anant llegint

És ben veritat que a l’estiu qualsevol lectura és bona. Després de dinar m’agafo Quan érem orfes, de Kazuo Ishiguro, que havia comprat per Sant Jordi i tenia abandonada, i em poso “The Mikado” de Gilbert & Sullivan per ambientar-me. La cosa no lliga i, a més, jo no tinc la capacitat de concentració necessària (ja ho sabia: mai no he pogut llegir i escoltar música al mateix temps), de manera que deixo “The d’Oyly Carte Opera Company” per un altre moment. La novel·la m’atreu. M’agrada aquest començament d’estil decimonònic que ens presenta un protagonista orfe (encara no n’estem del tot segurs) que vol ser detectiu i la presentació del seu món. Arribo fins a la pàgina 46. Continuaré a la nit.

A la platja no m’emporto res per llegir perquè ja fa molts anys que vaig decidir no aventurar-me més que amb el diari, això sempre que no faci tramuntana o mestral. Fa molt de temps, durant dos estius seguits, vaig intentar entrar en els misteris de Xavier Rubert de Ventós i no hi va haver manera. Ara tinc el llibre a mà, però no he intentat mai més tornar-m’hi a posar. El fracàs inicial em devia marcar.

En tornar a casa, després de sol, aigua, compres i el passeig de rigor, em llegeixo en un tres i no res En Polzet de Charles Perrault (ja us he dit que a l’estiu tota cuca viu, fins i tot els contes infantils). Penso que la traducció al català del conte (cliqueu aquí si voleu repassar la versió en francès) que em vaig comprar amb “La Vanguardia” de dilluns és molt bona, en canvi les il·lustracions, de Lucia Salemi, no m’acaben de fer el pes, la qual cosa no és demèrit seu sinó record de les menys atrevides però més detallistes del gran Doré que encara tinc ben presents. He dit que m’agrada la traducció, però em quedaré amb les ganes de saber qui la va fer, perquè al llibre només consta com a responsable “Discobole SL”. No m’estranya que els traductors del país per fi decidissin manifestar-se davant de la seu de “Traducciones Maremagnum MTM” (aviseu-me quan us torneu a reunir per sortir al carrer: serem 51).

Dintre d’una estona tornaré a la lectura de Quan érem orfes, però no em puc estar de deixar-vos amb dos petits fragments d’En Polzet, del principi i del final (no em poso amb les crueltats del mig: matar nenes avui no està ben vist, ni que sigui per qüestions de supervivència).

No em direu que no penseu que de vegades és així:
“Els seus pares fins i tot es pensaven que en Polzet era una mica babau, perquè anava sempre pel seu compte i no acostumava a afegir-se als jocs dels seus germans. Res d’això: en Polzet era un vailet espavilat i intel·ligent; parlava poc, però observava i pensava molt.”I com que en Polzet havia observat i pensat molt i, durant la història havia parlat quan calia, al final tothom està d’acord que: “Vaja, que també els petitons que aixequen poc més d’un pam de terra poden fer grans proeses, sobretot si són intel·ligents i espavilats.”

P. S. Me'n vaig d'Internet sense haver pogut llegir el correu ni entrar en alguns llocs. Això de obrir finestres des de la distància té els seus inconvenients.