endarreriment

Sensació d'endarreriment, de temps que fuig abans que arribi el temps lent de les tardes que a poc a poc porten una mica més de llum. A hores d'ara ja hauria de saber quins llibres m'emporto per llegir o rellegir. Durant aquests dies m'agrada passar pàgines d'alguna novel·la ambientada a Nadal, o unes narracions. No tinc res de nou i no sé si tinc ganes de llegir res vell. Darrerament m'ha vingut el desig de tornar a El misteri de Nadal, de Gaarder, però tinc els prestatges tan desordenats que sóc incapaç de trobar-lo, potser el vaig regalar; de tota manera, aquesta novel·la s'ha de començar a llegir el primer dia d'advent. Una altra vegada les rondalles de Jesús Infant, de Carner? Nooo, aquest any no. El conte de Dickens? Me'l sé massa. El conte de nadal de l'Auggie Wren, d'Auster? Massa curt i també ben present. The Stupidest Angel: A Heartwarming Tale of Christmas Terror, del toledà Moore? Ni pensar-ho.

En fi, ja trobaré alguna cosa, encara que sigui prenadalenca o psotnadalenca, vella o nova.

Bones lectures -o qualsevol altra cosa bona- a tothom durant aquestes festes.

l'art de mostrar i amagar

Interessant reposició de la conversa que Josep Puigbó va mantenir amb Antoni Vila Casas, farmacèutic, empresari i filantrop, que no mecenes. Les subvencions públiques alenteixen i mediatitzen. Alguns les necessiten? Segur, segur. Som encara un país de poca filantropia privada, potser perquè les administracions -els administradors- tenen tendència a les medalles i a la necessitat de ser figuratius i els empresaris tornen a ser petits, de curta volada. L'art que col·lecciona i exposa Vila Casas entra pels ulls, que és una manera com una altra de presentar l'art; a mi m'agrada que sigui així, i ja se sap que tot el que entra pels sentits acaba impregnant el cervell, que tria o rebutja. En algun moment potser m'entretindré a recordar el seu excel·lent museu de fotografia a Torroella.

De tota manera, potser el que m'ha impactat més ha estat un moment curt del diàleg, com de passada, aquell en què explicava que hi ha cura contrastada, efectiva, per a la leucèmia. El tractament costa un milió al mes... Dotze mesos a l'any, etc. Qui se'l pot permetre? Perquè no arriba a tothom? Què s'ha de fer per tal que tothom arribi a la cura? Són tan complicades les respostes que no les arribaríem a entendre i per això no se'n parla? O just és tot el contrari, la obvietat de les respostes fa que ningú tingui interès a airejar-les. I suposo que on es diu leucèmia es podria escriure el nom de moltes altres malalties. Quin món!

aquest diumenge, la cançó de la meua vida

Aquesta nit, mentre mirava la final de Oh happy day -quasi ofegat entre tanta mel com sobreeixia de les boques d'uns i altres-, he pensat en allò de la cançó de la meua vida que diuen alguns. De fet ho he pensat en un moment molt concret, mentre un dels cors interpretava la seua versió de Noia de porcellana.

La nostra cançó? La meua cançó? Jo no en tinc cap de singular, d'única, de preferida. Alguna vegada, mentre n'escolto alguna, penso que si n'hagués de triar una de sola em decidiria per aquella, però un altre dia em passa el mateix amb una altra, i més endavant amb una altra que no sé com havia pogut oblidar... I així passen els dies, les setmanes, els mesos i els anys, fins arribar a la conclusió que l'únic que puc triar és la banda sonora de la meua vida on cada música té un moment i un lloc que a vegades, esclar, poden ser recurrents. Una banda sonora que a vegades perd i recupera cançons amb els estímuls més inesperats del present i que, estic segur, sempre n'afegira de noves, potser ja no gaires.

Res, no m'atreveixo a escriure títols ni a concretar versions. Aquest diumenge només música en el pensament.

vicis ancestrals

Sobtadament m'he adonat que amb les botigues de queviures dels barris ha passat com amb el llatí, que d'una manera lenta -potser no tant-, progressiva i imperceptible -exagero?- s'han anat convertint en una altra cosa, per no dir que han desaparegut. On han anat a parar els dos botiguers, el de dalt i el de baix? No els he vist mai més, ni tan sols ens vam acomiadar. Això sí, els locals no van quedar buits gaire temps.

