Com sabeu molt bé, el castell de Púbol era un regal de Dalí a la seva esposa i, per tant, pertanyia únicament a la Gal·la, que hi passava petites temporades a l’estiu, mai més d’un mes, segons diuen. És veritat que en Salvador hi anava de tant en tant i que va ser l’artífex de la seva reconstrucció i decoració a partir de les seves pròpies iniciatives però també seguint les indicacions i els gustos de la seva esposa. Quan en Salvador -permeteu-me la confiança de tractar-lo pel seu nom- decidia anar al castell, enviava una carta a la Gal·la demanant-li permís i hem de suposar que ella l’hi concedia indefectiblement. Sigui com sigui, sembla que aquest era un requisit indispensable, però no deixava de ser un petit joc entre tots dos sense cap més importància.
Ara, reencarnada la Gal·la en una magnífica gata blanca (veure el post anterior), en Salvador també continua en aquest món convertit en un gat esplendorós -més del país que la seva muller, esclar- amb l’única diferència notable respecte la seva vida humana que el seu bigoti, que abans mirava el cel, ara apunta la terra (petita penitència i desig). Vaig trobar en Salvador als afores del poble, encara amb els seus ulls vius, atents, inquisidors, fixats amb mi amb una súplica que jo no vaig saber com atendre. Com s’ho farà per comunicar-li per escrit a la seva esposa que vol tornar amb ella?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada