22.9.10

ronda de mort

Al telediari del migdia diuen que avui s’ha tornat a col·lapsar la Ronda de Dalt, parlen del temps que ha durat la retenció i de si la quantitat de carrils és insuficient pel trànsit que hi circula. Afegeixen que avui la causa de la retenció ha estat un xoc frontal entre una moto i un camió en què ha mort el motorista, de quaranta-dos anys. La meva primera reacció, visceral, és d’indignació: què m’importa el col·lapse circulatori? A mi m’importa l’home, aquest motorista de 42 anys, sense nom i sense cara, sense història, que ja no hi és. Després entenc que la vida és això, que anem i venim i que en aquest moviment continu algú desapareix definitivament i de vegades la seva desaparició causa petites molèsties, molèsties llunyanes, emprenyadores, que ens fan estar neguitosos i perdre temps de feina o de lleure, i sempre aquests polítics que no fan les coses com cal. Llegeixo un comentarista de la notícia “La Vanguardia” que diu: Un accidente en la ronda y toda Barcelona colapsada. Una hora y media para cruzar la diagonal esta mañana. Viva barnapija... Déu meu, podria ser jo!

Avui tots els col·lapses, els passats i els futurs, em són indiferents perquè estic desolat per la mort del motorista sense nom i sense història de 42 anys. I en la desolació em sento una mica culpable perquè encara estic més desolat per la C., estimada companya, que avui ha perdut el marit en un accident que s’ha produït potser perquè l’atzar ha volgut que el seu marit rellisqués en una taca d’oli entre l’aigua d’aquesta tempesta de final d’estiu o que es distragués un moment pensant qui sap què; no importa el motiu. Avui estic desolat perquè la C. ja no farà plans amb el seu marit i perquè el dolor l’aclaparà, perquè la seva filla –tants esforços per tenir-la, tan petita encara- s’ha quedat sense pare, perquè l’instant és arbitrari i injust, perquè la vida és fràgil, perquè vindran nits i dies, sobretot nits interminables, de dolor.

Avui no sabria que dir-li a la C. Potser una mirada, una abraçada –gest inútil- perquè sentís que tot jo estic amb ella. Avui, potser, com un imbècil, li parlaria del pas del temps i dubtaria, escèptic, del valor de les paraules quan diuen que les vides continuen.

Em rellegeixo i em sento massa literari –t’has fixat quin títol tan pretensiós, C.?- , massa retòric; pensament, sentiment i paraula dividits, compartimentats, insuficients. No hi puc fer res, Clara de mirada clara.

8 comentaris:

kika ha dit...

ostres, noi! em sap molt greu!

PS ha dit...

Quan escoltava la notícia, estava conduint sota la pluja, en una nacional que és la vergonya de la comarca on dia sí i dia també hi ha accidents i ensurts. Per culpa de no se ja quines obres ( està en obres permanentment) hi havia retencions i al meu costat passaven camions gegantins en fila índia...a la ràdio parlaven de retencions, d´arribar tard a la feina, de l´error en la planificació de les rondes...i vaig pensar el mateix que tu. I la vida d´aquest home, i els seus somnis, i la seva família...? Som només un número?
Al llegir-te m´has fet venir pell de gallina. Una abraçada per tu i per la C.

Clidice ha dit...

som un número, algú plorarà per nosaltres, però difícilment sentirem compassió per aquells a qui no coneixem, només serà important si fem tard a la cita, si perdem un negoci ...

tanmateix som prou afortunats que algú, com tu, ens recordi que som humans i que hem de plorar plegats per nosaltres mateixos

Montse ha dit...

hi ha vegades que una no sap què dir. I com que aquesta n'és una, només t'abraço.

Rita ha dit...

Em passa com a l'Arare, costa trobar les paraules i per això t'abraço i et faig un petó, Pere.

Albert ha dit...

Som fràgils. Ho sento, C.

miquel ha dit...

I a mi, kika, i a mi. Gràcies.

Estic segur que la Clara ha sentit la teva abraçada, A. En tot cas, anirà amb mi.

És així, clidice. I de tant en tant potser recordem que som humans, que no és ser gran cosa, però ja ens val si ho recordem.

Una abraçada -feia dies que no te'n feia a tu, Arare. I la teva també li passaré a la Clara i a la Cèlia.

Gràcies, Rita. I jo sé que vols que la transmeti.

Tu ho saps, Albert, com en som de fràgils. Queda constància. Gràcies.

I disculpeu les meues paraules que s'haurien d'haver quedat a casa.

miquel ha dit...

Ell es deia Joan Carles.