Ja fa dies que a casa s’ha produït un fet estacional irreversible: ha entrat la calor. Hi ha uns dies entre la primavera i l’estiu que la temperatura a l’interior de la casa, encarada al sud-oest, com la quarta part d’edificis de l’Eixample, és agradabilíssima. És quan a l’exterior et comencen a molestar els més de 30º al sol i a les habitacions no s’arriba en cap cas als 23 i hi ha moments en què encara et ve de gust posar-te alguna peça a sobre de la samarreta o la camisa de màniga curta. Un dia t’adones, però, que aquesta situació ha canviat, que quan ja fosqueja, s’està millor al balcó que dintre de casa, on el termòmetre no baixa dels 25 o 26º. Entre la tardor i l’hivern es produirà la situació inversa, encara es manté un confort ambiental que ja ha desaparegut de l’exterior en aquells dies cada vegada més escassos de llum. Ara, en aquest moment, que es dóna el primer cas, el meu pensament comença a vagar de tant en tant per la mar, per les platges que m’esperen dintre de poc, pels dies sense horari de nits curtes.
I pensar en la mar em porta a reobrir un tema que considerava tancat: Solitud. A la novel·la la mar no té cap importància. No apareix, que jo recordi, més que en una ocasió, ja ben avançada l’obra. La Mila la descobreix i no la identifica fins que el pastor la hi confirma amb la paraula màgica. Aleshores la protagonista mostra el seu desencís, que devia ser comú a algunes persones que la veien per primera vegada a una certa edat (aquest descobriment tardà deu ser impossible en el nostre temps, amb tots els mitjans de comunicació que ens la presenten cada dia; una altra cosa és la sensació de la mar en directe, esclar). Observeu, no obstant, les possibilitats no desenvolupades de la mar a Solitud: "...dels naufragis, de les serenes...", que si que desenvoluparà, per exemple, Ruyra.
A Solitud la mar no hi té res a fer perquè la novel·la és de distàncies curtes en la immensitat de la muntanya, perquè els petits descobriments de la Mila, el seu procés d’autoconeixement, només poden realitzar-se en un espai ric, variat i canviant, difícilment en un espai tan obert, tan relativament homogeni com el que presenta la mar. La Mila podria haver nascut i podria haver mort en la mar, però no podria haver desenvolupat la seva personalitat.
Aleshores si que la Mila els clogué ben de pressa, enlluernada altre cop per un sobtat i llampegant miroteig d’espill. ¿Què era aquella ratlla de llum, llarga i feridora, que migpartia transversalment el cel i la terra? El pastor ho digué amb una paraula sola, amb una paraula màgica:
-La mar!
La Mila va tombar-se com fiblada.
¿Que allò era la mar, el quelcom imponderable de què havia sentit parlar tantes vegades?
Parpellejà repentinament, fent una gran neteja de ses còrnies; després tornà a mirar, esbatanats els parpres, fixes les ninetes, resistint heroicament el guspirejant pampallugeig encegador.
-La mar! La cosa mai vista!... La mar gran dels peixos, dels naufragis, de les serenes, de les grotes virolades, de les petxinetes i llerons!... -I per sa memòria passaren com una exalació els ex-vots de la capella, les narracions del pastor, les dites i recontes d’abans d’anar a la muntanya, tot lo que li havia parlat d’aquella mar tan retreta i exalçada pels homes... Una alenada de desil·lusió l’enfredorí de cap a peus."
Res a veure la mar contemplada per la Mila amb la mar de les rondalles que sobre ella havia escoltat i imaginat. Decepció, doncs, per una mar massa llunyana.
P.S. Ja sé que no està ben vist, però si no em falla la tècnica que no domino, avui la música que acompanyarà aquest post és la de la senyora Robinson -MÉS FORT EL VOLUM! No volíeu saber la música que escolto ara?-. Fins ahir a la nit no vaig saber que havia mort dilluns. Es va semblar la Mila a la senyora Robinson en la seva nova vida? No ho sabrem mai. No té cap importància.
LA BAULA
Fa 2 hores
10 comentaris:
encara faràs que m'engantxi a aquests escrits teus de "solitut"
avui m'ha agradat més que cap
però el so... no he pogut escoltar-lo
(a veure si arreglo la tarja d'una punyetera vegada)
vaig a dormir que per avui ja en tinc prou
(abraçada de mitja nit)
mar
Be, mar, ara ja t'has d'enganxar a Solitud, perquè em sembla que no em queden més imatges.
No sé si abraçar-te en públic a mitjanit, però vaja, corresponc.
Apa! Jo conec aquest paisatge... Molt, moltíssim... Al peu de Roca Maura, mirant cap a les Illes Medes, fa anys em vaig enamorar d'un francès que es deia Alain. Què se'n deu haver fet, de l'Alain?
("Solitud"! Fantàstica! Gran, gran...!)
abraça, abraça, que ja va bé una abraçada de tant en tant... encara que sigui en públic i a la mitja nit...
(ja procuraré no posar-me vermella)
ah, per cert, ja pots buscar altres històries, doncs, sinó perquè em feies engantxar a llegir-les
(amb lo tranquila que estava jo)
mar
Si em dius temes et busco altres històries, mar. Què et sembla Terres de l'Ebre de S. J. Arbó? I així anem a l'altra punta de Catalunya, sempre a la vora de la mar, però. Encara que em tocarà anar a fer les fotos...
Tu no, però jo sí que em posaré vermell.
A la urbanització, Isnel? Un turista accidental?
terres de l'Ebre
explica, explica, que a mi m'agrada que m'expliquin històries a la vora del foc... però com que és temps de calor, doncs a la vora del mar
:)
mar
Les teves ordres són desitjos, mar ( o no és ben bé així?). Necessito temps, però. La mar que esmentes és real o virtual?
upppsss!!!
(somriure)
(em sembla que m'estic embolicant massa)
"a la vora del mar" >> aquest és real, immens i blau
"mar" (la que signa) >> aquesta és virtual (però ja coneixes la versió real)
"" Les teves ordres són desitjos, mar "" >> si em prenc això al peu de la lletra (jeje) estàs perdut!
mar
espero les teves històries!
Ja veus, mar, que jo gairebé mai explico les "meves" històries, explico les dels altres i una part del que em toca. A veure que hi puc fer de totes maneres.
Publica un comentari a l'entrada