allò que la majoria sap i que alguns volen que oblidem

És impossible que hi hagi algú tan idiota, tan aclaparadorament estúpid, que pugui pensar que el terrorisme s’ha de combatre fonamentalment a través de mesures policials. I si partim de la base de la impossibilitat de tal idiotesa, haurem de pensar que al darrera d’aquesta afirmació no hi ha més que la hipocresia d’aquell qui pretén, a través de la falsedat, aconseguir un benefici personal o de grup.

Fins i tot els qui són raonablement sincers per atrevir-se a dir que qualsevol intent d’aconseguir la pau té com a element primordial el diàleg amb els terroristes s’equivoquen, o bé, si ho voleu, no enfoquen la situació des de la perspectiva adequada.

Els terroristes, en la majoria dels casos que coneixem nosaltres en l’actualitat, no són més que persones que pertanyen (i no dic que representin necessàriament) a col·lectius molt més nombrosos que se senten greument perjudicats, humiliats, atacats en les seves idees, drets, costums o aspiracions diverses, per altres col·lectius. Els terroristes formen part de grups que han arribat a la conclusió que les seves aspiracions -les que sigui- que ells creuen legítimes o unes situacions extremes de les quals ells no en són culpables no han estat ateses a través del reconeixement i del diàleg. Davant d’això, una part del col·lectiu, més conformista, més cansada, o que potser és creu més realista, opta per l’acceptació de la situació adversa, que continua creient injusta; alguns altres, però decideixen rebel·lar-se i iniciar o donar suport a una lluita que els porti al reconeixement dels seus drets, de les aspiracions que consideren legítimes.
Si es vol la pau, si es vol acabar amb el terrorisme, cal començar a veure els terroristes no com a individus aïllats sinó com a membres -i no dic representants- d’un col·lectiu territorial, cultural, ètnic, etc. I així, en la mesura que es sigui conscient que cal entendre i atendre un territori, un poble, un grup culturalment diferenciat (o no tant), s’haurà donat un pas importantíssim cap a la pau. És possible que al qui ha posat la bomba durant molts anys li costi sortir de la dinàmica ja sovint mecànica, però serà el seu propi grup qui l’aturarà. Qui no comprèn les causes, difícilment pot ser conscient de les conseqüències. O així ho crec jo.

Clar que també pot ser que alguns hagin fet passos tan importats per ignorar o destruir pobles i aspiracions que tot intent de fer marxa enrere, sovint de forma poc convincent, estigui pràcticament abocat al fracàs. També és possible que les causes del terrorisme siguin profundes, tan extenses i tan llunyanes en el temps que aspirar a una solució ràpida -la dèria d’una part de la societat del nostre temps, que creu que a cada acció li correspon una reacció- sigui un error que ens toqui pagar una i una altra vegada.

Mentrestant continuaran parlant de percentatges i de dates en els seus castells immersos en la globalització i cada cop més allunyats d’una part important d’aquest globus tan fràgil que pot acabar desinflant-se o esclatant.