Per sort, jo conservo uns vicis que encara em permeten fer xarradetes sense pressa amb botiguers de tota la vida. L'altre dia, m'explicava el propietari de la bodega -el celler-, font de novetats nacionalistes del barri, que li va passar un inspector i li va preguntar on deixava les tres o quatre caixes de cartró de les ampolles de vi que venia cada dia. Sembla que el lloc apropiat no és el contenidor de paper, sinó que cal deixar-les convenientment plegades a la vora de l'establiment. El cellerer, que com tothom, ja sap que el cartró anirà a parar al mateix lloc, va afegir que l'inspector, o el que fos, aquesta vegada només li va posar un senyal al seu expedient, una mena de creueta. Ara, l'home ha col·locat tres taules d'aquelles de marbre blanc amb potes de ferro a sota de les bótes; algunes vegades hi ha clients grans prenent un got de vi i una mica de pernil; altres cops hi veig turistes que s'entretenen mirant les transaccions dels clients antics, observant com el rajolí de vi va omplint les garrafes. No sé si aquesta funció de bar la té legalitzada, segur que el seu inspector li sabrà aclarir, amb creueta o no.

Ho hauria de deixar, però continuo fumant. La setmana passada, l'estanquera em va demanar disculpes per no incloure'm a la bossa un encenedor juntament amb el cartró de tabac que vaig comprar. Em va dir que ja no en podien regalar, que des del gremi li havien dit que havien posat una multa de tres mil euros a un altre estanc i que la segona multa havia estat de sis mil euros. La pròxima, em va dir, diuen que serà de deu mil. La història em va semblar pura fantasia sense sentit. Una multa per regalar un encenedor? Tothom regala el que vol, fins i tot els bancs, als seus clients. A més, un encenedor és una bagatel·la. Sí, si, però diuen que d'aquesta manera es fomenta el consum de tabac. Ho vaig entendre, però continuo al·lucinat. No és l'estat qui fomenta el consum i se n'emporta un bon pessic de la venda? Ei, i per molts anys, o al menys fins que jo trobi un altre vici.

Barcelona, 19 de desembre de 2014

Com et deu haver dit la N., aquesta tarda hem tingut una xarradeta en què ho hem repassat tot una mica per posar-nos al dia: família, darrers esdeveniments personals -poca cosa nova, més per part d'ella-, algun detall del poble, amistats -M. no acaba de trobar-se, em sembla- alguna lectura -m'ha passat un títol que buscaré-, pel·lícules -no m'he pogut estar de recordar-li la nostra complicitat australiana-, records del meu sud que és el teu nord... Segur que ens hem deixat temes: no hem parlat, crec, de menjars; però tampoc és qüestió d'exhaurir el material en una sola trucada. A més, si haguéssim parlat de menjars hauríem tocat els interminables àpats de les festes i hauríem acabat embafats. Ah, sí, hem parlat de vinagres..., qüestió complicada.

M'ha dit la N. que li vas dir que estaves preocupat perquè feia tres o quatre dies que no sabies de mi; i és que us tinc mal acostumats amb la meua rutina blogaire. La veritat és que a part dels dies que esmentava, en què estava virtualment força incomunicat, trobo que darrerament estic mandrós, com si fos un onso que està a punt d'hivernar i no acaba de trobar el moment per molt que de tant en tant tingui una certa somnolència. Potser és cosa d'aquesta època prenadalenca que alenteix la vitalitat -quines tardes tan curtes!-, per molta lluminària i cançonetes que ens posin per recordar-nos que cals moure'ns, si no és per nosaltres, pels altres. En fi...

De tant en tant estic a punt d'escriure alguna nimietat sobre lectures, passejades, actualitat... Però si no ho faig immediatament, després perdo l'interès o se me'n va el plaer de teclejar o penso que tinc poca cosa a afegir al que diuen els altres. Per exemple, què podria escriure sobre les hipòtesis de les noves relacions entre Cuba i USA ? o sobre el bolero de Ravel de la política catalana que comença a semblar el dia de la marmota. Per cert, aquesta nit he vist i escoltat a la tele Toni Cantó, que no sé si segueixes gaire, i he trobat que feia un discurs en el més pur estil comunista: propugnava la igualtat de tots els espanyols amb gran vehemència; encara el faran president d'alguna cosa. Torno a Cuba: fa uns dies em va arribar una informació força interessant que finalment vaig descartar perquè venia avalada per la TIA i vaig pensar que aquesta agència és poc fiable; de totes maneres, ja t'ho explicaré.

Va, acabo, que ja veus que em disperso i divago. Una abraçada. Parlem aviat.

P S: Ja em diràs que vas anar a fer realment a Liechtenstein, o eren les Caiman?

vibracions internes mentre miro la tele

Aquesta nit vaig amb pressa, però m'apunto dos temes per desenvolupar.

