30.1.15

tic tac tic tac tic tac...


Em meravella escoltar tertulians periodistes i tertulians polítics que aquests dies mostren uns coneixements profunds sobre Grècia. Em meravella, i per això els escolto, i m'avorreix, perquè el que diuen no deixa de ser especulació genèrica que demà mateix pot ser invalidada per la realitat, tot i que en política -també l'econòmica- la realitat és etèria i sovint acaba guanyant qui té el do de la paraula i les realitats dels fets només les saben els qui les viuen, i encara.

A penes conec res sobre Grècia, i ara no ho concretaré, però com que durant uns dies -setmanes, mesos... més d'un any?- estarà de moda, em complau compartir des d'aquí una de les meues fonts d'informació durant els darrers anys. D'una manera subtil, a vegades no tant, subjectiva, parcial, Petros Màrkaris, a través del deambular del protagonista de les seues novel·les policials ens passeja per la intrahistòria de Grècia durant algunes dècades. Algú pot dir que Màrkaris no és fiable, que va nàixer a Turquia, que els seus estudis d'economia a Grècia, Turquia, Alemanya i Àustria abans d'especialitzar-se en cultura alemanya no són garantia de res. És veritat, ningú no és perfecte, però... No vull ofendre cap tertulià més pendent del metrònom que de la música que marca.

29.1.15

el que no es greixa ni s'engreixa mor?


Parlo i escric un català justet i a mesura que passa el temps oblido molts aspectes -bé, alguns, que molts em sembla petulant- relacionats amb la llengua que abans pensava que coneixia. Per exemple, ja no sé què vol dir bilingüisme i la definició del diccionari no em resulta prou aclaridora. De fet, sempre m'ha semblat que hi ha poca gent, poquíssima, que tingui el català com a llengua materna i sigui bilingüe; trobo que més aviat són -som?- diglòssics. Però potser ni un terme ni l'altre defineixen prou bé l'actitud i els usos lingüístics dels catalanoparlans i haríem de trobar un mot nou, clar, perfectament intel·ligible, sense possibilitats d'ambigüitat. Quin mot? No ho sé, però hauria de partir d'un estudi aprofundit dels costums lingüístics dels catalans actuals, de les interferències amb les altres llengües, la universal, l'anglès, però sobretot l'espanyol, etc.

Se m'acut aquesta breu anotació després de llegir a Vilaweb l'entrevista a Pau Vidal. Vidal ha publicat El bilingüisme mata, un llibre que segur que és molt interessant i aclaridor, i les respostes a l'entrevistador són molt estimulants. Que el català es va empobrint en els aspectes fonètics, lèxics -per cert, l'empobriment lèxic crec que és el més fàcil de solucionar-, sintàctics, em sembla evident. Que aquest fet importa a poca gent crec que també és evident, fins i tot es detecta en alguns que viuen de parlar o escriure en català. Que aquest procés d'empobriment vagi avançant en el moment que fa més temps continuat que l'aprenentatge de la llengua es fa també en escoles i instituts i arriba a més individus podria semblar paradoxal si no fos perquè hi ha factors, a part de les actituds personals, que tenen efectes contraris poderosos. Com evolucionarà -o involucionarà- el català? Jo no sé res sobre això. Tampoc no sé si la llengua serà cada vegada més uniforme, de manera que arribi un moment que ja no es detectaran les variants dialectals; podria ser. En aquest món tot és possible i algunes coses, probables.

Per cert, amb una afirmació, de les petites, de l'entrevistat no estic d'acord. Diu: En una generació hem passat de dir l'hora en quarts a dir-la en mitges perquè normalment el que en sap més s'acosta al que en sap menys, i al final el primer renuncia a dir dos quarts de vuit i diu les set i mitja. A la meua família fa generacions que ningú deia dos quarts de vuit, però els qui quedem encara diem tres quarts de vuit: ximpleries del sud.

27.1.15

maleïda memòria


Alguna vegada, entre estona i estona fent alguna cosa a l'ordinador, escric al buscador el nom d'antics companys o amics. Tinc curiositat per saber què se n'ha fet, on paren, veure, si surt una foto seua, si els reconeixeria.

