Aquests dies he ordenat els nou calaixos de l’escriptori. Al de més avall, a la dreta, havia desat dues agendes de la meva època de l’internat. La primera, dels 13 als 14 anys (faig anys al desembre) és de tapes vermelloses plastificades, de 9x13; l’altra, verdosa, més petita, conté les anotacions –moltes menys- de l’any següent.
Tenia les agendes a la tauleta de nit del meu dormitori de casa dels pares i quan, fa uns anys, la mare va venir a Barcelona, me les vaig endur com un record d’adolescència que no vaig obrir fins fa dos dies. Els escrits, gairebé tots en llengua castellana i poquíssims en un català intuïtiu, tracten sobre dates i resultats d’exàmens, companys, professors, pel·lícules, llibres, música, esports, correspondència rebuda i enviada, visites al col·legi i sortides del col·legi, reflexions sintètiques... Hi ha retalls de revistes enganxats, fotografies entre algunes pàgines, dibuixos meus horribles... Els mesos d’estius no tenen anotacions en una de les agendes i gairebé cap en l’altra. Recordo molt poques coses de les escrites i la memòria traïdora ha fet que algunes altres fossin diferents de com sembla que van ser realment. Com que són agendes que em temia que podien supervisar els professors, hi ha anotacions en clau que em resulten inintel·ligibles.
L’agenda vermella comença amb ¡¡ NO LEAIS LA AGENDA!! . Després hi ha el meu nom i l’adreça, dues pàgines dedicades a l’horari del curs, quatre pàgines amb les fotos dels Beatles i, en un espai que no tenia escrit, que porta el títol de “libros prestados” descobreixo que la meva germana, vuit anys més petita, va fer seva l’agenda i va escriure, quan en tenia onze , un brevíssim resum de la història familiar i va acabar, després de la meva repetició NO LEAÍS LA AGENDA, POR FAVOR, amb lletra molt més llegible que la meva: YO TAMBIEN OS LO SUPLICO QUE SOY LA HERMANA.
No m’importa que reutilitzés l’agenda, eren temps difícils, però em sembla que hauré de tenir unes paraules amb ella.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
11 comentaris:
mmmmm...
si no fos per l'avís tan explícit de "no leáis la agenda", te demanaria que escanegesses les pàgines i mos les dixesses llegir en un altre blog.
molt bona, ta germana, per si havien arribat a llegir fins en aquell punt :) (no la maldes massa, "t'ho suplico")
- per què l'has llançada al fondo del mar, "renacuajo"?
- preferia no llegir les vostres intimitats...
(però jo sí, eh, pere, les que siguen llegibles, molt m'agradaria)
bona nit
MOLT BONA L'ANÈCDOTA, o potser més que una anècdota, el descobriment de l'apropiameindegut de l'agenda per part de la teva germana. De totes maneres, em sembla que la falta ja ha prescrit.
Les agendes antigues són un pou de sorpreses de tota mena.
Mai ho vaig aconseguir això de dur una agenda, a l'escola les monges no ens en feien dur, i sempre he estat poc disciplinada. La meva única contesa a la vida era intentar escapolir-me i una agenda no quadrava amb la vida de resistent perpètua davant els estudis ;)
No has tingut la sensació d'estar mirant pel pany del forat a una altra persona?
Molt bo. Un no es pot refiar ni de sa germana...
Boníssim!
jo guardo agendes de fa mil anys! de vegades, com diu la Júlia, en rellegeixo alguna i em trobo moltes sorpreses.
Vigila com tractes a la germana, eh?
Com m'agradaria o haver tirat les meves!!!
molt bona, ta germana. de ben segur que aquest descobriment, anys més tard, t'ha fet somriure.
petons :)
(de 9x13 la primera i encara més petita la de l'any següent?? deuen ser llibretes molt molt petites, no pere?
mon fill té 12 anys... i dius que dels 12 als 14 vas estar internat? quants canvis per a tu, en aquell temps... m'emociona imaginar-te recollint-los en aquelles agendes)
ostres, qué bó!!! jajajajaja
Ja en deixaré anar alguna pàgina, iruna(la segona és de 8x11). Havia pensat de fer-les coincidir en el bloc el mateix dia que les vaig escriure però de molts anys abans. De tota manera, a penes tenen un interès sentimental, de redescobriment superficial en la majoria dels casos.
Avui he vist la meva germana i li he explicat el cas, no recordava res, però ha rigut molt (i potser ha tingut un sentiment de culpa); ja li deixaré llegir.
Vaig estar a l'internat dels 10 als 17 (De 1r de Batxillerat fins a preuniversitari, que vaig fer a l'institut de Tortosa, però vivia al lloc de sempre). el priemr any va ser d'un enyorament notable, de solituds...
Tens raó, Francesc, la falta ja ha prescrit i ara el delicte pot ser motiu de conversa de sobretaula i la penitència voluntària de relectura compartida.
La veritat és que algus aspectes ideològics d'aquell moment m'han sorprés, Júlia... I la meva aparent afició al futbol, que jo creia posterior.
Curiosament, Clidice, jo vaig ser força bon estudiant, pel que recordo, fins al moment de tenir aquestes agendes d'anotacions sintètiques.
Cetament, sé que sóc jo, però em redescobreixo, m'estranyo, em reconec i em desconec.
Els de la família són els pitjors, SM. Aquestes confiances il·limitades entre els de la mateixa sang...
Jo no recordo si vaig tenir gaires agendes, Arare, el que sí que sé és que escrivia força en papers solts -encara ho faig- que ja no recuperaré.
Ei, Arare, que és la germana petita i única... :-)
Ho veus, Mireia, ara tindries, entre altres coses, matèria literària i reflexió introspectiva :-)
M'ha fet somriure i riure, anna...I sobretot la utilitzacuió del verb "suplicar", que em sembla molt exòtic, molt de novel·la rosa, que potser és el que llegia la meva germana; si li pesco alguna agenda ja ho sabré.
Relament divertit, xurri, des de la distància temporal, és clar.
Publica un comentari a l'entrada