XVII
Aquesta tristesa, immensa, glaçadora,
que plana des de sempre damunt nostre,
fa que sentim proper l’acabament d’un món.
Però qui sap si algú, des del mar del naufragi,
un dia guanyarà la clara riba
i ordenarà de nou el pas afermat
pels oberts i dreturers camins.
Aleshores serà potser comprès el cant
que s’eleva i amb molt dolor venia
del cor mateix d’aquesta nit.
Salvador Espriu
EN LA MORT DE CELESTE CAEIRO
Fa 9 hores
3 comentaris:
La tristesa de les profecies.
... del cor mateix d'aquesta nit...
trista tristesa...
mar
Publica un comentari a l'entrada