Gal·la

Arribem poc abans de les 6 de la tarda a Púbol, que no figura en el meu mapa de carreteres, a punt per la darrera visita guiada al castell que Dalí va regalar a Gal·la. Deu haver-hi unes quinze persones esperant l’inici de les explicacions i es formen els dos grups de rigor; en un, el guia recorrerà les sales parlant en castellà i en l’altre, del qual només formarem part la Joana i jo, la Mireia (anomenem-la així) ens anirà explicant la història i les històries en català. A la Joana li sap greu que la Mireia perdi el temps amb només dues persones, una de les quals sembla més aviat distreta, però la guia li respon que millor per nosaltres i per ella. I la veritat és que tenia raó: tant ella com nosaltres fem tot el possible per aparentar que ens coneixem de fa temps i anem comentant petites quotidianitats i sensacions que en un grup més gran serien impossibles.

La Mireia és de Púbol, però no hi viu, la seva família es va traslladar a La Pera i ara casa seva és una més de les que queden tancades en aquests petits pobles encantadors de l’Empordà on només hi ha algun bar o restaurant i alguna botiga, en aquest cas de records, però cap fleca ni tenda de queviures ni cap altre establiment per proporcionar una mica de confort als habitants que es desplacen a peu. En acabar la visita guiada, la Mireia i la Joana continuen xerrant fins que el guia company la crida a l’ordre (a la Mireia); jo, mentrestant, he anat dissimulant fent veure que m’interessa més fer fotos que escoltar el que van explicant-se les dues noies.

No us penseu que us donaré detalls de la visita i de la conversa, ni de Dalí i la Gal·la: sereu vosaltres qui fareu una escapada quan tingueu temps per gaudir de la intemporalitat que encara es pot trobar al Baix Empordà i per saber què hi van anar a fer dues persones acostumades al cosmopolitisme.

Passejant pel jardí del castell, que Dalí pretenia que fos laberíntic, trobo la Gal·la. Sóc de l’opinió que en alguns casos es produeix la reencarnació i que en el cas de la Gal·la aquest procés s’anirà repetint fins que tots dos, ella i en Salvador, descansin en pau en el lloc que l’artista va decidir que seria el del seu repòs etern: la cripta del castell. A la cripta hi ha només la Gal·la en la seva tomba amb l’única ornamentació d’una creu, perquè un alcalde espavilat de Figueres va comunicar al món que el pintor, ja greument malalt, va assegurar-li que ell volia ser enterrat al seu museu de Figueres. Ja pot ser. Jo, com us deia, vaig veure la Gal·la estirada sobre un pedrís del jardí, esperant amb la paciència que només tenen les gates, que es realitzes el retrobament final. No l’hagués reconegut si no fos perquè encara conserva el seu omnipresent llaç negre. Ella, tan reticent als reportatges fotogràfics en altres temps, em va permetre que li fes una instantània i no va tenir cap inconvenient que la publiqués en el blog. Aquí queda.

P. S. He vist que l’Imma, molt abans que jo, va detectar la presència de la Gal·la, tot i que, segons sembla, no és conscient de la seva veritable personalitat (les aparences enganyen, fins i tot quan semblen realitats tangibles). Des d’aquí la hi faig saber i espero que ella, que hi té i hi tindrà un contacte més freqüent, em comuniqui qualsevol novetat.