13.3.07

de coeficients, mentides i blues clàssics

Em costa acceptar la mentida, fins i tot les que no volen fer mal; prefereixo el silenci. Quant als coeficients intel·lectuals -cosa misteriosa i discutible- baixos, el que em neguiteja no és el número que s'estableix, sinó que poden produir, entre molts altres efectes, dues conseqüències entre els seus posseïdors: que siguin totalment inconscients de la seva carència intel·lectual, fet que és absolutament normal i acceptable, o que, conscients de les seves mancances, intentin enganyar als del grup anterior, a ells mateixos i a tothom que se’ls posi al davant. També parlaria de la infexibilitat que se li associa, però questa característica no es privativa de ningú

Sembla que això que acabo d’escriure no té caps ni peus i que potser confirmaria que em trobo en algun d’aquests dos grups esmentats o en algun altre encara per decidir. Tot plegat, aquestes idees em vénen suggerides per tres experiències visuals i lectores d’ahir mateix.

La primera va ser escoltar a “Caçadors de paraules” com es destrossava la part final d’aquest poema de Gimferrer, poeta que conec poquíssim i que sembla que des d’aquest recitat, perpetrat ja fa temps, no acaba d’aixecar el cap. Per què el rapsode va triar precisament aquest poema (no sé si el transcric bé), havent-hi cosetes tan senzilles per lluir-se?



Clavats a la paret, el signe Rossinyol,
el signe Cadernera, noms d'un batec, d'un crit,
o l'Estornell, el passatger dels boscos,
una claror d'imatges en un moment verbal:
la llum en simulacre, el so del mot fet mot. Hem dit la tarda groga
o la caputxa de l'hivern, la conca
de plom del riu que esmola el glaç del cel,
la desafecció del mot i el món visible:
diem mots, perb no diem el món. Impur, el vespre ens crida
amb un penell de llum al cel estrangulat de vermelleses,
la cacera dels signes i dels mots falconers.
I ni tan sols de signes vivim: del so dels signes,
no la vida del mot, sinó la pell del so.
L'entelament del món a l'obaga dels mots
.

Pere Gimferrer. “Exili”, dins El vendaval. Edicions 62, 1988

Més tard vaig veure “Àgora”, on vaig assabentar-me que passi el que passi, la pròxima ofensiva multitudinària important estarà relacionada amb la possible legalització de Batasuna i la possibilitat que els navarresos siguin més bascos que navarresos o espanyols. No insisteixo perquè ja en sentirem parlar prou.

Abans m’havia arribat per email aquest acudit:

Un hombre entra en un restaurante de última moda y sale a recibirle un robot, perfectamente vestido de maitre, que le dice: ”Lo siento, señor, pero todas las mesas están ocupadas y tendrá usted que esperar una media hora. Estoy perfectamente programado y, si usted lo desea, mientras la casa le invita a una copa en la barra, podemos conversar un poco para que la espera sea más agradable". ”De acuerdo", dice el cliente sorprendido.”Le importaría decirme cuál es su Coeficiente Intelectual?”, pregunta el robot-maitre”. Es de 160", responde el cliente.Y durante los treinta minutos siguientes el robot dialogó con soltura y amenidad sobre los últimos acontecimientos culturales, la economía mundial, analizando sus previsibles tendencias y sobre los más recientes avances científicos y tecnológicos... El cliente queda muy impresionado y, al cabo de unos días decide volver, pero para ver como reacciona el robot, le dice tener un CI de 95. El robot estuvo los treinta minutos de espera comentando el desarrollo de la liga de fútbol, los triunfos internacionales de algunos deportistas de elite y, también, los últimos programas de televisión. Lleno de curiosidad, por tercera vez vuelve el cliente a los pocos días y a la pregunta del robot, responde que tiene un CI de 50. El robot comienza a hablarle despacito y le dice:”A s í q u e v o l v e r e m o s a v o t a r a l XX la p r ó x i m a v e z ¿n o?”

Ja us imagineu a qui corresponen les dues XX que insinua el robot, però jo no m’atreveixo a posar-les perquè no estic segur que sigui patrimoni exclusiu –dic exclusiu- d’aquest partit.

Punt final. Em sembla que se’m reblaneix el cervell.

3 comentaris:

Júlia ha dit...

Això dels coeficients és, efectivament, molt relatiu. Jo tampoc entenc la tria poètica del senyor Aznar, encara més, com es veu, sense assaig previ. Cosa d'algun assessor d'imatge infiltrat des d'esquerra republicana? Aquests acudits tenen un perill, tothom els pot tornar a explicar canviant XX al seu gust, de fet m'ha passat amb acudits antics, que, reciclats, retornen i es mantenen. Suposo que per les senyores devien tenir una robota que en lloc de futbol parlava de la Pantoja. Per exemple.

Xurri ha dit...

se m'acut que si el robot tenia un botó pel "on/off" era l'home gairebé perfecte(i ja sabem que gairebé és un mon).
Curiós que no preguntés també el gènere, a més del QI. Més curiós que l'home el sapigués... (el QI, el gènere és més fàcil de saber)
Ai, que també se'm reblaneix el cervell - serà efecte del video.

pere ha dit...

La veritat, Júlia, que a mi el que em va sorprendre més del recitat d'Aznar és que no s'encomanés ni a Déu ni al Diable a l'hora de fer la lectura del poema de Gimferrer. De totes maneres, sembla que Aznar era -és- "autosuficient".
Efectivament, l'acudit del robot pot tenir múltiples variacions, és una estructura per encabir-hi qualsevol tema amb un cert distanciament.

No em buquis problemes a l'acudit, xurri. Per cert, un dubte que tinc: en quina mesura canvia el QI amb l'edat ( o el que ve a ser el mateix: a base de veure determinats programes de tele, escoltar determinades cançons, etc.) Jo sé el meu QI de quan tenia 16 anys, però ara: p a r l a' m a p o c a p o c...

Imagina't jo, que em vaig mirar el vídeo més d'una vegada abans de penjar-lo...