babèlia

Durant tot l’any, però encara més quan arriba la calor, veig als carrers de prop de casa turistes que es troben momentàniament perduts i consulten els seus mapes i alcen la vista a les plaques que indiquen els noms dels carrers, i una altra vegada al mapa, en un intent de resituar-se i de tornar a agafar el camí que els durà finalment a la Sagrada Família. De vegades, algun d’aquests turistes -o un altre sense plànol-, no satisfet del tot amb les seves pròpies conclusions, atura algun indígena i li demana confirmació de l’itinerari. Observo que, majoritàriament, si no coneix la llengua del visitant, l’autòcton intenta explicar-se en un castellà rudimentari i a poc a poc, com si pensés que l’estranger en tingués prou amb una primera lliçó infantil per reconèixer suficientment els misteris de la llengua cervantina i, d’aquesta manera, poder arribar al seu objectiu. Evidentment, les indicacions van sempre acompanyades d’un intens moviment gestual que, a la fi, és el que fa més servei al despistat viatger. El motiu pel qual l’habitant de l’Eixample tria el castellà amb accent del país enlloc del català en el seu intent de comunicació continua sent per a mi un misteri que mai no m’he atrevit a preguntar.

Un veí meu, que només parla amb notable propietat tres llengües i que coneix una mica el cantonès, s’ha entestat, quan es troba en alguna situació com la descrita, a fer servir aquesta darrera llengua. I es justifica dient que estadísticament hi ha més possibilitats que el turista despistat l’entengui. Jo no ho acabo de veure clar, però la veritat és que tant els forasters que atén ell com els que han obtingut respostes en castellà solen arribar, pel que sembla, sense novetat al seu destí.