somni (eclipsi en do menor)

S’obren els núvols inútils per poder veure com la terra s’interposa entre el sol i la lluna. Massa tard, o massa aviat, segons com es miri. Me'n vaig a dormir amb el convenciment que aquest eclipsi no em produirà cap efecte, no aturarà cap batalla, no farà guanyar cap guerra, i que el sol i la lluna es tornaran a mirar des de distàncies canviants però insalvables fins a l’esclat final.


L’endemà a la nit tinc un somni. Estic a Santa Maria del Mar –no sé per què ho sé-, però tinc la sensació que també estic a l’església del Pi, més dura, no tan esvelta. Només aconsegueixo veure bé la part de l’altar; més enllà, un espai boirós sense bancs. Darrere de l’altar, i una mica a la dreta, hi ha el meu llit sense desfer, sense capçal, sense ornaments, sense robes d’abric, només uns llençols blancs, enlluernadors, que destaquen en la penombra. Sé que hi ha algú més, però no sé qui, m'és impossible recordar. Ha passat alguna cosa que no recordo: sensacions agradables barrejades amb neguit. El temps dels somnis és enganyós, tan aviat es dilata com es contreu. Vaig donant voltes sense poder sortir de l’espai que marca l’altar. Un raig de lluna travessa un vitrall sense colors, potser blavós, potser grisós, i va a parar al llit on no he dormit.

La claror de la lluna, tamisada per les cortines, em desperta. Aviat serà l’alba i la lluna desapareixerà definitivament per l’horitzó oest, darrere d’aquestes cases de l’Eixample que m’amaguen les muntanyes i els turons que emmurallen la ciutat:
Amb Montalegre encaixa Noupins; amb Finestrelles,
Olorda; amb Collserola, Carmel i Guinardons
[...]
L’alt Tibidabo, roure que sos plançons domina,
és la superba acròpolis que vetlla la Ciutat...

El sol em pica a l’esquena mentre vaig cap a la feina.