7.6.09

relectures, [lectures, no-lectures]

“Nos dimos cuenta de que nadie había leído Bearn con un castellano sin taras [...] David Martín Copé, que ha rastreado el corpus bearniano, y yo hemos restaurado el texto de modo que, sin faltar ni al espíritu ni als estilo villalonguiano, fuera una novela corerectamente escrita. Para ello hemos modificado incorrecciones de vocabulario, distorsiones gramaticales y mallorquinismos disonantes que al autor le pasaron por alto”. Es una edición, en último término, “realizada con minuciosidad y afecto por el novelista más importante de Mallorca y uno de los dos o tres de la literatura catalana de todos los tiempos”.

Diu José Carlos Llop a "La Vanguardia" que el primer original de Bearn potser va ser escrit en castellà, i que va ser a partir de 1956, si exceptuem Mort de dama, que Villalonga, dolgut per haver estat desbancat per la novel·la El Jarama del premi Nadal (a més d'altres consideracions) es degué plantejar escriure en català. Molt bé, no en sé res, estic interessadíssim. Ara l’editorial Alfabia presenta l’edició “definitiva” en castellà amb pròleg de Cela. Molt bé, molt bé. Finalment algú s’ha decidit a recuperar i millorar el que Villalonga va escriure. L’enhorabona. No sé si em tornaré a llegir Bearn, a no ser per imperatius de feina.

Volia repassar els pròleg a les Memòries literàries de Narcís Oller que va escriure Gaziel i vaig recórrer a les Obres completes en l’edició de butxaca reeditades per la Selecta l’any 85. Fullejant el llibre vaig trobar “Guspires”, un recull d’aforismes de l’autor datats entre 1886 i 1916. No crec que se n’hagi parlat gaire, d’aquestes guspires, potser perquè amb el temps molts pensaments d’una època passen de moda, bé per l’estil, bé pel propi pensament. En alguns casos, els aforismes són una reacció d’Oller, potser més visceral que reflexiva, als nous corrents literaris, o, si es vol, als escriptors joves que fan un altre tipus de literatura. Ara bé, sigui quina sigui la seva gènesi diria que avui alguns encara es poden fer servir, només cal posar noms:

Molts modernistes d’aquí poden dir com l’Octavi de la Confession d’un enfant du siècle “Mon plus grand défaut étais l’imitation de tout ce qui me frappait, non pas par sa beauté, mais par son étrangeté, et, ne voulant pas m’avouer imitateur, ja me perdais dans l’exagération, afin de paraître original.”

No una relectura, pero sí un revisionat plaent : el ball de Travolta i Thurman a Pulp Fiction. Després d’aquesta escena he apagat la tele. De moment només sóc capaç de xiular la melodia, però no m’importaria fer classes particulars per arribar a ballar-la (prohibeixo qualsevol riure: de puntetes tot és possible). Suposo que no em caldria cocaïna ni heroïna per intentar-ho. Bé, heroïna potser sí.





M'aturo. C'est la vie!

5 comentaris:

gatot ha dit...

descartar els herois em semblaria abominable... :)

balles? o dissenyes?
:D

lola ha dit...

M'he llegit fa poc les cartes Rodoreda-Sales (1000 pàgines i escaig) i, en algun lloc (no s'han molestat a incloure-hi el llistat de noms citats) en Sales ho comenta, això de Bearn escrita en castellà. Sobretot comenta a la inversa el cas d'en Benguerel, que va guanyar el Planeta, fent constar (per a la parròquia) que la novel.la, l'havia escrita en català i, després, l'havia traduïda per enviar-la al premi.En Sales, se'n fa creus de no haver tingut la idea genial ell amb "Mirall trencat".
Ja m'agradaria oferir-me com a heroïna; ara mateix tinc un inici de ciàtica, que no sé... És allò de, a partir dels cinquanta, si t'alces del llit i no et fa mal res és que estàs mort.

miquel ha dit...

Descartar, no els descarto, però m'inclino per les heroïnes, espero que m'entenguis.
Dissenyo més que ballo, però a contracor :-)

Uf, lola, això de les llengües llatines... I en el fons, ja ho veus, el que importava era guanyar: fama? diners?
Ho sento, t'ha tocat! Espero que la teva cama sigui la dreta, perquè el meu peu és l'esquerre ;-)

lola ha dit...

Home, em sembla que en Sales és un dels grans resistents, dels grans patriotes, al nostre país. Però, això sí, un home pragmàtic i agraït (sovint li tira floretes al rei, l'actual Borbó, no sé què en diria ara, però no veig que la monarquia hagi canviat gaire o així fet cap desastre vers Catalunya).
És d'una generació que, en unes circumstàncies desastroses, tirava endavant, fent bona feina. Considera un miracle les novel.les de Rodoreda, germinant en un país arrassat, i sobretot vol donar-les a conèixer arreu, començant pels catalans, la majoria dels quals no sabien -o no recordaven, amnèsia fulminant- llegir en català.

miquel ha dit...

No ho discutiré, lola, perquè tens raó, però potser algun dia ho matisarem en privat.