revetlla o "verbena" (i 3)

Pels comentaris rebuts sé que esperàveu el tercer lliurament de la revetlla planiana. Aquí el teniu. Més Pla que els altres, és a dir, amb la nota escèptica que matisa l’entusiasme. Sembla que la revetlla de l’any de l’Exposició Universal (Pla no en parla) va ser realment espectacular quan al nombre de persones que es van enfilar a la muntanya de Montjuïc, l’altre focus popular de sant Joan. Després, la disgregació, i ara un altre cop la concentració a la platja. Em deia un amic, que forma part d’una colla de diables, que les fogueres, fins i tot en els pobles, s’han acabat pràcticament, que ara, a part de la coca i el menjar, el que queda és el soroll, els coets, els petards, l'organització des de dalt. Doncs això és el que observa Pla: "tot controlat", "un cel, en definitiva, burocràtic". Trobo a faltar les fogueres; potser us en parlaré algun dia.

Fins ara hem fet una referència a la part central baixa de Barcelona: l’últim curs de la Rambla, la Barceloneta, l’Escullera. Hi havia un altre lloc on la gent es desplaçava: era el Paral·lel, que solia ésser, generalment, mediocre i desballestat, bullia de gent; la llarga, impressionant terrassa del vast cafè Espanyol tenia una caòtica vivacitat, hi havia els espectacles -era l’època dels music halls, d’una acusada procacitat eròtica, sobretot quan governaven els liberals, i hi passava la gernació que anava a Montjuïc a esplaiar-se. A gairebé tots els establiments jugaven als prohibits, que generalment no ho eren mai. Passant per davant d’aquests locals, se sentia sovint el soroll de la moneda -que llavors era de plata- de la jugada. Era una forma d’educació absolutament antiescolar però molt apreciable. En fi, aquelles arcaiques revetlles eren molt completes. Les persones que pujaven pels flancs, tan foscos, de Montjuïc eren considerades persones d’una experiència molt notable.

Tot plegat, formava un galimaties humà d’un gran volum, desproveït de la mínima transcendència, però considerable.

Hi havia, encara, els qui feien la revetlla sense moure’s de casa. Si feia calor, obrien finestres i balcons de bat a bat. Després de tants de mesos de tenir-ho tot tancat, el fet era excepcional. De vegades, per aquestes diades de Sant Joan, fa una calor escandalosa -que en definitiva és la primera de l’any-, i el fet era molt apreciat. Jo crec que no té dubte: la revetlla (o la verbena) de Sant Joan significa l’aparició de l’estiu, en un país en què les baixes temperatures son tan llargues i tan contràries. En general, aquest és un país de persones escanyolides, d’escassa resistència al fred, d’una displicència hivernal insuportable. Les criatures, pels carrers més aviat deserts, feien soroll i tiraven piules sorolloses. La gent dels pisos, després d’haver obert els balcons i les finestres, solien pujar al terrat. Els homes anaven en cos de mànegues, i les senyores, alliberades del gavadal de roba que portaven, feien molt més goig. Al terrat tiraven coets i una o altra roda -evidentment senzilla- de focs artificials. Tot el cel de Barcelona s’il·luminava, llavors, de focs i de colors de tota mena; tot semblava travessat de la fugacitat dels llums que corrien d’una banda a l’altra, sota la volta llunyana, més aviat boirosa, d’estrelles esmorteïdes i humitejades. Els coets feien una gran brillantor inicial que de seguida s’acabava. Les petites rodes de focs artificials produïen un enlluernament i després morien d’una manera trista i lamentable. Les coses més rutilants tenien la fi de l’erotisme humà. Tot passava avall i, al cap d’un moment, la memòria no ho podia precisar. Ara: aquells cels de Barcelona de la nit de Sant Joan eren una meravella. Tot el cel era ple de focs. Quan se n’apagava un, en començava un altre. Dels espais d’ombres més densificats i inesperats, en sortia una llum radiant. Quina meravella de nit en aquella Barcelona tan quadriculada i, en definitiva, tan monòtona i insignificant.
La verbena, o la revetlla, de Sant Joan, en aquella època, tenia dues característiques: era familiar i era per a menjar. Que era familiar ho saben totes ls persones que ho han viscut. Es desplaçaven famílies senceres, amb totes les criatures, les tietes i tota la cosa lateral. A més, menjaven, com és natural, en un país com aquest, que és un país de gormands, sobretot quan surten de casa. El que jo he vist arribar a menjar, en les revetlles de Sant Joan! La gent que anava a l’Escullera o a la muntanya de Montjuïc transportava immenses quantitats de menjar. Ho devorava. Sempre feien curt. És curiós: tots s’aixecaven amb gana. Tothom tenia gana: criatures, tietes, pares. No s’arribava mai a fer el ple. Tothom tenia gana. Era, naturalment, el canvi d’aires! Impressionant espectacle!

Després, molts anys més tard, vaig viure una revetlla de Barcelona per un simple atzar. Tants anys més tard! Vaig passar la nit anant d’una banda a l’altra de la ciutat. L’afluència popular de les revetlles antigues em semblà completament debolida i acabada. Hi havia molta llum sobre el cel de Barcelona, però em semblà tot controlat. Avui, la ciutat de Barcelona és molt gran. Tot em semblà una sèrie de festes i festetes, innombrables, realitzades per grups de matrimonis que, quan no s’expansionaven a casa, concorrien en un altre establiment, night club o qualsevol magatzem d’aquesta classe. Em semblà que s’havia acabat l’espontaneïtat popular. El cel de Barcelona era encara admirable, però ja era diferent. Era un cel, en definitiva, burocràtic. Barcelona s’ha convertit en una ciutat immensa, horripilant.

La revetlla o verbena de Sant Pere, en l’època de què parlo, no s’havia fet mai.