No hagués reconegut en Pere, crec. És veritat que els ulls, la boca, el nas..., eren els mateixos a la imatge, però havia desaparegut aquella barba hochiminhesca que deia que no es tallaria fins que Catalunya fos independent. Se'n devia cansar, d'esperar. Ja no portava barba algun dels cops que el vaig veure?

Vaig conèixer en Pere l'any 71 o 72 a la universitat. No recordo d'on va sortir, qui el va portar o qui em va portar al grup. Era un personatge singular, no només d'aspecte, sinó també de pensament amb qui m'era molt fàcil comunicar-me. Vaig pensant en aquella època i només tinc imatges soltes, algunes molt intenses, molt vives, d'altres més boiroses, potser mig imaginades:
Les trobades al bar.
Les anades a la seua casa de la Floresta.
Les festes a altres cases.
El viatge a Alginet, tots dormint a la planta superior de casa de V., la paella, el ball a la tarda...
Els seus amors de curta durada, com la majoria en aquella edat

De les classes compartides a penes en tinc memòria, però sí dels seus interessos pel dialectes catalans, més tard, per l'occità. En el seu intent de fer la volta als països de parla catalana en carro, mai no va tenir èxit, potser perquè la gent estàvem més per la velocitat i una empresa tan llarga ens exigia una constància que no teníem o... no ho sé.

Pocs anys després d'acabar a la universitat ens vam perdre de vista, però el vaig retrobar a principis dels 80. Me'n vaig alegrar. Ell va venir a treballar a l'institut on jo portava dos o tres anys. Vam compartir Seminari i classes, i dinars i alguna sortida i alguna confidència. Quan es va presentar a les oposicions, el vaig acompanyar. Estava nerviós, inusualment nerviós. Des de fora de l'aula, escoltava com desenvolupava el tema que havia triat; en Pere era un contador d'històries excel·lent, no importava la qualitat del material, tenia el do d'anar lligant, de fer les pauses adequades, de mantenir viu l'interès dels qui l'escoltaven; em va dir que mentre anava parlant, el tranquil·litzava escoltar el soroll metàl·lic del meu encenedor cada vegada que encenia un cigarret.

Potser una de les darreres vegades que vaig veure en Pere va ser a la vora de casa. Em buscava, però no recordava exactament la meua adreça i anava preguntant a la gent que trobava si coneixien en Miquel, i m'anava descrivint tan físicament com concretant les meues titulacions o altres detalls. Si jo no hagués baixat casualment, no ser si m'hagués arribat a trobar aquell dia; potser sí, perquè era un bon investigador.

Després, van passar els anys i va arribar un nou mil·lenni. La setmana passada, en posar el seu nom al buscador, vaig adonar-me que havia oblidat el segon cognom: Saumell. No és que el recordés de sobte, sinó que vaig anar a parar al post d'un antic alumne seu que en feia una semblança, en part acadèmica, en part personal, en part vivencial, molt emotiva amb motiu de la mort d'en Pere a causa d'un càncer l'any 2012, el 31 de desembre. Quina tristor! A part de la mort, em commou especialment una insinuació al final del post que diu que potser va fer la darrera etapa un pèl sol. Em commou també imaginar en Pere fent testament el dia 7 de desembre, en el qual deixa a l'ajuntament uns baixos que tenia a Can Sitjà. Tants anys sense veure'l i potser no l'hagués vist més, però la seua desaparició em fa sentir una mica més sol; vull dir, també físicament més sol. Estranya sensació. En la memòria, Pere Manau; la teua era més precisa i s'expressava millor.

26.1.15

la veritat


La veritat és que avui dubtava entre escriure alguna bagatel·la sobre el futbol o sobre les eleccions gregues. Sobre les eleccions, ja tenia una frase de Σαμαράς en conèixer els resultats, però referint-se a la seua etapa: Hem tornat el prestigi a Grècia... Sobre els futbolistes, les citacions eren pràcticament infinites. Mentrestant, però, he vist El convidat d'avui. Al final, sortia un llibre que llegia Jaume Marsé: Cuentos, de Rubén Darío, de la mítica Austral. Qui llegeix encara Rubén Darío? I encara menys els seus contes... I no és en els seus contes, i els seus poemes, on també es pot trobar la veritat de les mil cares i les músiques inacabables?

