I en aquestes nits d’estiu en què a penes un buf d’aire et refresca de la xafogor de l’ambient, resulta que al poble han tornat a organitzar les sessions de cinema a l’aire lliure. De vegades no t’importa quedar-te sense seient perquè has arribat tard i mirar-te la pel·lícula una mica apartat; això et dóna l’oportunitat de fumar-te una cigarreta sense que el fum molesti ningú més que a tu mateix. La música i les veus que s’escampen atreuen despistats que entren i es queden o se’n van, segons l’ocasió. La màgia de la pantalla gran no sempre captiva.
De vegades –poques- resulta que s’està projectant una obra mestra que ja has vist, però que no vols que s’acabi perquè la desitjaries contemplar moltes altres vegades, perquè encara no et saps de memòria uns diàlegs, unes escenes, una plasticitat, una música, un món, que per tu formen part d'un mite.
P. S. Deixeu-me trencar la màgia per un moment. Avui he vist el segon i darrer partit del Barça per terres daneses. M''ha agradat l'alegria del ritme de la segona part. Per cert, algú de vosaltres sap el resultat del Madrid en el seu últim partit al Japó? Sabeu què diu la premsa xinesa sobre la gira del Madrid? No és que m'interessi massa, però cal estar informat
EL CAS VALLÍN
Fa 4 hores
7 comentaris:
Amarcord i la seva estanquera van marcar l'adolescència i la joventut de tots els nois de la meva colla. Ara, quan ens trobem de tant en tant, encara en parlem. Estanquera a banda, és una pel·lícula genial, estic d'acord amb tu.
Saps que el teu post fa una olor d'estiu que enamora?
Ah, del futbol, ho sento molt, però no et puc ajudar gens ni mica. ;)
(Instantània) Sí, l'estiu sembla que també té una cua de peix...
saps que no recordo si he vist Amarcord. Segur que sí, però no sóc capaç de recordar-ho...(tinc el cap espès)
el que si recordo és que no havia entrat mai al camp del barça, ni al museu, ni... i aquest dissabte ho vaig fer per primer cop (vaig acompanyar als nois/es que tinc....)
he de dir que em va impresionar. Si, em va impresionar sentir els comentaris dels visitants que no paren de vanar-se d'haver-se fet una foto amb no sé qui, d'haver parlat un segon amb aquell altre, de tenir un autògraf d'aquell d'aquella foto, d'haver vist el partit tal...
que important és el futbol per a molts!!!
mar
pere, estic gaudint moltíssim de les teves instantànies d'estiu! es un plaer! disfruta de les vancances i gràcies per compartir-les!
jejejej.....
pere, acabo d'instal.lar el "quick time"
ara si que la recordo
(somriure)
mar
gràcies
Tens raó amb l'escena de l'estanquera i els nois de la teva -meva generació-. Un dels estancs que ara freqüento el regenten dues germanes que entre les dues fan una mica més que la d'Amarcord, la qual cosa no està malament en l'aspecte evocador. Una altra escena que deuen recordar els nois de la colla és la que va just abans del fotograma que apareix en el post: l'oncle que s'ha refugiat dalt d'un arbre i crida desesperat: "voglio una donna".
No et preocupis pel futbol. Era una acabament per crear complicitat amb els barcelonistes.
Ah, i gràcies pel "piropo".
xic, doncs deu ser que sí.
Bé, mar, ara que ja pots sentir la música, la trauré. De totes maneres, hauràs de repassar la pel·lícula. esclar que potser a una noia no li cal recordar una escena com la que al·udeix l'Isnel.
Jo vaig anar per primera vegada l'any passat al camp del Barça i em va divertir l'ambient, però no es pot dir que veiés massa el partit. Quant al museu (el 1r o el 2n més visitat de Catalunya), no m'atreu gaire.
M'agrada que t'ho passis bé amb els posts d'estiu, Hannab. I les teves vacances?
Publica un comentari a l'entrada