Suposo que en moltes poblacions no deu ser fàcil comprar vibradors directament, de manera que l'anunci que van repetint a la televisió sobre vibradors de la marca Durex deu ser força efectiu, tot i que desconec el nivell de demanda de l'aparell en terres catalanes. De tota manera, em fa l'efecte que l'espot publicitari no acaba de funcionar. Asseguren discreció total, però es veu que el noi que truca a la porta de casa per lliurar el paquet -sempre embolicat igual?- crida l'atenció d'una hora lluny. Esclar que, per altra banda, potser la gent no té cap interès en la discreció pregonada, ans al contrari, potser els destinataris volen que se sàpiga que fan servir o regalen vibradors de la marca Durex i no un substitut qualsevol. Preguntaré.

Fent zàping arribo a una tertúlia en què em sembla que tots els participants són de dretes, sense moderació. Passen una enquesta als televidents de resultats curiosos: un 61% aproximadament creu que la situació econòmica d'Espanya millora. Qui deu respondre aquesta enquesta? Bé això només és un detall sense importància; el que em preocupa es detectar-me una mena de deformació no sé si cultural o filològica: la gent de dretes sempre em sembla més sinistra que la gent d'esquerres, fins i tot quan diuen que són de centre o no diuen res.

element temporal

Llegeixo tots els diumenges l'article de Sagarra fill a “La Vanguardia”. M'agrada. A ell, el veig sovint sovint al barri que compartim, caminant o, la majoria de vegades, assegut a la terrassa d'algun dels bars. No li he parlat mai perquè ningú ens ha presentat, però el conec com es pot conèixer els escriptors, és a dir, d'aquella manera que coneixes la gent que no saps si són realitat o ficció.

Darrerament, la conversa que li conec, amb totes les variacions que facin al cas, té uns eixos temàtics reiteratius: una mica de França, una mica del que pensa ell i la gent que coneix sobre el procés català, una mica de l'actualitat barcelonina que freqüenta, unes quantes coses del present en clau de passat, amb amics inclosos, uns mossets, unes copetes i uns purets. Tot amb la ironia que calgui.

Darrerament tinc la sensació que el que escric se sembla al que escriu Sagarra junior, amb les distàncies siderals que s'hi vulguin establir i sense traspassar la frontera -existeix?- francesa. No podria assegurar si m'agrada o no.

aquest diumenge, música de marató

Deixant de banda possibles consideracions de tipus social, polític etc., he de confessar que als qui tenim tendència a la hipocondria, la Marató de TV3 ens és un programa tabú. El seu visionat, any rere any no faria sinó augmentar les malalties que hem anat acumulant al llarg de la vida, moltes de les quals hem anat descartant sense total convenciment. Podem col·laborar o no a les causes proposades, però res de veure entrevistes de morts, curacions i simptomatologies detallades. En canvi, podem escoltar tranquil·lament el disc que s'edita cada any; encara més, en el meu cas, era una música que inicialment era reticent a escoltar i que posteriorment m'ha semblat que tenia interès des de diferents perspectives, amb troballes singulars.

M'ha semblat que avui era un bon dia per compartir una cançó del darrer disc. Com que aquest any va del cor, he trobat que podia triar un dels clàssics del cor més versionats de la història de la cançó en català: Rosó. S'escolta encara? Es canta? Alguna cosa deu tenir aquesta cançó quan les noves generacions de músics s'hi fixen, encara que sigui per versionar-la amb un altre esperit. A mi, la interpretació d'Obeses em sembla molt aconseguida, amb força, sense el ploriqueig excessiu d'altres intèrprets.

finestres

Fa una estona he sortit un moment a la terrassa. Just enfront, a la casa de l'altra banda, he vist com gairebé cada nit, asseguda al llit del costat de la finestra, la dona gran de la residència, que no conec i algunes nits vetlla tant com jo. Res a veure, esclar, però he pensat en aquest poema:

Vespre fosc, bloc de pisos vell i gris,
un gat blanc en una finestra,
un vell sopant en una altra.
Tota l'altra gent fora de la vista,

com la dona que espera que la banyera
s'ompli d'aigua calenta
mentre es despulla davant d'un mirall
que ja es comença a entelar.

La imaginació, sempre al servei del dimoni,
m'ha fet entreveure-li els pits
quan hi passava per davant a corre-cuita amb el coll alçat
perquè el vent era tallant.