¡Amigo! El cielo está opaco, el aire frío, el día triste. Un cuento alegre... así como para distraer las brumosas y grises melancolías, helo aquí: ...

Rubén Darío: "El rey burgués. Cuento alegre."

Avui, ara, em sembla innecessari buscar altres veritats. Imagino que encara estic tocat per la tramuntana.


22.1.15

fosa en negre


Trobar clus i trobar ric... conceptisme, culteralisme... Faig l'esforç d'endinsar-me en els poemes, en els jocs poètics subtils de paraules i formes. Me'n surto o no, em diverteixo o no, segons la meua capacitat, el meu estat d'ànim o la complicitat amb el poeta. Galimaties: seria com un conceptisme barrejat, o no, amb culteralisme i amb la llibertat expressiva d'un autor que té una consciència estranya del ritme i de la idoneïtat del mots, sovint barrejada amb una sintaxi personal, tan creativa que només el propi poeta -ésser singular- arriba a copsar en tota la seua magnificència. Etc.

Potser el que m'agrada de Parcerisas, i alguns poetes més, és la capacitat que tenen de fer leu la complexitat de l'experiència personal, o al menys així m'ho sembla. Recordo una entrevista, que ara sóc incapaç de trobar, en què Charles Simic deia la satisfacció que va sentir quan després d'una lectura poètica se li va apropar un home gran que mai havia llegit poesia i li va dir que ho entenia tot i que si allò era realment poesia. Simic es mostrava molt satisfet. Jo, que sóc com l'home gran, continuo amb Simic, tot i que no tinc tan clara la qüestió de la simplicitat poètica, i encara menys la tria o els silencis.

¿Estem autoritzats a parlar
en nom d'aquests arbres sense fulles?
¿Ets capaç d'explicar
quines intencions té el vent
amb la camisa de l'home i la brusa de la dona
de la bugada estesa?
Què en saps dels núvols foscos?
I dels estanys plens de fulles seques?
I dels cotxes que es rovellen a la calçada?
Qui t'ha donat permís
per mirar la llauna de cervesa de la cuneta?
I la creu blanca de la vora del camí?
I el gronxador del pati de la viuda?
Pensa si amb paraules n'hi ha prou,
o si valdria més
que batessis les ales d'arbre en arbre
i fessis com un corb.

Charles Simic: “Com un corb”, a Mestre de disfresses (traducció de Marta Pera)

20.1.15

plugim de gener


Cau una pluja tan fina que el paraigua no sembla haver-la notat. El deixo a l'entrada, just abans de baixar les escales, a terra, perquè la paperera habilitada ja és plena. A la planta baixa no hi ha moviment. Pujo al pis. A l'esquerra, tot de gent escolta no sé qui que diu, crec, que, amb tots els respectes, la novel·la del XIX no li interessa, que ell està més per Cervantes. Imagino que desenvoluparà uns arguments convincents i subtils, enginyosos. La veu, potent amb l'ajuda del micro, m'acompanya mentre miro portades de còmics; la sento però no l'escolto, tampoc no sembla fer-li gaire cas Miquel de Palol, que parla al meu costat amb la seua acompanyant. M'allunyo de la veu, entro a la secció d'estudis literaris, miro, fullejo. A l'altra banda, vaig repassant ràpid els clàssics exposats damunt les taules. Baixo, la veu es va esvaint. Miro, fullejo agafo, vaig a la caixa, pago. Ningú m'ha agafat el paraigua. A l'entradeta, ja traspassada la porta de vidre, una dona acaba de botonar l'abric a la seua parella. Surten, surto. No estic segur si plou o són les gotetes que regalimen de les fulles dels arbres. Són agradablement fredes, però jo enyoro la pluja més càlida de l'abril.


No cal que toquem res.
Vine a poc a poc fins a mi:
tota la passió una teranyina
de saliva. Posa'm la veu ronca
sota el cap, el sexe al coixí,
els peus als dits, els ulls damunt el dia.
Posa'm la llengua cendrosa
on la llum es fa delit.
Ara vindrà l'hivern
però jo et penso tèbia com la lluna,
benvinguda com les gotes que parpellegen
dins la pluja dolça d'abril.

