les comarques ebrenques”. ¿Poden participar els nascuts a les comarques de l’Ebre o només aquells qui realment, a més d’haver-hi nascut, tenen una vincualció emocional o pràctica amb el territori i, en canvi, no haurien de presentar-se els qui pensen que el lloc del seu naixement és un accident més aviat detestable? Els nascuts prop del riu, però que porten molts anys absents -el meu cas-, poden optar als premis? Als qui acaben d’arribar, fins i tot sense papers, però que tenen una voluntat de participar en la vida ebrenca, cal considerar-los possibles concursant? Els qui no han anat mai o rarament a les terres de l'Ebre però les admiren profundament, poden participar?

Prescindiré de fer comentaris sobre els altres aspectes esmentats en el primer punt de la convocatòria que us transcric, perquè tot i reconèixer que el que es diu tindria interès, intueixo que les meves consideracions s’allargarien excessivament.

En el segon punt observem la diversitat de categories participants, se’ns donen detalls de la dotació econòmica i simbòlica del premi i podem arribar a conclusions sobre el concepte “jòvens”. És important destacar la varietat de catagories, mostra de la voluntat dels organitzadors d’estimular un ample grup d’escriptors. És curiós , al mateix temps, constatar que en la franja dels 15 als 25 anys (catagories A i B) la quantitat del premi és la meitat que en la franja dels 26 a 35 anys i més (categories C i D), cosa que potser cal atribuir-la al fet que es considera que fins als 25 anys es tenen menys necessitats econòmiques –ja sabeu: l’aportació dels pares és important-, la qualitat de l’obra literària serà inferior, o algun altre detall que ara se m’escapa. Al mateix temps, aquest segon punt de les bases ens informa implícitament que, com a mínim, són jòvens els qui tenen fins a 35 anys, més enllà d’aquesta edat se suposa que el jurat valorarà les circumstancies personals dels concursants per decidir si s’ajusten o no al concepte mental que tenen de joventut. Fixeu-vos també que, a més dels premis principals, hi ha deu premis sorpresa en cada categoria, la qual cosa fa un total de 44 premis, més una quantitat indeterminada d’obsequis no especials a tots els participants. És possible que aquest sigui l’únic concurs de tot el país en què cap participant marxarà amb les mans buides?

La tercera base que us he triat fa referència a un aspecte que no cal negligir, no sigui cosa que després d’haver participat algú es quedi sense premi per un detall aparentment insignificant però bàsic. Tenint en compte que tothom qui participi en el concurs rebrà premi, cal que l’autor, o un representat seu, assisteixi a la festa de lliurament per tal de recollir-lo i si no és així es queda sense premi, malgrat que el seu relat hagi estat considerat el millor pels membres del jurat. Un jurat, per altra banda, de qui no se sap el nom ni el nombre de membres, i això no m’acaba d’agradar, encara que ja sé que em direu que tant és.

Bé, no m’allargaré gaire més, vosaltres mateixos podeu acabar de llegir les bases i decidir si us convé i si podeu o no participar en el concurs –en cas de dubte consulteu els organitzadors a través del ">seu correu electrònic-. Si voleu que us digui el que penso, jo crec que no us costaria res enviar algun original: teniu premi segur i, a més, l’oportunitat de visitar unes terres bellíssimes. Una ocasió com aquesta no la tindreu gaires vegades més, al menys no fins a la propera convocatòria. Jo mateix he estat temprat de participar amb aquest relat, no sé si gaire literari, que acabo d’escriure, llàstima que des del moment que vosaltres l’he llegit ja hagi quedat invalidat. Però... I si ens trobéssim a Móra el 3 de juny, ni que sigui per compartir “l’obsequi d’agraïment” i xerra una estona?

P. S. Als qui contempleu la pluja des de casa impacients per iniciar les vostres petites vacances, us proposo d’entrar a Matgala i participar en el concurs viatger que ens presenta aquesta setmana. Us ho he deixat difícil, però podeu posar en un compromís el jurat, segur. A mi, em va inspirar en la meva tria la narració "Urn de Djln", de Pedrolo, del seu llibre Trajecte final. Vaig pensar que Djln no se m’acceptaria, malgrat que fos el nom de tot un planeta –massa literari- i vaig buscar l’equivalent terraqüi.

M’agrada la insistència i la força de la pluja -trons i llamps!-, però m’emprenyaria que continués divendres. Tot té un límit, i divendres em toca anar a collir timó.