Moments de cansament en aquest novembre en què es fan presents tristors passades. M'allunyo dels brogits, potser atret per l'únic l'estel del carrer de Santa Mònica. M'estic una estona davant del bar, menys d'un minut. No hi entraré, no trobaria res ni ningú del temps desdibuixat i perdut en la memòria. Beure un pastis seria un exercici inútil. M'estimo més, una altra vegada, escoltar la cançó en el silenci de la nit de casa, amb els auriculars.
I encara escolto la vitalitat del duo d'ella amb el seu darrer marit. La parella em fa somriure. S'acaba el dia, la vida continua.
8 comentaris:
m'ha vingut de cop al cap, i no ho he volgut ni consultar. Oi que el seu últim marit es deia Theo Sarapo?
Efectivament, Francesc, encara que en realitat es deia Theophanis Lamboukas i va ser la Piaf qui li va triar el nom artístic de Sarapo que, segons sembla, en grec vol dir t'estimo.
(Σ'αγαπώ, S'Agapo)
Fantastique! Bonne journée!
Merci, macondo.
Igualment :-)
No, que no sigui l'últim, que no s'esborri... Perquè en el fons d'aquell bar, al fons de la música, al fons de la imatge, l'amor va prendre carn un dia i mai més el perdrem.
Li agradaven grecs i joves a l´Edith, le methèque també ho era.
De tant en tant em marco una sessió française i l´escolto estona i estona.
A mi el que em cansa del novembre és pensar que s´acosten les Festes Nadalenques (no pas el Nadal)
Per cert, puges o baixes demain?
L'últim, el primer, conèixer, perdre, trobar, retrobar, tot és u, Olga. Però si va ser com dius...
Jo crec que li agradaven tots i tothom, A. Aquesta era la seua grandesa i la seua servitud.
Hauríem de recuperar tots les session franceses; jo fins i tot les canto, en privat, és clar:-)
No em moc fins que la lluna minvi: dimecres nit pujarem al nord.
(Uf, les festes de Nadal...)
Publica un comentari a l'entrada