Francesc Parcerisas: Seixanta-un poemes. 2014.

19.1.15

entusiasmes nocturns


Sessió contínua a TV3: Joan Massagué, al Convidat, i Joan Francesc Mira, a (S)avis. Alenada d'aire fresc davant la monotonia d'uns personatges televisius reiterats i reiteratius, efervescència mental engrescadora que contrasta amb les bombolles insípides dels contertulians de cada dia. Més lleugerament entrevist l'un i més densament explicat l'altre, per raó dels programes on han aparegut, tots dos tenen els dons de l'entusiasme, de la vitalitat, de l'optimisme, de la constància, de la capacitat. Humanistes malgrat la seua originalitat, clàssics en la modernitat. Un plaer escoltar-los i reconèixer trets semblants en la seua diversitat.

Més tard, llegeixo l'entusiasme d'Allau per Una màquina d'espavilar ocells de nit, de Jordi Lara. Em pregunto com ell per què no podem llegir més Jordi Lara. Sigui com sigui, si un es concentra i focalitza, hi ha diumenges que acaben bé, que fins i tot es presten a ballar una sardana de Garreta. Si no fos que la veïna de sota és susceptible als sorolls, i més de matinada... I és que ballar amb els auriculars i sense moure els peus no és ballar.


18.1.15

aquest diumenge, obro amb obertures i no sé si tancaré


Aquest any sí, aquest any m'he proposat escoltar música clàssica amb un cert rigor i des del principi. Com que no tinc cap formació musical, no sé ben bé per on començar, de manera que de bon començament deixo fora el rigor. Tampoc no tinc clar què vol dir començar pel principi. Seguir un ordre cronològic? A partir de quan? He pensat que en el meu cas, donades les meues limitacions, el principi podria ser començar amb obertures, que no només són el començament -perdó per les redundàncies actuals i les que vindran-, sinó que tenen un ritme que podríem dir comercial, apte per als llecs. La primera obertura que m'ha vingut al cap és la del Mikado, cosa que demostra que tampoc tinc gaire clar el concepte de música clàssica, però no és qüestió de fer-se el llepafils i començar a filar prim, que no acabaria de començar mai. Tinc l'opereta en un CD, però he preferit buscar a You Tube... Déu, a la xarxa es troba tot, però... com es troba! Començo amb un enregistrament en dos temps que em sembla força digne; i els altres dos, perquè ningú els ha censurat? On anirem a parar?
 







No, no sóc capaç de compartir el visionat del Mikado per a clarinet, però m'enganxo a aquesta representació que sense motiu em recorda una de les pel·lícules que opten als Oscars d'enguany:






BONUS TRACK:







BONUS 2:

17.1.15

i els animals


Sempre tinc una lleugera nostàlgia quan comença la setmana dels barbuts. Fa anys i anys que no vaig a la festa major del poble, però em vénen al cap els actes tradicionals, els que no deuen haver variat gaire segons m'expliquen els qui encara hi assisteixen i que jo confirmo a través de la lectura del programa de festes que ara, esclar, es pot consultar per internet: la cercavila, el vermut, el calmant, el concert de la tarda, la cursa ciclista (ja en la 73a edició!), la darrera, el ball de la nit... El fred és aleatori.

No sé com deu anar ara la benedicció dels animals. Vull dir, quins són els animals estrella actualment. Fa molts anys eren els matxos, paraula que molts moderns deuen pensar que vol dir mascle, però que és sinònim de mul. Els matxos van anar desapareixen gairebé d'una manera imperceptible a mesura que el camp es motoritzava, i si és que en queden al poble, segur que es poden comptar amb els dits d'una mà. És curiós, malgrat que a casa sempre va haver gats o gossos, jo no recordo haver participat mai en la benedicció de Sant Antoni més que com a espectador que admirava i valorava els animals i els seus guarniments. Demà, si no fos que sóc mandrós i no tinc cap animal a mà, excepte alguns àcars que no es deixen veure i algun peixet de plata que treu el cap cap rarament, m'allargaria a l'església de la Concepció a reviure la festa; suposo que no deuen presentar-se tots els veïns que tenen gossos, perquè l'acte podria ser interminable.

Per cert, he llegit que avui es començarà a parlar de la reforma del Codi Penal, entre altres temes pel que fa referència a castigar les conductes inadequades amb els animals (amb alguns animals i algunes conductes). El titular del diari deia: “Vía libre a la penalización de la zoofilia”. Aquesta paraula, zoofília, no té en el DIEC la definició equivalent a la castellana en el sentit de mantenir relacions sexuals les persones amb els animals, pràctica que ignoro si està molt estesa a la geografia peninsular i si hi ha estudis seriosos sobre el tema. En català, el diccionari parla simplement d'afecció exagerada als animals. M'atreviria a afirmar que aquesta afecció excessiva -no sé fins a quins extrems- sí que es troba força estesa, però em guardaré prou de fer cap comentari perquè es tracta d'un tema perillós -dic perillós, no vull dir delicat-  de tocar que actualment provoca enfrontaments aferrissats i malentesos sense retorn; ara bé, si algú em vol provocar...


14.1.15

misteriosa desaparició d'Angela Merkel i altres polítiques europees


En aquest món, poques coses que passen als altres ens sorprenen i encara menys ens alteren més que momentàniament. Un minut, una hora, una setmana... Un mes és una exageració, no s'ho creuria ningú. Els trasbalsats permanents són poc creïbles o... no m'atreveixo a dir-ho.

Avui, durant una estona, la suficient per compartir-ho aquí, m'ha sorprès la possibilitat de desinformació pública i imagino que no punible en un periòdic d'Israel, una democràcia consolidada com la nostra. És veritat que estem acostumats a tot tipus d'engany, desinformació, tergiversació i parcialitat a la premsa, però veure una fotografia d'informació política trucada és molt poc habitual i ens porta directament a pensar en aquelles supressions de personatges tan freqüents en els règims totalitaris -o no tant- d'abans i d'ara. A més, quan es tracta d'una imatge que es pot consultar mostrant la realitat sense censura a molts altres mitjans de comunicació, la supressió no sembla tenir gaire sentit. Es pot permetre que en un estat en què la dona té els mateixos drets i obligacions que els homes hi hagi un grup religiós que la discrimina? Compte, el periòdic on apareix la foto pot ser minoritari, però va ser fundat per un parlamentari, es a dir, que la seua marginalitat és relativa. Ben pensat, però, no conec cap territori on no es discrimini la dona d'una manera o una altra, encara que sigui subtilment i en determinats casos.

 


13.1.15

en el 76è aniversari de l'entrada de les tropes franquistes a Tortosa


Per enèsima vegada hi ha una proposta de retirar el monument a los Caidos erigit sobre una columna de l'antic pont que creuava l'Ebre al seu pas per Tortosa. El monument fou inaugurat el 21 de juny de 1966 pel dictador. Recordo que jo vaig assistir a l'acte amb els altres alumnes del col·legi des de la vora del pont, a la part de Ferreries. No estic segur de gaires detalls, però sí de la meua admiració per les Harley que conduïa la guàrdia de Franco, una de les quals va aparcar al meu costat i es van necessitar dos motoristes per fixar-la...

Evocacions a banda, aquesta vegada ha estat una moció presentada per ICV la que ha reobert el debat sobre si cal conservar o no el monument franquista més gran que queda a Catalunya. Convergència, per boca del seu alcalde no té cap interès a dinamitar el monument del qual, per altra banda, es van treure els símbols franquistes més evidents, i retreu a ICV que no actués durant els vuit anys que va governar amb el PSC i, a més, el van catalogar com a bé d'interès cultural. Suposo que els altres partits també diuen la seua amb raons més o menys ben argumentades. I la gent? Què diu la gent de Tortosa? No es tenen dades concretes i per això es demana un referèndum. Doncs molt bé, que es faci. O potser s'hauria de fer a tots els catalans? Àvids com estem de democràcia directa, no seria una mala idea, i potser alguns veurien en aquesta consulta un símbol definitiu de no se sap què.

