1.2.07

ecos i tics

El seu cap fatigat sobre el verd mantell deixà caure
mentre tancava la mort aquells ulls que es delien per l’amo.
Fou rebut a la seu infernal tot mirant-se a les a les aigües
de l’Estigi. Per ell ses germanes, les nàiades, ploren
i, dels cabells tallats, al seu germà fan ofrena;
ploren les dríades, i Eco respon als plors i a les queixes.
I els que plens de dolor, preparaven les torxes i el túmul
No trobaren el cos: hi havia una flor tota groga
en lloc del cos, d’un color més blanc a la punta dels pètals.


Ovidi. Les metamorfosis. Quaderns Crema. Traducció de Jordi Parramon.

No podia acabar sense posar el final de Narcís. Ja ho veieu: convertit en una flor. Ben mirat no és tan terrible, molts de nosaltres acabarem pitjor.

I deixeu-me, ja posats, recordar qui era Eco (la "Eco", no el "Eco"), encara que si voleu conèixer la seva relació amb el protagonista haureu de recórrer directament a Ovidi.

Eco tenia un cos a més d’una veu, i aleshores
ja xerrava més que ningú, però de la boca
no li podien sortir sinó els últims mots que sentia.
La hi condemnà Junó, perquè, quan volia sorprendre
una nimfa ajaçada amb Júpiter a la muntanya,
ella anava molts cops a aturar amb raons la deessa
mentre la nimfa fugia. Satúrnia un dia ho va veure
i li va dir: “Aquesta llengua, amb la qual he estat enganyada,
poc servei et farà, i usaràs la veu en pocs casos.”

Ovidi. Les metamorfosis. Quaderns Crema. Traducció de Jordi Parramon.

Ja ho veieu, encara va vagant per les muntanyes repetint les paraules i sense veu pròpia. Potser algun dia l’heu sentida vosaltres.


Volia allarga el post, donar-li més consistència, i potser continuar un altre dia, però l’acabaré aquí, no sigui que després de tres dies seguits de parlar del món clàssic –és un plaer- algú em prengui per un neonoucentista, ista, ista i pensi que estic a sou d’alguna campanya publicitària ària, ària a favor de, eh, eh, eh ... Bé, ho podeu llegir aquí, aquí, aquí, però sobretot a les ramificacions pertinents, ents, ents, ents. Els qui em llegiu sabeu que sovint sóc més aviat neomodernista, ista, ista. En definitiva, que procuro que no m’enganxi excessivament cap isme, isme,me,me..., encara que m’ho proposin alguns crítics, tics, tics, tics...








P. S. Veig que Susanna Tamaro m’ha llegit, però prefereix comentar-me a través de la premsa. La llegeixo a l’”Avui” i “La Vanguardia”. Diu, per exemple, al segon diari:

“Sí, Europa és un continent acabat. Per començar, ja no neixen nens. Arribaran altres pobles i ens transformaran, però l’Europa que hem conegut és un món cansat i que no té cap raó d’ésser. Ens hem lliurat a la cultura del narcisisme, el culte a l’individu, ja no hi ha comunitat, societat.”

I continua comentant, però ja l’heu llegida als diaris. Que compartiu el seu pensament o la seva literatura és cosa vostra.

5 comentaris:

Albert ha dit...

Crec que l'amiga Tamaro pot tenir un punt de raó, però només un punt. També la vaig llegir ahir, però no em va arribar massa. Dels seus llibres, jo només me n'he fet un (i veig que a la nostra minibiblioteca només n'hi ha un, i així es quedarà, de moment).

Montse ha dit...

Jo també, només en tinc un "Vés a on el cor et porti". Els altres... em grinyolen. I quan un llibre em grinyola, ja he dit alguna altra vegada que el deixo i punto pelota.

De tota la resta... a mi em fa pànic tota la fauna d'elit que tenim, escriptors, premsa, gent mediàtica... em fa iuiu, molt de iuiu. Moooooooolt.

Cada vegada m'agrada més viure pels meus i escriure per escriure...(m'estaré convertint en una narcisa?)

Eco, eco, eco, ecoooooooooo

Xurri ha dit...

M'encanta aquesta Junó, quin millor càstic per un o una xerraire que deixar-l@ sense paraules. N'hi ha més del que sembla d'Ecos, tota aquella gent que no pot estar-se de parlar, ja sigui prenent per seva la darrera frase que han sentit, ja sigui repetint paraules, ja sigui només fent "ajà, ajajà" o "emmm sisisi".

De tota manera quedo tocada amb la tragèdia d'en Narcís. Jo no era conscient que el pobre ignorava que la imatge reflectida era la seva. Em sembla francament tràgic, i el detall de la flor amb les puntes més blanques totalment melodramàtic. Deu ser que la meva infravalorada veta noucentista que vol sortir, sortir, ortir, tir, ir...

Anònim ha dit...

I tan pogué ser flor i si pogués ser només d’un dia !!!
Ara de fet durem gaires dies mes ?
;)

miquel ha dit...

En canvi jo, albert, estic força d'acod amb les seves opinions-consideracions. Pel que fa a la seva literatura, jo només tinc "El cap als núvols" i de moment ja en tinc prou.

En el món només hi ha narcisos i narcises, però tu ets una narcisa que comparteixes, Arare, i això et salva ins agrada. Al Narcís mitològic no li va ser donada l'oportunitat de compartir.
Que no et faci por. Nome´s ha de fa por allò que no pots acabar de reconèixer, els qui queden amagats darrere dels qui són visibles. a mi, per exemple, em fa por "la Caixa".

Dius, xurri, que t'encanta la deessa perquè en realitat saps que a tu (i a mi) no et podria castigar, però fixa't que Eco va ser castigada no per la seva llengua llarga -aquesta era l'excusa- sinó per ajudar en qüestions d'amor, i això gairebé sempre té perdó.
Aquest és el drama de Narcís, que li fan pagar la seva ignorància. Aquest és el drama de la majoria.
Sí, ti et mos entre el noucentisme i el modernisme, isme, isme, me.

Ser flor canviant, jaka, aquesta és la meva petició; però no hi ha manera