(Què passa amb tantes entrades a visitar Nataniel? Que us heu tornat bojos?)
Fa uns posts us vaig deixar un text de Jesús Moncada, de quan feia poc que havia començat a treballar a l’editorial. L’al·lusió de Moncada a un fotògraf aficionat anomenant Calders i el meu "viatge a l’interior" em fa recordar un conte titualt "Mig d’amagat". No us el comento, només us el deixo com una breu lectura de tarda de diumenge. Humor negre i realitat fantàstica per pensar una mica en la solitud i altres temes.
Nataniel es va morir un dia a mitja tarda i, de moment, no va voler dir res a ningú. La seva dona patia del cor i un disgust li hauria estat dolent. De manera que Nataniel va fer un esforç i es quedà quiet al llit, prement la flassada amb les mans i procurant que no se li envidriés la mirada.
A l’entrada de fosc, una véïna trucà a la porta per demanar un xicra d’oli, i com que era vella amiga de la família, volgué visitar el malalt.
-El veig estrany -digué-. Sembla encantat. Jo, de vostès, avisaria el metge.
-Nooo! -va respondre Marta, la muller lleial-. Ja ho fan, això. És la mena de malaltia.
Va transcórrer la nit, marcada pel monòton tic-tac del rellotge de l’alcova, i, l’endemà a l’hora d’esmorzar, la Marta va amoïnar-se perquè Nataniel havia deixat els melindros.
-I el diari? Tampoc no et fa il·lusió, el diari?
Nataniel tenia els ulls abandonats damunt els genolls i no en feia cap mena de cas.
El dia va passar en mig d'una pluja persistent; a través dels vidres entelats es veien les siluetes de colors trencades per la mullena. Una mena de baf omplia el pis i la Marta deia, a cada moment, que s’estava molt bé a casa.
El dimarts, la Marta va telefonar al metge:
-... amb la novetat -deia-, que ha perdut la gana i no està d’humor...
Van parlar uns instants i al final la Marta va penjar.
-Què diu? -preguntà la mare de la muller fidel.
-Que sí, que ja ho fan. Però que no el deixem engorronir.
Després d’una breu reflexió, la Marta afegí:
-Demà, a l’hora de dinar, l’asseurem a taula.
L’endemà, a migdia, es complien hores i hores que Nataniel era mort. Però ell no es volia donar i callava amb una sorruda tossuderia.
El van agafar entre la Marta, la mare, la veïna i el noi, i el van asseure a taula.
-És pel teu bé -li deien-. T’has d’espavilar una mica.
Tenien mala peça al teler, i la Marta somicà:
"No em dirà ara que no t’agrada l’escudella".
La sogra va olorar l’aire, com un llebrer, i va dir:
-Se sent una fortor estranya. Em sembla que s’escapa el gas.
El fill, que havia abandonat els estudis d’esperanto per entrar de dependent en una gran drogueria, digué:
-El que em sorprèn és que no digui res. Abans bé parlava!
Plorosa, la Marta va passar la cullera pels llavis del cos present. "Prova-ho, home. Prova-ho.
Nataniel es va espolsar un cuc que tenia en una màniga i va caure de cara al plat.
-Ja no puc més -digué-. Em sap greu aigualir-vos la festa...
El dia dels funerals la veïna comentava:
-Jo no crec pas que s’ofegués amb l’escudella. Si vol que li digui la veritat, crec que ho arrossegava de feia temps. De vegades el detall de morir-se tant se val...
I abaixant la veu, amb un to confidencial, afegí a cau d’orella de la seva interlocutora:
-Desenganyi’s! La processó ja devia anar per dins.
Pere Calders. "Mig d’amagat"
17.7.05
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
boníssim aquest relat, havia de ser Calders ;D
mcguffin
Mig d'amagat,
no és pas cap cerimònia:
convit de vida.
Què t'he de dir, mcguffin?
No sé, no sé, dafnis.
If you would just take your time to know your way around, you could discover
Publica un comentari a l'entrada