La Maria i la mare

Cal fer una prèvia -podria ser un post escriptum -per recordar que una mateix plat pot tenir conclusions seràfiques o finals aberrants. Un arròs de marisc o una paella-paella, poden ser sublims -exagerar una mica no costa gaire- o produir una sensació de vergonya aliena.

Resulta que 120.000 persones han respost a la pregunta que feia la revista Cuina sobre quin és el plat preferit dels catalans. No m'embrancaré ara en consideracions sobre si es considerà catalans els qui viuen i treballes a Catalunya ni si una mostra que inclou menys gent que els assistents a un partit del Barça és gaire representativa; la qüestió, com se sap, és distreure el personal i que cadascú digui la seua, alguns cobrant uns calerons directament o indirectament. En definitiva, els finalistes eren el pa amb tomata (tomàquet) i l'escudella i carn d'olla. Finalment, per un marge insignificant, ha guanyat l'escudella, resultat que s'adiu amb el meu vot no emès.

De tota manera, en això dels menjars -la gastronomia?- jo trobo que el més important no és el plat en si mateix, que cal que tingui els atractius objectius suficients, sinó, sobretot i com en tantes altres coses de la vida, les connotacions sentimentals. Què hagués triat jo?

Quan era jovenet, ni tan sols un adolescent, vaig passar uns quants estius en un un mas en època de recollida, pelat i assecat de les ametlles. Al matí, quan el sol a penes començava a acariciar la mar (en primer terme l'Ametlla, a l'esquerra, en dies clars, podies imaginar Tarragona), m'asseia en una taula jo sol, sota l'emparrat, els altres ja havien esmorzat. La Maria m'havia preparat el pa, sucat per les dues bandes, oliat, salat... Recordo el pa i la tomata, però ara sóc incapaç de saber si anava acompanya de de pernil, de fuet, de llonganissa seca... Que gloriós començar un dia sempre segur d'aventures noves contemplant el cel, la mar, les vinyes, les oliveres, amb la fresca encara de primera hora. Fa molts anys que no visito el mas, no sé si encara hi ha el raïm madurant; la mar i el cel deuen ser si fa no fa com sempre.

Ja sabeu com són les mares. Mare que demà vindre a l'hora de dinar, que... Jo ja era gran i només anava de tant en tant al poble. No importava que fos un estiu d'una calor asfixiant ni que la mare em recordés que potser aniria més bé una altra menja; a l'hora de dinar -a casa sempre menjàvem tard- hi havia escudella i card d'olla. Sempre sobraven pilotes i botifarres de ceba (a les carnisseries del poble no feien botifarra negra) que jo em podia sofregir a la nit o l'endemà, amb la mica de patata i el que fos que hagués quedat. Continuo pensant que els plats calents i calòrics són un bon remei contra la calor de l'estiu, però ja no practico, són altres temps i la mare ja no hi és.

s/n

Acabo de llegir que l'ajuntament retirarà l'estàtua eqüestre de Franco decapitat. La barbàrie torna a guanyar. I jo que no en volia parlar.

tot i sense cap

Llegeixo al diari que la Fundación Francisco Franco s'indigna pel bárbaro aquelarre amb  a mutilada estàtua eqüestre del dictador instal·lada davant del Born. En podríem parlar, però el meu primer pensament interrogatiu és breu: existeix una Fundació Adolf Hitler a Alemanya? I una Fundació Benito Mussolini a Itàlia?

Qualsevol intent de justificació -amb subvencions incloses- em sembla demencial, una burla sagnant. Bona part de l'Espanya que encara conserva el poder és pura barbàrie; compte, una part de l'altra Espanya continua amb set de sang. Quaranta anys ja des de la mort del dictador. Alguna cosa es va resoldre malament. I el decapitat del Born continua rient des de l'ultratomba.

 

sobre els humors

No val la pena dir-ho, però ho faré: els llibreters -em refereixo als professionals, no als dependents ocasionals- tenen, en general, un somriure difícil, al menys a mi em costa de trobar-lo tot i la meua dilatada experiència en passejades per les llibreries. De tant en tant sento autodefinir-se alguns professionals del gremi com a les fades benefactores dels lectors erràtics, sense criteri propi. No ho dubto, però imagino que sovint els lectors s'ho pensen prou abans de demanar consell als experts de les llibreries; les celles alçades, el rostre busterkeatonià, la impressió que destorbaràs una meditació transcendent, imposen un respecte, una distància,que no tothom és capaç de traspassar, i encara menys si la idea inicial en entrar a la llibreria és trobar una obra humorística.

