declaracions de desamor

Que un té una desconfiança gairebé total en la majoria dels polítics ja ha dit en altres moments. Parlar a favor o en contra d’alguna de les seves decisions o declaracions és una tasca que faig de tant en tant i de la qual sovint me’n penedeixo, perquè el que avui és blanc, demà pot ser negre en boca del mateix polític, perquè els oblits d’ahir són avui “urgències històriques”, perquè els amics d’ara seran enemics dintre de poc, perquè no hi ha estament que estigui més allunyat de la realitat de la vida de cada dia que el polític, perquè actuen per enquestes i no per convenciment (excepte en el cas de l’Estatut, pel que sembla, que pot arribar a costar unes eleccions anticipades –potser d’aquí aquest interès-)

No parlaré dels polítics ni del que diuen o fan i no fan, doncs, sinó que repetiré les paraules d’aquells que fan política i parlen amb bona o mala fe des d’altres estaments. En el primer cas, davant de les pressions dels propis companys, ja ha rectificat, ja ha matisat –ah, el matís- , però continuarà tenint el poder que tenia: quina por! L’altre senyor escriu un article que no deixa de tenir sentit en algun moment, però quan arriba a les conclusions, a part de fer alguna afirmació d’una estupidesa total, afegeix llenya al foc d’una situació que un i altres volen eternitzar.

Deia ahir el senyor F. J. Hernando, president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial : “Estamos ante la tercera guera mundial, que és la guerra contra el terrorismo. Entonces, en una guerra hay que crear situaciones extremas. Estoy contrario, como es natural, a la pena demuerte. Pero cuando el riesgo que se pretende evitar es mayor, o puede producir la muerte de inocentes, la evitación del riesgo me parece oportuna.”

Pedro Schwartz , en l’article d’avui a “La Vanguardia” titulat "Nacionalismo i modernización", ens retrau que som massa antics. Poc moderns els catalans! Què ens quedarà?
“El ser capital del país supone un coste neto para Madrid, que por eso precisamente pide una compensación por capitalidad. Eso no lo entienden quienes piensan que el crecimiento económico nace, no de la inversión, la innovación y el trabajo, sino del gasto y el consumo, aunque éstos sean improductivos, como es para la región gran parte del gasto de los burócratas y de los diplomáticos que en ella despliegan su actividad. No, la explicación es muy otra. Madrid es una región abierta, en la que no se impone el idioma ni la cultura local a la fuerza, ni se constriñe en exceso la actividad de los comercios, ni se impide la deslocalización cuando lo exige la lógica empresarial.”

P. S. En Maragall avançava ahir que s’estava preparant una versió de “Els Segadors” per al proper 11 de setembre. Vaja, polèmica servida. Avui li ha tocat a Bargalló dir que no és exactament una versió, que el president no domina prou bé els matisos semàntics, etc. Quin país!
Per si de cas, jo proposo la versió de l’himne nacional que podeu trobar aquí. És curiós com buscant una versió en mp3 per Internet, he trobat que les úniques que deuen ser dignes són de pagament. Per cert, si algú té la paciència d'escoltar la meva proposta, tindrà l'amabilitat de fer-me saber si realment se sent en el seu ordinador?