petita història d'un jersei gris

Alguns pensareu: "amb què ens surt aquest ara, amb la calor que fa". I us podria dir que precisament la calor em fa desitjar la frescor de principis de primavera o de tardor, quan decideixes que ja és el moment de posar-te un jersei perquè et vénen tremolors de tant en tant. Però no és això, sinó que la relectura de Jesús Moncada -ja només podré rellegir en Jesús- em porta a Cabòries estivals i dintre del llibre trio aquesta història senzilla, petita, entranyable, i us la passo, la deixo aquí per a les vostres cabòries.

"Petita història..." és una anècdota, però és també molt més. És una passat irrepetible -quin treballador d’una editorial té avui només dos jerseis? Per posar un exemple- És una mica de la història d’un país en un moment determinat i amb uns personatges estimats, el mateix Jesús i en Pere (deixeu-me que l’anomeni només pel nom, tot i que solament hi vaig parlar en una ocasió, però compartim afició per les màquines fotogràfiques i pels rellotges). "Petita història..." és un fragment de la crònica d’una època gris, en què la gent brillant a penes podia manifestar-se. És un instant de la història d’una magnífica editorial que ja ningú recollirà des de dins com ho hauria fet Jesús Moncada. Sobretot, però, jo avui la llegeixo com un homenatge al personatge tímid, distant, "sever" -"segurament més confús i atabalat que jo mateix"-, que només de tant en tant té l’ocasió de manifestar-se tal com sent (a alguns mai els és donada aquesta ocasió) i deixar un record inesborrable, ni que sigui en una persona.

Apa, anem-hi:

PETITA HISTÒRIA D’UN JERSEI GRIS

La veritat és que aquell home infonia respecte. Feia cosa d’un mes que treballava al seu costat, al departament de producció de l’editorial Montaner i Simon, que dirigia Pere Calders, i amb prou feines havia aconseguit arrencar-li dues dotzenes de paraules. Amb Pere Calders -nerviós, bellugadís, eternament embolcallat pel fum aromàtic d’alguna de les seves innombrables pipes o guaitant-nos a través de l’objectiu d’una màquina fotogràfica- la comunicació havia estat ràpida: un amic comú (l’Edmon Vallès*), la literatura, el tabac de pipa, els acudits i la fotografia, a més de les qüestions estrictaments laborals, havien facilitat les coses i escurçat les distàncies de tota mena que hi havia entre nosaltres, com la diferència d’edat -jo podia ser el seu fill-, o, la més greu, un llarguíssim i dolorós exili a Mèxic arran de la guerra civil, que ens donava una perspectiva diferent de les coses del país. Amb Josep Soler no ho aconseguia. Aquell home de cabells platejats, sempre polidament vestit i amb una llacet a la manera de Nicolau d’Olwer en lloc de corbata, es dedicava en silenci a la feina i no em donava cap oportunitat. No solament això. De vegades, quan l’abrandament de la joventut em feia amollar alguna bestiesa o el bon humor alguna rialla massa sorollosa, sentia el pes d’una mirada severa que m’aclaparava.

Mentrestant, en aquella Barcelona amb tramvies i vigilants de l’any 1966, havia començat la tardor. Des dels finestrals de l’habitació, veiérem voleiar les fulles seques que el vent desprenia dels arbres del carrer Aragó i de la rambla de Catalunya. Fresquejava. Jo, sota els sostres altíssims de la Montaner i Simon, vaig començar a tenir algun calfred. Segurament calia atribuir-los menys a les escasses calories que em proporcionava una alimentació més aviat ascètica -forçosament ascètica-, ajustada als pocs diners que em quedaven després d’uns anys de guanyar-me la vida, com el protagonista d’un dels meus contes, pintant en sèrie batalles navals, postes de sol i paisatges amb cérvols. Havia d’allargar els diners fins que cobrés la primera mensualitat, mensualitat que, per raons burocràtiques (sempre misterioses), no acabava d’arribar. A més, després d’un hivern de pintura, els dos jerseis que tenia, estripats i plens de taques, es trobaven es estat de jubilació forçosa. Vaig pensar que el sou -i un jersei nou i el final de l’ascetisme alimentari- arribarien abans que el fred. Però la meteorologia es va mostrar implacable. Sovint m’havia d’aixecar amb qualsevol pretext de la cadira i moure’m per escalfar-me una mica....

Un matí, quan vaig arribar a l’editorial, hi havia un paquet sobre la meva taula. Vaig pensar que era cosa de feina. El vaig desembolicar. Dintre, en lloc de les galerades, vaig trobar un jersei de color gris fosc. Em vaig quedar de pedra picada. Confús, atabalat, no sabia què fer ni què dir.
-M’ha semblat que fa una mica de fred, fill -digué Josep Soler, segurament encara més atabalat i confús que jo mateix-. No t’amoïnis, ja me’l tornaràs...

En el riquíssim anecdotari -que caldria recollir algun dia, abans que el temps no se l’endugui- d’aquell departament de producció, hi ha històries extraordinàries, gairebé increïbles, protagonitzades per tota mena de gent, fins i tot per gats de teulada. Tanmateix, en el meu record, la figura, severa però entranyable, del vell revolucionari polit, amb un llaç a la manera de Nicolau d’Olwer, anirà sempre lligada a la petita història d’un jersei gris.

* E. Vallès, també de Mequinensa. Si tenim en compte la pronunciació autòctona, el seu cognom hauria de portar accent tancat.

P. S. Aviso que faig servir l’edició de "Quaderns de les Cadolles", Fraga-Calaceit, 2003, i no la d’"Edicions 62".