A mi, ja m'està bé que la baluerna es quedi com està i on està. Sóc de l'opinió que, no diré tots, esclar, alguns monuments que recorden la història, la pròpia o dels enemics, és bo que es conservin, que el record quedi no només en els fulls dels llibres d'història sinó a la vista de tothom. Que tothom pugui parlar, en contemplar el monument, de la barbàrie, de la megalomania, de la injustícia...; en fi, que pugui parlar del que vulgui. Algú pot argumentar que la conservació del monument és una burla permanent a les víctimes del franquisme; ho podríem discutir, però jo no ho veig així. Per altra banda, sempre va bé concentrar la ràbia en algun objecte. Els qui ho necessitin poden escopir al riu cada vegada que passin prop del monument, això sí, sempre que ho permetin les ordenances municipals.

Aquesta història em recorda que no fa gaire que es torna a proposar la creació d'un museu militar a Barcelona. Evidentment, jo hi estic a favor i torno a escriure que s'hagués hagut de conservar el de Montjuic. En aquest cas, he llegit que alguns partits o institucions es mostren obertament favorables, altres són contraris i alguns estarien d'acord sempre que es donessin determinades condicions. És curiós com els qui posen condicions són els qui estan al costat del poble, però sempre creuen que el poble mai no és prou madur, que sempre necessita el seu guiatge. En fi, un altre referèndum a la vista.





P. S.: Una amable lectora, que coneix la meua edat provecta, m'ha advertit que jo no podia veure La dolce vita en la meua adolescència, que la pel·li es va estrenar molt tard aquí per raons de censura. Certament és com diu, el film no es va estrenar a Espanya fins el mes de maig de 1981. Increïble! No se m'acut amb quina pel·lícula -o amb quin somni- confonia La dolce vita en la meua evocació d'ahir. Tota la resta, deu ser, si fa no fa, com vaig dir.

12.1.15

sessions dobles


Intento, en va, recordar quan devia veure la pel·lícula. Només m'apareixen escenes sense data: una sinopsi enganxada a la paret amb la classificació de 4 (gravemente peligrosa -quina promesa!-), els seients, més o menys anatòmics, de fusta, algun tall mentre a la pantalla es veia la imatge calidoscòpica del cel·luloide que s'encenia, les parelles -jo encara era petit- ben arrambades, la mitja part, abans de començar la segona pel·lícula, amb un llonguet amb dos filets d'anxova de llauna i una mica d'oli -quin gust d'esgarrifança aquell oli!-, el fred terrible a l'hivern, en sortir del cinema i fer els poc més de cent metres que em separaven de casa amb el coll de l'abric aixecat i el cap cot, o potser era un d'aquells estius càlids, tan interminables com l'hivern, o encara més, amb les terrasses dels bars plenes i la gent a la porta de casa prenent la fresca, alguns dels més petits amb un polo duríssim de gust indescriptible a la mà... Diumenges de cinema en blanc i negre o en color, algun dia, rarament, grisos; alguns preferien escoltar el futbol a la ràdio. L'endemà, l'escola, a les aules de baix, que les de dalt eren les de les xiquetes... Escenes amb data vaga, nebulosa temporal. Encara que avui no tocaria, m'és impossible no evocar l'adéu final, tan evocador i aleatori, com tot a la vida.
 
 
 


11.1.15

aquest diumenge, amb ritme reial


Excepte per als descreguts recalcitrants, la nit de Reis té una estranya màgia. Fins i tot els discursos surrealistes tan abundants aquest dia són acollits amb alegria, i la gent sembla adquirir, momentàniament i misteriosament, un do de llengües i una innocència que desapareixen, tan misteriosament com han arribat, la resta de l'any.

Això sí, prou de pintar cares de negre, que de patges i de reis de colors ara n'hi ha per donar i per vendre.



8.1.15

les coartades


A les nits, passades les deu, o encara abans, pels carrers del poble camina poca gent, no perquè ara sigui hivern i fa fred, que també, sinó perquè els costums han canviat i tothom té coses a fer a casa seua o en altres interiors. Pels carrers corren africans, del nord o del mig, potser del sud, sols o acompanyats. Alguns s'aturen en una cantonada i fan tertúlia en llengües exòtiques, alguns riuen. Hi ha joves i grans, vestits com aquí o com allà. Els seus fills petits o adolescents no es veuen en aquestes hores, ja fan com els d'aquí: el mòbil, l'ordinador...

