Venim del nord, venim del sud...

... i som perquè volem ser. I alguns dirien que no hi ha més a dir i jo en tinc la temptació, però el Llach que jo conec va molt més enllà. Penso en què ens assemblem i què ens separa. Ell va deixar Vergés -realtivament- als 9 anys i jo el meu poble als 10, ell va estar al mateix pis que jo a Barcelona, però quan hi vaig arribar ja no hi era, ell cantava i jo em sentia orgullós de les seves cançons que feia meves, ell diu que vol acabar a Verges i jo sé que no acabaré al meu poble, ell surt per la tele (poc) i jo el miro. Ahir la Joana -ella és de la vora de Verges- i jo escoltàvem les seves cançons a través de la tele i fèiem un repàs del temps i ens dèiem que s’havia acabat una de les veus i de la música més importants del país –dels països-, però sabíem que no era així, que només era la sensació de la immediatesa del comiat, la recança d’imaginar que la seva companyia quedaria únicament en el record, que no hi hauria cap experiència nova amb ell -menteixo-.

No cauré en el parany de repassar detalls de moments passats -on pares Patrice?- ni d’imaginar moments futurs. Els qui som tímids i de tracte fred no ens ho podem permetre gaire. No parlaré tampoc del comiat de Verges, de tants polítics i altres cares conegudes a les primeres files que no haguessin pogut assistir si no s'hagués fet un dia més de concert (?). No diré res sobre emocions, no em surt. A més, això ja ho han fet tants que em passaria massa estona per enumerar enllaços. Canvio doncs. Ja ho veus, Sani, poques confessions des d'aquí.

Ahir a la tarda, baixant per la rambla de Catalunya, em vaig trobar una manifestació -els peripatètics badocs sempre ens trobem les coses- que protestava pel preu de les vivendes, i encara més; el desplegament policial era prou important: els cotxes blau fosc podien arribar a fer por, reminiscències d'altres temps. Per un instant vaig somiar que sentia una música i una veu. Vaig somiar que els mossos –quan cobren els mossos?- s’unien als manifestants i tots junts entonaven –i perdoneu-me l’aparent frivolitat del somni, van com van- aquest himne:



I unes noies xineses vestides amb samarretes del Barça de les cinc lligues repartien unes targetes tridimensionals amb una holografia d'en Nuñez -que se n'ha fet del president?- que prometia pisos en cantonades a preus de 1975. Des del cel, creuat per un arc de sant Martí, baixaven uns angelets rodanxons amb una cara repetida, vagament semblant a la de Barril, que repatien claus durades entre els manifestants: 1r-3a, 2n-2a, 4t-1a... Mil milions de gats negres amb els pèls eriçats, portadors de pancartes de Don Piso: "dono més per menys", creuaven en un nanosegon el carrer Aragó. En Francesc Baltasar, muntant un drac verd de tres potes i el coll de girafa amb megàfon per boca, amb una espasa de foc a la mà esquerra... Des la la plaça d'España, Justo Molinero presidia una cabalgada que venia en direcció contrària: milers de persones sobre cavalls amb disseny pop-art de colors negre i grog... Just en el zenit, uns quants anys llum més amunt d'una lluna que passava de quart creixent a quart minvant a una velocitat de vertigen, un ull impassible del president Montilla, dintre d'un triangle fosforescent... No continuo, perquè estic segur que a ningú no li interessa el meu somni i tampoc no en trauríem res de net.














Doncs això, que Llach em continuarà acompanyant, recordant, vivificant, posant música i lletra més enllà de la petita política dels polítics i dels blocs exclusivament polítics de partits o que parlen dels partits (ja ho sé, això darrer no calia que ho digués, però és el que hi ha i no ho he somiat, tot i que, no sé si pel canvi d'hora, tinc una dia extremament oníric i dispers).

P.S. De tornada a casa, a la sortida del metro, un senyor gran de cara vermella es mira un manifestant solitari que deu voler arribar a temps per veure en LLach i que porta una petita pancarta demanant un sostre. Mentre es creuen -l'un surt i l'altre entra- li diu que si ja té les parets, posar-li un sostre d'uralita és d'allò més barat. El senyor no entén les metonímies.

He llegit que el centre penitenciari de La Comella, a Andorra, té una capacitat per 124 presos i que actualment només l'ocupen 40 reclusos. En la presó treballen 63 funcionaris. Cada cel·la té televisió amb comandament a distància i altres requisits per fer la vida més agradable. Les finestres tenen vistes a la muntanya i els colors de parets i terra són vius, per donar una sensació de lluminositat. Els penats prefereixen compartir cel·la que quedar-se en una suite individual. En tota la història penitenciària andorrana no se sap de cap fuga. M'atreveixo a reproduir aquesta imformació perquè sé que sóc un bloc poc llegit: no voldria crear als andorrans un problema de superpoblació de sense sostre.