guix, ferro, vidre, cal·ligrafia...

Com que sé que la majoria de vosaltres a hores d’ara ja esteu més pendents de demà que no pas d’avui, no us entretindré gaire. Només us deixo una continuació del post d’ahir. Una mica més endavant, en el mateix capítol, el primer de la tercera part de L’auca, Rusiñol descriu –prescindeixo dels paràgrafs anteriors i posteriors- els orígens del modernisme arquitectònic amb una capacitat de síntesi i amb un rigor històric, digueu el que vulgueu, que no se sol trobar en els llibres especialitzats que parlen sobre el tema. I el primer que consideri que l’escriptor menteix que tiri la primera pedra.

Des del Pla de Palàcio fins al carrer de les Corts, lo mateix que pels altres barris, tot s’estava transformant. Hi havia carrerons tossuts que, ja perquè eren massa vells i tenien massa arrugues, perquè no es veiés la trampa, o perquè eren cases de nobles que volien guardar la pàtina per poder guardar alguna cosa, no volien treure’s les xacres qu duien de l’antigor, ni volien empolainar-se, però la major part de les altres alçaven pisos, posaven cornises, carregaven de motllures els balcons, s’emblanquinaven la casa i s’anaven arrenglerant per no fer-se nosa amb els colzes. Els paletes no paraven d’encastar adornos i flors de pedra i cal·ligrafies de bulto allí on hi havia un pam de paret; els ferrers forjaven arreu ferramentes amb dragons, amb aligots, amb patums, amb flors d’enciams simbolistes i fulles de bròquil estètiques, i allí on veien una barana i carregaven l’adorno: les fulles semblaven pedres, les pedres cristalls, els vidres roba; i fusters, arquitectes i manyans o carregaven les cases o les feien carregades, i com més guarniments hi feien i com més les turmentaven més contents estaven els amos i més lloguer en feien pagar, perquè aquells castells tan feudals eren castells de lloguer, i llogaven el pont llevadís a algun ataconador, la torre de l’homenatge a un fotògraf, i fins la capella i fins els merlets haurien llogat, si haguessin pogut, que una cosa és el senyoriu i una altra cosa és la renda.

I vet aquí com es van fondre dues Barcelones... Després arribaria la tercera i la quarta, però d’aquestes no cal parlar-ne de moment.

Surto a passejar menys d’una horeta entre anada i tornada. Faig unes quantes fotos: el modernisme és una festa de volums i colors sota un cel blau intens. Una de les imatges, que tots coneixeu, podria servir d’il·lustració al fragment de Rusiñol, les altres tres, també, però no estic tan segur que us sigui tan fàcil reconèixer-les. Una pista: la part de davant mira la Diagonal, però aquí us he posat els darreres.