ronda de mort

Al telediari del migdia diuen que avui s’ha tornat a col·lapsar la Ronda de Dalt, parlen del temps que ha durat la retenció i de si la quantitat de carrils és insuficient pel trànsit que hi circula. Afegeixen que avui la causa de la retenció ha estat un xoc frontal entre una moto i un camió en què ha mort el motorista, de quaranta-dos anys. La meva primera reacció, visceral, és d’indignació: què m’importa el col·lapse circulatori? A mi m’importa l’home, aquest motorista de 42 anys, sense nom i sense cara, sense història, que ja no hi és. Després entenc que la vida és això, que anem i venim i que en aquest moviment continu algú desapareix definitivament i de vegades la seva desaparició causa petites molèsties, molèsties llunyanes, emprenyadores, que ens fan estar neguitosos i perdre temps de feina o de lleure, i sempre aquests polítics que no fan les coses com cal. Llegeixo un comentarista de la notícia “La Vanguardia” que diu: Un accidente en la ronda y toda Barcelona colapsada. Una hora y media para cruzar la diagonal esta mañana. Viva barnapija... Déu meu, podria ser jo!

Avui tots els col·lapses, els passats i els futurs, em són indiferents perquè estic desolat per la mort del motorista sense nom i sense història de 42 anys. I en la desolació em sento una mica culpable perquè encara estic més desolat per la C., estimada companya, que avui ha perdut el marit en un accident que s’ha produït potser perquè l’atzar ha volgut que el seu marit rellisqués en una taca d’oli entre l’aigua d’aquesta tempesta de final d’estiu o que es distragués un moment pensant qui sap què; no importa el motiu. Avui estic desolat perquè la C. ja no farà plans amb el seu marit i perquè el dolor l’aclaparà, perquè la seva filla –tants esforços per tenir-la, tan petita encara- s’ha quedat sense pare, perquè l’instant és arbitrari i injust, perquè la vida és fràgil, perquè vindran nits i dies, sobretot nits interminables, de dolor.

Avui no sabria que dir-li a la C. Potser una mirada, una abraçada –gest inútil- perquè sentís que tot jo estic amb ella. Avui, potser, com un imbècil, li parlaria del pas del temps i dubtaria, escèptic, del valor de les paraules quan diuen que les vides continuen.

Em rellegeixo i em sento massa literari –t’has fixat quin títol tan pretensiós, C.?- , massa retòric; pensament, sentiment i paraula dividits, compartimentats, insuficients. No hi puc fer res, Clara de mirada clara.