A vegades m'he preguntat el motiu d'aquest distanciament dels llibreters. Les conclusions són extenses i variades, però en concreto dos: en l'ofici de llibreter, com en el de pagès, el negoci mai no acaba d'anar bé; en segon lloc, i donant per suposat que els llibreters són lectors, la majoria de llibres corroboren que la vida és complicada, difícil, un drama si no una tragèdia, i el màxim que es pot donar és un somriure irònic, tallant, curt.

Dit tot això, cal desconfiar del llibreter que somriu gaire: o bé és un babau o ven llibres com qui vendria camises i a l'endemà no tindria cap inconvenient a vendre automòbils o a entrar en política.

Compte, jo continuo pensant que somriure costa poc, el difícil és ser convincent en el riure. Déu me'n guard de demanar als llibreters que riguin.

P.S. Em fan riure totes aquestes manifestacions extremes i indignades davant del Franco decapitat exposat davant del Born i encara més les argumentacions peregrines, de manual de moda, dels protagonistes.

tres noms

Per fi han concedit el Nobel de Literatura a un autor que tothom coneix. Esclar que la decisió ha agafat tan descol·locats com altres vegades els experts en el tema, que ja veurem com parlen dels mèrits i demèrits de l'elegit. No he llegit els arguments de la concessió del premi, però segur que en algun moment esmenten la importància de la literatura oral i de la magnitud de la seua difusió a traves de les cançons, del fenomen de la popularitat a través dels mitjans de comunicació (de masses). Més allà d'aquests detalls, tinc curiositat per veure quin material de Dylan exposaran a les llibreries que freqüento i si, excepcionalment, el silenci habitual tindrà en la música un contrapunt.

Avui també conec la notícia de la mort de Dario Fo, un altre Nobel que ja era conegut abans de la concessió del premi. Denúncia social i política, inquiet, incòmode per al poder (ai, la sàtira!). Aquí la seua obra més coneguda deu continuar sent Mort accidental d'un anarquista.

Fa pocs dies va morir Andrzej Wajda, 90 anys, com Fo. És curiós com en conèixer la seua mort vaig pensar immediatament en el principi – una de les meues escenes preferides com se sap, potser per la música de Vivaldi- d'una de les seues pel·lícules, inferior, per exemple, a Cendres i diamants(1958) tot i que comparteixen un tema recurrent de la seua filmografia; em refereixo a Paisatge després de la batalla (1970), vista per primera vegada, si la memòria m'és fidel, a la Filmoteca del carrer de Mercaders, en la meua època daurada del cinema en què, jove com era, a vegades el cul em feia mal de tant seient.

La tria de la memòria continua sent un misteri: les cançons més antigues de Dylan, una de les obres de denúncia de Fo, molt lligada a un temps concret, una escena d'una pel·lícula no especialment memorable de Wajda. Tot anys 70 del segle passat.

tarda de pluja molla

Vaig sopar molla*, cosa que no té res a veure que en anar a dormir trobés una molla de pa molla i molla en una molla del somier. Entenc que al text anterior li falta enginy, brillantor, i que ningú diu aquestes coses, però els dies molls ja comporten aquesta desídia mental. Tot i així, desafio qui hi vulgui participar a concretar si el concepte que designa el tercer molla és sinònim de blana o de xopa..., va, que no sigui dit, si encerteu el significat del quart molla tindreu premi igualment. Recordo que molla, mai no ha portat diacrític en cap de les seues accepcions, ni falta que li ha fet fins ara, però potser a partir d'aquest moment els reivindicatius exigiran algun distintiu. Un altre repte que s'argumenta ara és que els accents permeten saber si les os o les es són tancades o obertes als qui tenen dubtes. Segon desafiament amb premi gros: la molla del somier és tancada o oberta? I la del pa? Compte, que són preguntes que van amb trampa. Una pista: els dialectes.

