Abans, o després, tornaré a escoltar, les cançons del darrer CD de Jordi Batiste. 34 anys des d’Un gran dia, juntament amb Ia Clúa, i em sembla que va ser ahir. No he trobat referències a la premsa del seu L’arbre blanc, enregistrat a finals de l’any passat. Si fos més jove potser em fumaria un porret –ho dèiem així- o em prendria un àcid –ho dèiem així-, però ara, potser una cervesa, assegut a la butaca, només bellugaré el cap seguint el ritme i tancaré els ulls per concentrar-me en la música i les lletres.
I m’hauré llegit les seves paraules:
He enregistrat aquest disc a casa meva, després de moltes trobades a les tardes dels dilluns amb el Luigi Cabanach i el Josep M. París. Parlàvem de les nostres vides i reafirmàvem la nostra amistat després de més de trenta anys. Després. Amb les seves guitarres espanyoles i jo amb el baix, tocàvem les meves cançons i, sense voler-ho, aquestes cançons anaven agafant l’aire càlid de l’amistat, el regust de les experiències que compartíem, la passió, el dolor, l’espiritualitat...
Al llarg d’aquest darrer any he anat gravant les cançons, algunes amb ells dos, altres amb altres artistes que m’han regalat la seva música, com Pacal Comeladea, l’Agustí Fernández, l’Emili Baleriola, el Jesús Molina, algunes jo sol, i altres amb la meva família, la Tey, la Violeta, l’Adela i el Manel. Quan va estar acabat i mesclat vaig anar a cal Quimi Portet i ell li va donar més color i calidesa passant-lo per les seves vàlvules i equalitzadors i finalment l’he masteritzat també a casa amb l’ajut del Luigi.
Ha sortit bé de preu, realment.
Tinc la sensació que de la mateixa manera que en Llach, s’acomiada avui de nosaltres a Verges i a través de la televisió, en Jordi Batiste se’ns ha acomiadat amb aquest disc “Dedicat a tots els músics que no surten a la tele”. Millor si no és així en cap dels dos casos. Com que al primer el podeu veure i escoltar tan com vulgueu, deixeu-me dedicar avui un record a Jordi Batiste, i a tots aquells cantants i músics que no surten a la tele, amb dues cançons del seu disc, estils ben diversos dintre d'una mateixa idea. Jo, no ho dubteu, prefereixo la segona, però em sento obligat a deixar-vos veure la seva “Catalunya”: potser també us agradarà, i reconeixereu cares i veus.
Continuarà...
10 comentaris:
He visitat el teu blog de veritat molt interessant, i he trobat la sorpresa al febrer 2006 on tu parles del meu poemari:quina il.lusio'!
Jo visc a l'Alguer i per això t'agraeixo per aquest video que m'ha permis de sentir i veure aquests artists.
Catalunya és poesia!
Salutacions a tothom.
La veritat és que Lluís Llach no m'ha acabat de convèncer mai, no m'agrada aquest arrossegar les lletres que fa, amb algunes excepcions, ni l'excessiva transcendència que se li suposa i coreja, i no li vull treure mèrit com a músic. M'han renyat seriosament per aquests gustos, molts incondicionals. I veure tanta massa de gent emocionada em fa una mica d'angúnia, la veritat. No m'agraden els herois nacionals ni internacionals.
Està molt bé això de la dedicatòria als que no surten a la tele, que són la majoria.
Júlia: ens crucifiquen si no compartim el pensament únic catalanollachià. Però és que el Raimon és encara pitjor.
No comparteixo el pensament de la Júlia ni del Toni respecte al Llach, però el respecto.
A mi em sembla que tots els cantautors, com tots els escriptors, com tots els artistes en general, tenen coses bones i coses dolentes, no ens enganyem. No em sembla correcte sacralitzar-los però tampoc m'ho sembla treure'ls el mèrit que tenen. Res més.
Penso que se n'ha fet un gra massa, d'això del Llach, però al mateix temps, tot el tros que vaig veure em va agradar i em va arribar. Només m'hi sobrava tant enfocar els "famosos". Hi havia molta gent que no surt a la tele - com dieu- que va passar desapercebuda. Gent que de veritat anava amb el cor a la mà i no anava a fer cap discurs polític, com tota la plana major del "nostre" govern.
M'agraden especialment "Viatge a Itaca", "Un núvol blanc", "Irene", "Laura", "Amor particular" i "Tinc un clavell per tu" (carrincloneria, segons Toni Ibáñez)
Sóc una carrinclona.
