La cosa no tindria més importància si no fos perquè aquestes extremitats, per bé que duals i moderadament tentaculars, tampoc no m’ofereixen més garanties d’èxit. És aleshores quan decideixo que el millor és no verbalitzar els pensaments i deixo que el temps faci la seva via, tot i la vaga consciència que tampoc així els resultats seran més satisfactoris perquè a la fi no és el temps sinó jo qui ha de prendre les decisions... potser amb el cor? Quin altre, el cor!
9 comentaris:
algú, una vegada em va dir que si no teniem la boca sana i els peus sans... poca cosa podíem fer...
em van operar de peus "cavos" fa més de 15 anys... em van dir que tornés a treure'm el "ferro" al cap de sis mesos i encara m'esperen...
suposo que he tingut sort de no patir aluminosi...però... som això?
el resultat de la sort?
bona matinada, Pere
El mestre deia al meu sogre: Manel, els peus calents i el cap fresc!!!!
Per cert, segons diuen alguns, fent 'masajamientos' als peus pots incidir en la resta.
...pel que fa al cor, un profe de la Normal sempre deia que el cor no era res més que 'una patata de sangre'.
adonar-se de que es pensa amb els peus és fotut...em sembla que al primer simptoma el millor és deixar de pensar, i sobretot deixar de decidir... si es pot :-)
i amb el temps, tot torna a funcionar!
també es sol dir que el de baix fa perdre el de dalt, o quelcom així. Quan al cor, sol errar bastant a l'hora de prendre decissions.
Això de les vísceres va per temps i per barris. Si no recordo malament en temps d'en Shakespeare l'òrgan productor dels sentiments no era el cor sinó el fetge. Realment fa una certa angúnia dir quelcom semblant a: "t'estimo amb tot el meu fetge". Vénen ganes de preguntar: "amb ceba o sense?" ;P
No descarto que em posin alguna cosa o que me'n treguin alguna, gatot. La qüestió és anar evolucionant.
Ei, i que tal amb els imants?
Bona nit, gatot.
La qüestió dels peus la tinc claríssima, Júlia: tots els refredats m'arriben des de terra.
Això del cor s'ha magnificat massa des de finals del XVIII, i trobo que va creixent, malgrat els intents de dissimular-ho. Bé, ja està bé.
No sé, kika, n'hi ha que són ben conscients que pensen amb els peus i ho troben original i no paren de reincidir. Donem noms? Va, no, que aquí hem dit que paralaríem poc dels partits polítics. De tota manera, pensar sempre amb el cap desgasta i avorreix.
Sí, Francesc, el cor, o el que sigui, és mal conseller, però és inevitable, no hi podem fer res. I és bonic mentre dura.
El fetge... Mira que voldria que m'agradés i ho he intentat, però no hi ha manera: molt socarrimat i amb molta ceba, encara, però...
Encara avui hi ha gent que té molt de fetge, Clidice, potser per això no m'agrada.
són teus, aquests peus? que tu sempre t'amagues... no m'estranyaria que te'ls amaguessis, els peus, també!
En realitat no són peus, és només l'esquerre, el dret el gurdo en la meva intimitat:-)
Publica un comentari a l'entrada