Em continua admirant que encara cuegi un tema tan insubstancial -d'altres propostes tenen més suc- que només té motiu de rebuig en el cas dels qui ja havíem après a escriure determinats accents i ara, molts ja grans, haurem de recordar les simplificacions. Per altra banda, m'il·lusiona que al país es discuteixi sobre temes absolutament intranscendents i que la majoria mostri la seua irreductibilitat de pensament i s'interessi ben poc pels arguments dels altres. El territori funciona com en els millors temps.

Finalment, demano disculpes per les reiteracions, suposo que es tracta de concordar amb la monotonia de la pluja que ara em té confinat a casa. Prometo no reincidir a curt termini.

* Ah, sí, molla; jo en dic mòllera. Ja coneixeu la varietat dels noms dels mateixos peixos en la nostra i altres llengües.

la vida virtual

Els mitjans de comunicació n'han parlat abastament i suposo que qui més qui menys entre els no usuaris tenen una vaga idea de pokemon go, el joc de Nintendo (Niantic) per a mòbils que va aparèixer el mes de juliol i es va convertir en un boom sobretot entre els més joves. No entraré en la mecànica del joc ni en la literatura sobre el tema, inclosos els guanys econòmics de l'empresa, que es poden consultar fàcilment a Internet amb informació poc o més rigorosa. Sembla que al cap d'un temps, el nombre d'usuaris, després de baixar, s'ha estabilitzat, cosa que és normal i no m'interessa ni molt ni poc; en canvi, si les meues fonts informatives són certes, hi ha un efecte col·lateral del joc que trobo interessantíssim, singular, perquè sobrepassa la virtualitat, que sovint, i cada vegada més, té una frontera tènue amb la realitat, i en aquest cas trobo que mereix una investigació que encara no he vist a la premsa o a la televisió.

Sembla ser que a Barcelona -suposo que deu passar el mateix a altres llocs- es comença a pagar més sobre el valor de mercat, de moment entre un 5 i un 15 per cent, en la compra o el lloguer de pisos i cases des de les quals, és a dir, sense moure's, sense sortir al carrer, es pot accedir a una pokeparada i a un gimnàs del joc (remeto una altra vegada a internet als qui no dominin aquests dos conceptes). El fet, si és cert, i tinc força indicadors i contactes que el confirmen, seria un dels primers casos en què la virtualitat afecta econòmicament la realitat quotidiana d'una manera directa. Ja no només és el pis més alt, la proximitat a la mar o a la muntanya, un jardí, un barri concret, la facilitat de comunicacions, etc., el que dóna valor afegit a una residència, sinó la vida virtual.

El fenomen em sembla tan interessant que m'he proposat d'arribar a esbrinar més detalls per tal de satisfer la meua curiositat.

discurs erràtic sobre la intel·ligència i altres derivacions animals

Camino per Gràcia. Sobtadament sento un cop lleuger a la cama. És una branca que porta a la boca un gos juganer. La mestressa em somriu, no sé si amb complicitat o com a disculpa. Més endavant, a la vista de més gossos i gosses (difícil distingir en nits escassament il·luminades), penso fugaçment (el cervell és un òrgan misteriós, alguns dirien un orgue de grills) si són més intel·ligents els gossos o els porcs (obvio marques de gènere, si fos de la CUP diria gosses i truges). Desconec la resposta, no puc argumentar, ni tan sols seria capaç de definir el terme intel·ligència amb prou convenciment.

Ja a casa miro de recordar poemes sobre el tema. A la fi són els poetes els qui donen respostes. La memòria em flaqueja. No trobo res substancial sobre els gossos, cosa que m'indica que no estic al dia. Sobre porcs és fàcil. Pere Quart o Carner avui? Deixem el Sant Martí per un altre dia.

-Dos subjectes molt tronats

que badallaven de gana
em trobaren ple d'ufana
i se'm van quedar parats.

Deia l'un: -Quin fàstic, bah!

L'altre feia amb veu neulida:
- Quina vida, quina vida!
Només per menjar i roncar!

I ja el primer va tornar-hi:

-Jo he vist aquest tarannà...
Guaita! La cara que fa
és de multimilionari.

I vaig respondre al moment:

-Calleu parella insolvent:
que aneu d'espardenya i brusa!
Ésser jo porc no és excusa
per tractar-me porcament.

Josep Carner.

Crec que m'he equivocat, millor Pere Quart, però no sóc rancorós.

pantalles

Despús-ahir feia zàping sense cap finalitat concreta, o potser per confirmar que la majoria de programes de les televisions -no conec les de pagament- són enormement fluixets (un altre dia podem concretar l'eufemeisme), quan em vaig trobar amb una road movie que em va fascinar. Ja coneixia Catalunya Experience i m'agrada l'empatia de la seua presentadora-conductora, la Ivana Miño, però vaig trobar que el de dimecres era un programa modèlic i d'un ritme ideal per entendre, a través de l'anècdota un episodi tan extensament tractat en paper i en imatges com la batalla de l'Ebre i també (una altra vegada l'anècdota convertida en categoria) les motivacions dels estrangers que van lluitar al costat de la República... Impagable l'apoteosi final al mateix temps grandiloqüent i intimista a l'església de Corbera d'Ebre amb els quatre violoncels interpretant Casals, tot i que jo prefereixo la melodia anterior.

Avui, a la televisió, he mirat Gravity, que no vaig veure en el seu moment. Cal agrair que duri 90 minuts, que és el temps ideal d'una pel·lícula en pantalla gran.

no sé si m'explico

A veure si ens entenem. Quan parlem amb algú emetem sons que formen paraules que formen conjunts habitualment anomenats frases. Normalment entenem què vol dir l'interlocutor i viceversa; una altra cosa és que arribem a comprendre per què l'altre o altra ens diu el que ens diu, però cadascú parla del que vol i com vol o com pot i si no té més temes que ens interessen és cosa nostra. No m'internaré ara en les ambigüitats o les segones intencions de les converses, que aquesta és una altra.

A vegades un vol expressar-se per escrit. El procés és el mateix: sons convertits en lletres que formen paraules que formen oracions més o menys complexes que es van enllaçant amb molta o poca gràcia. Si entrem en la finalitat literària de qui parla (recordem que hi ha literatura oral) o escriu, ens acabarem perdent. Fet aquest aclariment, la diferència entre parlar i escriure és (hauria de ser?) inexistent. Que una mateixa persona expressa millor els seus pensaments (o el que vol dir) oralment que per escrit i a l'inrevés? Es un tema interessant, però el deixarem de banda.

Anem escrivint, doncs. Ai, aquí entrem en un camí de convencions molt més específiques que en les de la llengua oral i, sobretot, amb alta dosi d'arbitrarietat que terceres persones ens volen encomanar.

Escriure significa entrar en un seguit de tradicions culturals que comencen en l'aspecte més insignificant i sovint més abastament comentat: l'ortografia. Com adeqüem els sons de la llengua oral a uns gargots que els han de representar? Doncs seguint unes pautes històriques -rigoroses o no- i la seua evolució segons els entesos de torn. Si no seguíssim aquestes normes, els nostres missatges escrits serien intel·ligibles, tan intel·ligibles com seguint-les? Sí i no. Un ordre comunament acceptat i compartit sempre facilita la comprensió, evita l'esforç d'interpretació, però res més. Avui mateix, a les sis de la tarda, podríem prescindir totalment de les eles geminades i no passaria res, però res de res, excepte potser en la salut mental d'alguns gramàtics i filòlegs. Prescindim dels guionets? El món de l'excel·lència comunicativa no se'n ressentiria. I els accents gràfics? Són una cosa tan senzilla d'aprendre, el més fàcil de tota l'ortografia, que no hi perdre el temps.

Puc prescindir de l'ordre ortogràfic o, més ben dit, hipersimplificar-lo, però em costaria prescindir d'alguns aspectes morfològics, i m'agradaria tenir una capacitat lèxica de gran precisió i, sobretot gaudir d'una capacitat sintàctica que comportés frases fluides i entenedores sense importar si hi ha moltes o poques coordinades o subordinades. Sobretot, sobretot, m'agradaria que el que dic o el que escric fos interessant per als qui m'escolten o em llegeixen; però en això l'ortografia i la sintaxi sovint hi tenen un paper irrellevant.