Petonets
Se m'oblidava dir que Llach, independentment de tot, és un bon músic.
I Raimon també.
Però és clar, hi ha coses que no quadren, com allò d'anar contra la pobresa i contra la societat de consum emparats amb un bon feix de bitllets.
Però això són figues d'un altre paner, i ja callo, que després em diuen que barrejo conceptes.
... i produir vi caríssim. I moltes més coses, i no va només pel Llach. A mi, m'avorreix, aquest senyor, no m'agradava de jove i no m'agrada ara, no m'estranya que sigui el cantant que han triat per parodiar, a Polònia. A més veient el gran 'suport' que dóna tevetrès a la música catalana, doncs, trobo que s'han passat fent-li propaganda. En fi, el meu país és tan petit que, com deia Pere Calders, al prestatget només n'hi cap un... De fet, ja es veu que el tema desvetlla passions, només cal donar un volt pel blog del Toni Ibáñez...
Arare, només faltaria que no ens el respectessis, el gust, he, he, et faig un forat al Blauet, perquè faci aigües, (és broma, com pots imaginar). No, no, no, no m'agrada el Llach, i el Raimon cada vegada menys... ho sento, llaqueros.
Això d'anar contra la pobresa i ser ric o benestant, en fi, ja ho fa el dels 'udos' i, mira, li funciona. No els fa vergonya, no. Però tots som tan contradictoris que qui sigui lliure de pecat -malgrat no arribi ni a venial- que tiri el primer roc.
Doncs a mi el Llach no em cau be, però tinc que reconèixer que és un músic boníssim i que ha fet cançons increibles, maquíssimes, (igual que n'ha fet algunes de plastes i insofribles). Però em trec el barret davant les primeres, que són majoria, i li reconec el mérit que té. Com a personatge és força caricaturable, sí.
Amb en Raimon no puc. Mira, no puc.
I els altres, pere, no els conec.
Salutacions, Anna. Ja t'he anat llegint i sé pou qui ets a través dels teus poemes i dels altres posts. M'agrada el que dius.
No exageris, Catalunya no és poesia. És un país petit on abunden més els mercaders que els poetes, fins i tot els poetes-mercaders, però tots estimem el nostre país, de moment.
Em sembla que havia comentat amb algú alguna vegada que em resultava curiós constatar com un escriu una cosa i li surt una cosa completament diferent. En aquest post només pretenia acostar-vos en Jordi Batiste i vosaltres em parleu de Llach. D'acord, LLach és més conegut, però que us sembla Batiste? Ja sé que no em direu res, però jo insisteixo.
Dit això, no em fareu afegir res que faci referència a la realció de la vida (priorats inclosos) i l'obra de Llach. A mi, que escolto molt poca música, Llach m'agrada molt. A mi, que tinc uns coneixements musicals escassos, la música de Llach em sembla de les millors del país. A mi, que llegeixo poca poesia, em sembla que LLach ha sabut captar molt bé -i ja és molt- el to d'alguns poetes. En fi, que LLach m'estimula, i parlo en present. I posats a dir, en Raimon també m'agrada, però n'hauríem de parlar cara a cara per dir-vos per què, com i quan.
Res de carrinclona, Arare, i tampoc no aportaré arguments, però ho tinc ben clar. I no siguis modesta: no se n'ha fet ujn gra massa d'això d'en LLach, i si no que em citin un altre nom.
D'acord, Júlia no seré jo qui tiri la primera pedra, que em lapidaríeu, però un dia, quan ens veiem, en parlarem.
Avui ja veus que prenc aprtit, xurri. Bé per tu, i ja em diràs quines són les cançons que no et funcionen. I parlarem de Raimon.
I dos retrets.
Primer: Com pots dir que els altres no els coneixes si et deixo sentir dues cançons, vídeo inclòs. Per cert, el senyor grassonet que canta en un moment determinat és diu "titot" i li tinc un respecte gran des que va musicar tots els poemes del trobador Guillem de Berguedà, una obra que a mi em sembla importantíssima i que va passar pràcticament desapercebuda.
Segon: Ja saps que jo tinc la mania de dir alguna cosa als comentaris dels meus posts. La pròximma vegada que em comenetis no se sap quants posts seguits passo per casa teva i te'n recordaràs. I no m'expliquis històries.
Veient com va el tema, em sembla que un independentisme radical actual efectiu ens faria acabar tots a hòsties...
Els del país crec que ens donaríem poques hòsties, que anem per feina. Les hòsties més aviat vindrien de fora.
Publica un comentari a l'entrada