Charles Simic: "L'invisible, 6", a  Mestre de disfresses. Cafè Central / Eumo Editorial. Traducció de Marta Pera.

buscadors de tresors

A vegades costa trobar la forma per explicar de manera que susciti algun interès allò que penses que en pot tenir. He imaginat mentalment variacions més o menys literàries per fixar l'estranyesa que em va produir veure la gent que un matí de desembre corria per la platja gairebé intransitable de la vora de la desembocadura del Ter. Què feien caminant en ziga-zagues, aturant-se de tant en tant per mirar de prop alguna cosa que jo no sabia identificar? El Ter, que havia crescut moltíssim durant les últimes pluges, havia arrossegat cap a la mar tot el que havia trobat, sobretot vegetació, i la mar ho havia anat dipositant a la platja, de manera que en alguns punts tapava l'arena, fet molt interessant en dies de tramuntana, perquè era pràcticament impossible que el vent aixequés la sorra que és tan molesta aquests dies. Bé, jo havia anat a comprovar els canvis de trajecte a la part baixa del riu (desaparegut el meandre final) i em vaig trobar enigmàtics passejadors solitaris, en parella o en petit grup amb comportaments estranys. Quan ja marxava vaig descobrir a què es dedicaven. Buscaven branques, soques, despulles dels arbres, polides per l'aigua i la sorra que vaig imaginar que després, acabades de tractar, servirien per adornar casa seua, un local o fins i tot per realitzar una obra artística que acabarien venent. Alguns fins i tot havien afegit un petit remolc al cotxe que anaven carregant amb les voluminoses formes que l'atzar havia (i el riu i les ones) els havia proporcionat...

No, no, definitivament no és qüestió de trobar la forma, és que tot plegat no té cap importància, no té cap interès. Una vegada escrit i repassat, fins i tot em fa vergonya compartir-ho, però com que ja ho tinc i feia dies que no escrivia res... Esclar que sempre em podria inventar una història que... i unes descripcions més o menys pintoresques. un petit diàleg. O una comparació amb...O una sàtira de... Res.

 

 

3/12/2014

Surto a fer una volta curta. Xim-xim molest o estimulant, segons els gustos. Per què va la gent sense paraigua?

M'acosto al fons de la llibreria. L'espai és insuficient per tanta gent com ha vingut. Encara no estic ben situat, quan surt del grup, tossint, una cara coneguda. Feia molt temps que no veia la P., més de vint anys. Posada al dia en tres o quatre minuts, inclosa anècdota de la M. M., amb qui compartia escrits que després anaven a parar a publicacions polítiques diferents. Surten alguns noms antics. Petons de comiat.

No veig ben bé qui llegeix els fragments del dietari. Després parla l'Heura, que ha traduït al català les cartes que la seua mare va escriure en francès a Goujon. L'escolto, la fotografio amb dificultat (aquí en deixo constància), mentre busco en la seua cara, que recordo en blanc i negre, algun tret conegut. Més lectura del llibre, ara les cartes. Ja me les conec. M'allunyo entre les taules, les paraules es van fonent a mesura que em concentro en un altre dietari de dies curts, tallats. En llegeixo tres pàgines. Se m'encomana l'estil. Penso que em falta la pasta per la sopa d'aquesta nit. En sortir, passaré pel supermercat: galets petits. Afegiré unes fulles d'api. M'agrada trobar la sentor, no massa intensa, de l'api.

cal·ligrafia

Ahir vaig tornar a tenir intensament el pensament recurrent que tinc abandonada l'escriptura a mà, amb llapis, amb boli, amb ploma. Després de moltíssims dies d'escriure únicament notes domèstiques ocasionals, faig agafar un full per anar traduint el poema d'Strand. La meua cal·ligrafia em semblava més infame que mai, però era ben bé jo, l'artista únic, inimitable, potser incomprès que havia anat evolucionant (o involucionant) per arribar al moment actual. Jo dominava absolutament el paper, feia línies rectes o tortes, ratllava paraules, n'escrivia d'altres entre les línies, deixava un marge que s'anava inclinat cap a la dreta, unia i tallava... Era un plaer tornar a recuperar el ritme sobre el paper. El simple fet d'escriure, més enllà del contingut, de les idees i el seu desenvolupament, era un plaer. Poc més de mig full i gairebé un orgasme de tant de temps com no practicava seguit.

Més tard, en una llibreria, mentre esperava a la cua per informar-me d'un títol, les dues persones que em precedien van consultar en el mòbil les dades del llibre què volien. Eren joves. Havien perdut ja el gust per l'escriptura? Sabien escriure encara sense teclat? Algú veuria algun cop la seua lletra singular? Mentre anava mirant-los, pensava com m'agrada també veure la lletra dels altres, la lletra acurada de les cartes antigues i la nova que demana cambrers amb experiència. Hi ha lletres que m'enamoren i altres que m'horroritzen, però els plaers són també perversos a vegades. M'agrada endevinar si la lletra correspon a un dretà o està escrita amb la mà esquerra. M'agrada deduir -sembla fàcil- si és lletra d'home o de dona. I després, tants i tants detalls que pugen i baixen, se separen o s'entrecreuen! Tot un món! Milions de mons!

