Sembla que els polítics catalans estan extraordinàriament capficats i sulfurats en les seves tasques habituals: que si no s’ha de perdre el tren de l’Estatut, que si l’oficina antifrau, que si la línia d’alta tensió, i només es permeten frivolitats fora del Parlament: Bargalló de comentarista esportiu (en una metàfora de l’acceleració que pretén donar als darrers detalls de la nostra “Carta Magna”) o Maragall que proposa una nova versió de “Els Segadors”.
Mentrestant, al Parlament britànic, les coses van d’una altra manera. Conscients que l’assumpte del terrorisme està en bones mans i en pistoles de gran eficàcia, passen el temps que els queda d’estada obligatòria a les dues cambres el més distretament que poden. Així, l’altre dia, el conservador lord Hanninfield, aquell de la cara vermella, grassa i amb granets, va i li pregunta a Blair com s’ho fa per mantenir un cutis tan atractiu i sense bosses sota els ulls, i el primer ministre li respon que no es pensi, que la qüestió és agafar-s’ho bé i, sobretot, tenir bons assessors d’imatge i, esclar, fer servir les cremes adequades. I dóna xifres: 2.770 € (449.000 ptes.) en sis anys en cosmètics, assessors i maquilladors. Per una qüestió de càrrec, principis, i per no donar pistes a l'oposició, considera que no ha de desvetllar les marques dels productes que fa servir. No em sembla gens exagerat que els contribuents del Regne Unit paguin una mitjana de 460 € l’any (distribuïts irregularment, segons les crisis conjunturals) per poder lluir davant de tot el món el seu màxim representant (deixem fora de l'assumpte la reina). La quantitat és més aviat ridícula si tenim en compte que el rubicund primer ministre irlandès es va gastar en un any pel mateix concepte 28.000 € (més de 4 milions i mig de pessetes). Esclar que hi ha cares i cares, però potser s’ho hauria de fer mirar, l'irlandès.
No sé si ha sortit en algun lloc quant gasta Maragall -i abans Pujol (estiraments inclosos)- per estar guapo, però trobo que també nosaltres hauríem de conèixer les xifres i, especialment, detalls de les cremes i altres potingues i la seva aplicació. I que no ens n’informin a l’hivern, perquè és ara quan necessitem seguir els bons exemples. És en aquest moment favorable a les noves coneixences quan necessitem que ens admirin, si no pel que som, almenys per la nostra aparença.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
el primer político que se metió en estos tinglados fué Kennedy y llegó a presi. Ahora que el capitalismo llega a extremos tan inhumanos, se ve cada vez más claro que un político no es otra cosa que un actor al que le dictan el guión... y así, tienen que cuidar su imágen mediática.
Em pensava que avui parlaries de política, però veig que segueixes amb els teus posts frescos d’estiu. Bé.
I què me’n dius del reportatge que van fer de resar a la feina? Es veu que als EE.UU. ja es comença a estendre, i ja se sap... preparem-nos! (i no sé si ens servirà la vacuna que molts ja vàrem tenir amb el nacional-catolicismo).
Van dir que Bush sempre comença les sessions de “feina” amb el seu gabinet (que es veu que tots són de la crosta) amb unes oracions. A mi no em sembla malament que qui vulgui resar ho faci. Però barrejar el prosaic amb la religió –creences, no fe- ja em sembla més perillós.
Perejoan
Feia temps que no et veia per aquí, Isis. No sabria dir fins quin punt, però tinc el convenciment que els èxits polítics tenen un percentatge elevadíssim d'imatge, potser més que de realitats, de vegades.
Però, què dius, Perejoan, si aquest és un post en el fons estrictament polític: d'imatges, de tarannàs. Bé, el proper ho serà una mica més.
Quant al cas de Bush, la seva perillositat rau en què és un il·luminat. No m'estranyaria que per dintre es resés a ell mateix. De vegades no hi ha res pitjor, més radical, que els conversos.
Publica un comentari a l'entrada