Com que per enèsima vegada sembla que se m'escapa el tema, acabaré reivindicant els pronoms febles, no des de la perspectiva ortogràfica o morfològica sinó exclusivament sintàctica. Contra els amors no hi ha raonaments suficientment forts, però en podem parlar (i escriure).

Trobo que el darrer paràgraf m'ha quedat prou bé com a conclusió, però prefereixo acabar amb una frase que algú devia dir algun dia: tot està fet i tot és possible.

el Deu de Mora (Mora?)

-Per Deu, Deu*! Quan em tornarà els deu mil euros que em deu des que ens vam veure a La Deu d'Olot?

- Perdoni Mora, però no l'acabo d'entendre, vol dir que no s'ha deixat algun diacrític?

Reprodueixo un fragment de la conversa que vaig tenir fa pocs dies en un carrer de Mora (Móra?). No cal que doni detalls, el cert és que em temo que trigaré a cobrar. Sembla que les modificacions en els accents diacrítics -la seua simplificació- han creat un bon enrenou segons la premsa escrita i altres mitjans. A casa meua ningú no ha notat, les converses a l'ascensor són les de sempre, el temps, el Barça, la inevitable perpetuïtat de Rajoy, les bicicletes (amb els qui no hi van), les bicicletes (amb els qui hi van), etc. En Deu, però, que és molt llegit, insisteix que nota en la meua parla una manca de precisió i es fa l'orni. I encara cal donar gràcies a Deu (Déu?) que a la conversa no es colés cap mot compost sospitós de guionet i que el lèxic i la sintaxi, segons sembla, tinguin molta menys importància que l'ortografia... I el dia que decideixin que el mot independència no té cap hiat -tot ha d'arribar- i en treguin l'accent les manifestacions de protesta seran apoteòsiques, que no és el mateix cridar in-de-pen-den-ci-a que in-de-pen-den-cia, que a vegades una síl·laba més (i, ai, les geminades!) és determinant.

En definitiva... No se m'acut quina pot ser la conclusió excepte que a vegades hi ha feines que contradiuen, o no, allò de qui no té feina el gat pentina.

*El cognom Deu és més abundant a Barcelona en xifres absolutes, però percentualment, segons el nombre d'habitants, guanya Girona, cosa que no m'estranya.

temps de gats

Quin és l'antònim de cert? Possiblement el primer que ens passaria pel cap a molts és respondre: fals. Que hi ha altres mots alternatius? I tant, per exemple, equivocat, erroni, dubtós, fortuït... I incert? Esclar, sembla una obvietat, només cal afegir el prefix de negació, més fàcil no pot ser. Tot i que quan fem servir incert crec que no volem dir taxativament que no sigui cert, sinó que és dubtós, imprecís.

Busco incert al diccionari, al DIEC. Diu així:

Que no té la certitud, que està en un estat de dubte sobre el que farà. Estic incert: no sé si haig d’assistir a l’acte. (Quin exemple!)
De què no es té la certitud, no sabut d’una manera certa. El fet és incert.
Imprecís, no ben determinat.

Miro ara en castellà, al DRAE:

No cierto o no verdadero.
Inconstante, no seguro, no fijo.
Desconocido, no sabido, ignorado.

Observo que sobretot en la primera accepció del castellà l'adjectiu és considera sinònim perfecte de fals, cosa que no passa en cap de les accepcions del català. Esclar que els diccionaris es limiten a fixar l'ús comunament acceptat i documentat dels mots, alguns ja en desús, i és possible, jo ho desconec, que uns quants catalans ja comencin a fer servir incert com a no cert; potser dintre d'uns anys, quan el percentatge de persones que ho diguin en aquest sentit – per què ho diran?- siguin majoria absoluta, el DIEC recollirà l'accepció i d'una manera subtil s'introduirà un matís que de moment crec que no té la llengua.

Com és que parlo de tot això? Doncs perquè fa res vaig llegir al diari una notícia que contenia aquest paràgraf: El arrestado estafó supuestamente unos 9.000 euros en total durante tres meses asegurando que trabajaba para la cadena de televisión 13TV, algo que era incierto. I vaig pensar: Quina manera d'escriure! Els qui heu arribat fins aquí en la vostra lectura deveu pensar: Qui no té feina els gats pentina. Tindreu raó.