Arribarà un dia que ja només es faran servir els teclats o directament el pensament per escriure? Milions de persones deixaran de ser artistes elogiats o blasmats?

Avui el diari explicava que a Finlàndia s'ha decidit que no s'ensenyara cal·ligrafia, sinó a fer servir les lletres dels teclats, a més de la lletra d'impremta, la lletra de pal, cosa que no és novetat. No tothom ho veu clar al mateix país, i els experts d'aquí opinaven des de diverses perspectives. Se'n parlarà, segur, al menys uns dies. Jo, així a primer pensament, no tinc una opinió clara sobre l'aprenentatge de la lletra d'impremta; a la fi, vaig fer desenes de quaderns de cal·ligrafia i he acabat com es pot veure, irrepetible:

Mark Strand (i 3)

Sempre una mica tard, algunes notícies que arriben de l'altra banda de l'Atlàntic. Aquesta tarda he llegit que el dissabte va morir Mark Strand a Brooklyn, a casa de la seua filla. A la primavera havia deixat Madrid, on vivia des del 2011, per anar a Nova York a tractar-se un liposarcoma. Encara fan estralls els càncers.

He volgut traduir un altre poema seu. El problema no són les paraules, que també -cal trobar entre els sinònims el que s'adeqüi al to (habitació, cambra, dormitori?)-, sinó el ritme, la cadència, el batec interior de mots i d'intenció. Traduir de la traducció, una feina doblement ingrata. No me n'he sortit, esclar, però he acabat l'esborrany. Feia dies que no escrivia a mà més que la llista de la compra.

El sopar es refredava. Els convidats, a l'espera

de breus i atzaroses trobades, estaven

ajaguts

a les habitacions. Les patates eren dures, les mongetes toves,

la carn-

no hi havia carn. El sol de l'hivern havia daurat els oms

i les cases;

com els refugiats, els cérvols fugien per la carretera; i en el

camí d'entrada, els gats

s'escalfaven sobre el capó d'un cotxe. Llavors

un home es va girar

i em va dir: “Encara que m'enamora el passat,

la seua foscor, el seu pes que no ens ensenya res

i res ens demana, m'estimo més el segle

vint-i-u,

perquè hi veig algú amb bata i sabatilles,

d'ulls marrons i humils

que camina a través de la neu i no deixa darrere

més que les petjades”.

“Oh”, vaig dir, posant-me el barret, “Oh”.

Mark Strand: I WILL LOVE THE TWENTY-FIRST CENTURY

 

 

i una copeta

Plovia a fora mentre s'anaven omplint les dues piscines del Gran Recapte al Bon Preu. Hi ha qui diu que si el govern -els governs- fes bé la feina, no caldria promocionar cap recapte entre els particulars. Deixem per un moment el tema de la societat ideal o perfecta, a la qual hauríem de tendir, però que no arribarà.

Com deia, plovia mentre s'anaven omplint les piscines quadrades interiors. Dos voluntaris anaven col·locant i ordenant les menges de llarg recorregut que els generosos, o no tant, anaven aportant: pasta, llegums, oli, fruita en almívar, llaunes, galetes... Durant la poca estona que vaig seguir el moviment, feia goig veure la rapidesa amb què s'omplien els recipients que vindrien a recollir els camions. Dos mesos de menjar en dos dies! Després, tot més a poc a poc, continuaria el recapte.

Al mateix temps que celebrava mentalment la solidaritat de tants, em neguitejava una mica la monotonia dels aliments, tot i que entenia que la carn, la fruita, les verdures fresques, etc., arribarien per altres mitjans. Després de pagar a caixa, quan va arribar el meu torn, vaig anar deixant en mans de la voluntària, somrient i amable, la meua aportació que no divergia gaire del que ja hi havia, però em va semblar que qui fos que rebés la meua aportació potser també tenia els mateixos gustos que jo, de manera que vaig afegir una ampolla de Jim Beam i una altra d'Onix. Em va semblar que la voluntària feia una cara de certa sorpresa, però no em va dir res.

Ja sé que és poca cosa, però si un no pot fer un gotet d'un vi passable de tant en tant i invitar els amics a un didalet de bourbon després d'unes postres ensucrades... I si arriben temps millors, millor.