7.7.05

-

XVII

Aquesta tristesa, immensa, glaçadora,
que plana des de sempre damunt nostre,
fa que sentim proper l’acabament d’un món.
Però qui sap si algú, des del mar del naufragi,
un dia guanyarà la clara riba
i ordenarà de nou el pas afermat
pels oberts i dreturers camins.
Aleshores serà potser comprès el cant
que s’eleva i amb molt dolor venia
del cor mateix d’aquesta nit.

Salvador Espriu

3 comentaris:

Anònim ha dit...

La tristesa de les profecies.

Anònim ha dit...

... del cor mateix d'aquesta nit...

trista tristesa...

mar

Roberto Iza Valdés ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.