El poema de Martí i Pol expressa el dolor per la mort de l’ésser estimat, però també l’acceptació, i l’omnipresència de la Dolors en tot l’entorn, en cada gest del poeta, en cada raó de viure. "Funeral blues" és, encara i només, el dolor en estat pur, la desolació sense paliatius, la negació de tota vida més enllà de la desapareguda.
"Funeral blues" és un poema que em va impressionar en la veu de John Hannah a Cuatro bodas y un funeral. Recordeu quan Matthew (J. H.) el recita en el funeral del seu amic Gareth (Simon Callow), el més exuberant, el més vital, el més boig, que mor sobtadament?
El contrast terrible del dolor al funeral amb l’alegria dels casaments (no entro en matisos)... i la vida que continuarà.
En fi, aquí us deixo la traducció catalana del poema feta per Narcís Comadira (alguna paraula, algun gir, no em convenç del tot, però conserva la força... i qui sóc jo per qüestionar els detalls).
Fora tots el rellotges I el telèfon odiós, doneu, per que no bordi, un os sucós al gos,
tanqueu tots els pianos i, amb els timbals somorts,
traieu el taüt fora, que vinguin ploramorts.
Que els avions voltegin pel cel gemegant fort, que hi guixin un missatge: El Meu Amor És Mort.
Que portin els coloms llaçades de crespó
i els guàrdies de tràfic guants negres de cotó.
Em va ser Nord i Sud i Llevant i Ponent, la setmana de feina i el diumenge indolent,
migdia i mitjanit, la parla i la cançó,
jo em creia que l’amor durava sempre: no.
No em vingueu amb estrelles, no en deixeu cap ni una ; desmantelleu el sol i empaqueteu la lluna;
buideu els oceans, talleu el bosc arran,
perquè res ja des d’ara no podrà fer-se gran.
I una petita sorpresa final: no us escric la versió original del poema sinó que la podeu escoltar a través de la veu de John Hannah. Un text tan bo com qualsevol altre per al el dia de la poesia, o no?
Powered by Castpost
7 comentaris:
No cal que et digui per què "Letra a Dolors" és de les meves preferides. Com que és de les mes conegudes, podríem triar-ne d'altres que potser no ho són tant. Per exemple, "Cançó de bressol", de Joan Margarit.
Dorm, Joana.Que el Loverman fosc, tràgic,
d'aquell saxo soprano
del teu germà al consol de Montjuïc
t'acompanyi durant l'eternitat
pels camins que tan bé coneix la música.
Dorm, Joana.
I si pot ser no oblidis els teus anys
en el niu que has deixat dins de nosaltres.
Envellirem guardant tots els colors
que van lluir als teus ulls.
Dorm, Joana. Aquesta és casa nostra,
tot està il·luminat pel teu somriure.
És un tranquil silenci on esperem
arrodonir les pedres del dolor
perquè tot el que fores sigui música,
la música que empleni el nostre hivern.
No sé si el meu comentari estarà a l'alçada, en aquest dia de la poesia. Conec, evidentment crec que podríem dir, la lletra a Dolors. El poema en general i algun dels versos en particular és frapant. De fet, el llibre d'absències n'és ple de versos frapants. Com ho és la pel·lícula, en molts dels seus vessants. No recordava el poema en anglès, però si la traducció al castellà. És un dels moments emotius i intenssos del film. Un film que té una bon part d'humor, però on no tot ho és. Fins i tot té moments poètics. El del poema al funeral potser és el millor, però no l'únic. I la vida continua, pels qui es queden, naturalment. Gràcies pel post i per recuperar-me aquest poema.
Avui ja no es el dia de la poesia , però el reivindico per cada dia. Ha estat una gran sorpresa el final ,amb l'audio original de la gran pelicula que es aquesta 4 bodes i un funeral.
Tambe el poema de MMP es perfecte i molt emotiu , encara que jo sempre he pensat que qui te millors poemes per expresar una mort es en Salvador Espriu, el tema de l'absencia, de la mort que vindrà, es constant en la seva poesia, sobretot a El caminant i el Mur.
Felicitas pels teus post, et tinc subrscit i et segeuixo è m, etcmillor defineix
Tal vegada el més interessant del poema d'Auden és que realment volia ser una sàtira dels poemes funeraris. Va fer el poema perfecte volent-se enriure del gènere.
Recordo, m'agrada, el poema de Margarit, i d'altres dedicats al diàleg amb la seva filla. N'hi ha tants amb relacions i matisos amb la mort...
Albert, he vist la pel·lícula unes quantes vegades i sempre descobreixo noves perspectives de tot tipus: en les actuacions, en l'estructura, en la fotografia, en els diàlegs, en el pas del temps... Com insinuo en el post, des que la vaig veure el poema em ronda de tant en tant pel cap i poder recuperar-lo en la veu de l'actor ha estat l'excusa per escriure això.
Viatger, em satisfà que t'hagi agradat la versió anglesa recitada. Gràcies.
Tens raó, en Espriu es troben moltíssims i magnífics versos relacionats amb la mort i amb el camí de la mort que darrerament se senten poc.
Ja ho veus, lector anònim, a tots se'ns escapa de les mans algun cop el que escrivim. Allò que pensem que és el nucli del nostre escrit es converteix en un element accesori, i viceversa; la nostra intenció pot quedar amagada o superada o malinterpretada. I, al final de tot, sempre és el lector qui jutja, qui té la darrera paraula.
M'entristeixen molt les cançons i els poemes d'enyor. Són bonics, però fan mal. Un excés d'empatia?
El dolor de vegades necessita verbalitzar-se. Empatia? És clar. Malament si no som empàtics, encara que faci mal.
Publica un comentari a l'entrada