No sé si avui, que ja sóc a casa i no els veig, també s'han trobat al carrer, s'han saludat i han parlat de tot una mica. Potser han parlat de Charlie? Tenen por? Una por diferent a la d'aquí, més assumida, però igualment trasbalsadora? La mateixa desconfiança?

Tots tan iguals i tots tan diferents. I les coartades culturals i religioses... Déu meu, les coartades religioses! Que terribles! Les altres també, esclar, però són més subtils i, a la fi, estem a casa nostra. I tantes altres coses.

4.1.15

aquest diumenge, música per a sords


Sento per casualitat un senyor estranger a la tele que diu que el futur de Catalunya s'hauria de resoldre a través del diàleg i que la independència li seria econòmicament perjudicial. No em sembla, encara que he pescat part del seu discurs al vol, que el seu discurs respongui a cap posicionament polític sinó a simples qüestions pràctiques. Si té més o menys raó és un aspecte secundari en la meua dispersió immediata que m'ha portat al refranyer: No hay peor sordo que el que no quiere oir. Entre els polítics, l'aparença -compte, remarco aparença- de sordesa és el pa de cada dia. La sordesa real dels polítics envers els seus governats és una evidència, o al menys el retard a l'hora de sentir el que diuen. Esclar que tots tenim més tendència a escoltar-nos que a escoltar.

Dit això, és curiós com l'adagi que he pensat m'ha sortit en castellà. Encara que els refranyers pertanyen a la cultura popular, per tant a la part de la llengua que teòricament va rebre menys durant els anys del franquisme, estic segur que una part important de la població encara tenim moltes carències en aquest aspecte. Quin deu ser l'equivalent català del refrany de més amunt? Podria ser: Ja pots xiular, si l'ase no vol beure? M'agrada això de l'ase.

Ja se'm perdonarà que sigui incapaç de trobar cap música adequada per als sords; no en sóc especialista. Si hi ha algun suggeriment... Res de Beethoven, eh.

2.1.15

l'últim tomista


Llegeixo un article de Vila-Sanjuán que esmenta el doctor Canals, catedràtic de metafísica a la UB. L'article no m'interessa especialment, però em fa recordar el catedràtic. No vaig assistir a les seus classes i a penes el vaig veure algun cop. Els meus amics i coneguts de l'època eren més aviat marxistes, com jo mateix, i les classes del doctor Canals ens eren alienes; a més, es deia que era un os. Curiosament, malgrat totes les distàncies, més d'un cop he pensat en el doctor Canals, que l'article de Vila-Sanjuán em recorda que va morir l'any 2009.

A principis dels 70, un grupet d'amics i coneguts -set, vuit?- vam passar una setmana de primavera a Eivissa. Érem més nois que noies; alguns procedents de la Facultat i altres de fora. Una de les noies era filla del doctor Canals. Ara, després de tant temps, no recordo quina relació tenia amb el grup. Era amable i oberta, i la tinc físicament present en la memòria fins al punt de poder descriure la roba que portava durant aquells dies en què teníem el centre d'operacions a Sant Antoni. Després, la vida va continuar i mai no vaig saber res més d'ella. Alguna vegada he pensat a què es va dedicar la M. Com li va anar. Com li va. També, ja de gran, he pensat que m'hagués agradat assistir a les classes del seu pare, sense cap compromís, esclar.


Un altre misteri irresoluble és saber perquè escric això, una evocació vaga, i, a més, en deixo constància pública. Deuen ser aquestes dates. O potser és desig de primavera.

1.1.15

pausa i tanko


M'agafa el canvi d'any mig despistat, cinc minuts endarrerit -o cinc minuts avançat, que la inconsistència del temps encara em supera-, mentre miro de tancar el vell i d'entrar en el nou. Faig provatures d'aspirant a poeta casolà:

Un any que passa,
ja som al 2015:
corre la vida. (així és la vida)
Agafa cada dia
i fes teues les hores (i omple'l de desitjos)


Decididament, els dos darrers versos m'han sortit un pèl eròtics, o potser només el darrer, amb certa tendència a la promiscuïtat. La meua relació amb el temps, en qualsevol de les seues manifestacions, no és senzilla. Continuo la pausa.