4.4.13

música i lletra: Vicenç Bou. De la Plaça al Paral·lel


En la meva joventut, a l'Empordà, ballar una sardana no tenia cap mèrit. Era la cosa més natural del món [...] un servidor mateix arribà a ballar les sardanes discretament, malgrat una falta absoluta de gràcia nativa.
[...]
La sardana, però, no és encara folklore. Això -el folklore- és una cosa de vitrines de museu, i la sardana és una cosa viva. No cal formar equips per a ballar sardanes, car es ballen espontàniament. Per alguns de nosaltres, la sardana, d'una manera naturalíssima, forma part no de l'arqueologia, sinó de la nostra existència present.

Josep Pla: El meu país
.


Continua sent la cosa més natural del món ballar sardanes a l'Empordà? Ho dubto. Intueixo que els actuals balladors de sardanes empordanesos no es poden comparar percentualment ni de bon tros als de la joventut de Pla. Ara, ballar sardanes té el seu mèrit. Tinc la impressió, i no puc presentar dades, que augmenten els músics i disminueixen els balladors i balladores. Fins quin punt la sardana s'ha convertit en folklore en l'accepció que esmentava Pla? No ho sabria dir.

Em vénen al cap aquestes consideracions en visitar l'exposició dedicada al compositor i músic Vicenç Bou al Museu de la Mediterrània de Torroella. Vaig fer una visita breu, encara que repetiré, perquè dura fins 2014, posteriorment viatjarà a Barcelona i segurament altres ciutats: Em va semblar un muntatge força interessant i recomanable. Les vitrines habituals amb papers diversos, partitures incloses, objectes i instruments musicals; els panells amb textos explicatius i fragments d'entesos: contextualització, biografia, valoració...; un piano, unes quantes taules amb cadires davant d'una pantalla on es passa Inaudit, l'excel·lent espectacle de l'Esbart Montgrí sobre el mestre que jo mateix vaig gravar intermitentment i matusserament fa dos anys (la projecció, evidentment, no és la meua); de tant en tant, un seient al costat d'un reproductor de CD que conté còpies de la música de Vicenç Bou, en alguns casos amb la lletra cantada per Conxita Supervia, Emili Vendrell, Raquell Meller...

Exposició potent sense ser exhaustiva, absolutament aconsellable. Que a través de Vicenç Bou acosta a una música, una època i un país que ja no són iguals. Folklore? Arqueologia? Inevitablement. Però també més en la mesura que vulguin els espectadors.

I no em puc estar de fer uns suggeriments a la noia que amablement ens va resumir el que veuríem a l'exposició. Per què en un muntatge fet amb tantes col·laboracions institucionals no s'ha pensat a produir al menys un CD -jo votaria per tots- amb la música i les interpretacions cantades -les primeres gravacions, algunes inèdites o introbables- que podem escoltar a la sala? Per què no s'edita i es ven un DVD amb l'espectacle de l'Esbart Montgrí, que, per cert no es veu bé a la pantalla de l'exposició per excés d'il·luminació externa? Per què no un llibret amb tot el que s'hi vulgui encabir? Per què no tot el lot? Ah, les institucions i els entesos que no creuen en els espectadors i queden autosatisfets amb les vitrines els panells, els objectes i les sales que no tenen sortida en l'espai i el temps. Que perdrien diners o seria massa feina? Que tot el que comença té un final? El repte consisteix a aconseguir que no sigui així. Jo els desafio des d'aquí.

Si se'm permet, encara afegiria que m'agradaria que a les taules de cafè de davant de la pantalla se'n serveixi algun -i una copeta- en hores convingudes. I si, també en hores i dies convinguts, alguna dansa de l'Esbart Montgrí amenitzés el moment, millor que millor. Sobre la repercussió al Paral·lel no en diré res, però per demanar que no quedi.





 
Una molt bona aproximació a Vicenç Bou i la seua música:
  

6 comentaris:

A ha dit...

Fantàstic reportatge i emocionat record. Ls sardanes de'n Bou són sentiment en estat pur. En mi tenen un efecte -el sento dins del pit en escoltar-les de nou- que cap altra música és capaç de provocar-me.

Gràcies Miquel.

(un dia d' aquests aportaré el meu mil·lionèssim granet de sorra a aquest record)

iruna ha dit...

ja els ho vas dir als de l'exposició? o els has enviat el post o un correu? potser si ho fas encara seran a temps de pensar-s'ho...

ara no puc escoltar la música, però ho faré a la nit.

bon dia, miquel.

iruna ha dit...

m'ha agradat molt el reportatge.

he escoltat molt poca sardana, i també n'he vist molt poca. de petita van ensenyar-mo'n una mica a col·legi, però d'una forma puntual, i potser n'he ballat només una vegada al carrer, una i au.

me sembla que on més sardana he vist ha sigut aquí, a casa teua, miquel, i les vegades que n'has portat m'ha sorprès la riquesa d'esta música, i quan torno a sentir-la també em sembla molt emocionant, amb esta suavitat que va entrant a poc a poc, tan-tan-tan, tan-tan-tan, i les crescudes que fa de cop i volta.....!!-!!-!!

m'agrada quan la filla explica les discussions que hi havia entre els qui defensaven bou i els que preferien morera... i com entre ells se deien un a l'altre que els agradaria saber fer la música de l'altre, la seua complicitat més enllà de les crítiques que els confrontaven.

també m'ha passat que abans d'arribar als nou minuts, començava a preguntar-me si les sardanes sempre han sigut sense lletra (no sabia que n'hi havia amb lletra)... i m'ha fet gràcia trobar que sí, que hi havia qui li enviava lletres amb la il·lusió d'acompanyar la seua música.

ah, i una altra cosa que m'ha fet gràcia escoltar i que no sabia que existia... les bigoteres :)
i imaginar-lo posant-se-les a la nit, per lluir el bigoti tan trempat que portava.


miquel ha dit...

A., em deia la Joana que sent el mateix que tu, jo a penes sóc un aprenent, un foraster, però m'hi esforço.

Iruna, només li vaig dir a la noia que ens va fer la petita introducció, que va dir que ja ho comunicaria a qui fos (del cafè, la copa i el ball en directe no li vaig dir res :-)
Realment és un reportatge molt bo: pertany a un programa de TV que es deia Nydia,molt rigorós i interesant que suposo que al final va plegar perquè no tenia prou audiència, però encara es conserven els seus vídeos a Internet.
És veritat que amb el temps he dedicat uns quants posts a la sardana. No et pensis, la segueixo molt esporàdicament, però m'agrada i em sap greu que tingui tan relativament poca vitalitat fora de determinats cercles. Les ballades d'altres temps que es poden veure al reportatge avui són impensables, em refereixo als balladors i al públic.
Ja sol passar que hi hagi més polèmica entre el públic que entre els professionals, i no només entre els músics.
Sí, sí les sardanes, moltes sardanes (algunes sardanes), tenen lletra.
Et deixo un enllaç amb una pàgina que m'agrada molt perquè es poden escolatar moltes interpretacions de cobla i força variades. Has d'anar a l'apartat d'enregistraments:
http://www.musicsperlacobla.com/cds.php

Assum ha dit...

A Calella, a les tardes de diumenge de primavera i d´estiu hi ha ballada de sardanes des de sempre.
Hi ha moltes rotllanes, algunes de molt nivell, pobre de tu si et poses a la rodona equivocada!

miquel ha dit...

Haha!, això sol passar a gairebé tot arreu, Assum. A la fi, quan algú, abans, et demanava per ballar, també hi havia tria, o mala cara i a aguantar.