La Glòria del doctor Larén (1)

Us parlava l’altre dia de la compra de La Glòria del doctor Larén (edició de 1994), de Pere Calders. Més endavant ja afegiré algunes consideracions sobre la novel·la, però prefereixo començar pel principi i remarcar l’interès del pròleg, curt, del propi autor, on, deixant de banda l’humor en general i l’originalitat que tots hi sabreu trobar, Calders no menteix i assenyala, humorísticament, es clar, dues característiques que es poden detectar en llegir l’obra: la manca d’unitat i l’estil inconnex. La pregunta és, fins quin punt, com diu l’escriptor, aquests trets que destaca són “defectes”? O una altra: aquests “defectes” dels quals adverteix al lector, el faran tirar enrere o l’esperonaran a iniciar la lectura?

El primer que se m’acut en intentar l’aventura del pròleg, és polemitzar amb els possibles crítics que em faig la il·lusió que s’ocuparan de la meva obra. M’imagino un diàleg presentat a l’estil dels reporters judicials, on una J. M’indicaria a mi, i una C. al crític. A través d’una conversa on la meva causticitat faria un gran paper, aniria sortint al pas de tots els arguments de al crítica que quedaria acorralada i finalment hauria de confessar la meva importància.

Aquesta dolça visió, encara que sembli paradoxal, és deguda que en postjutjar aquesta mena de novel·la que tinc l’audàcia de presentar al públic, se m’acudeixen més arguments en contra que en pro. Si fos un altre, li dedicaria una rebentada sense contemplacions. Però no és així, i no puc dir que no en tinc jo la culpa.

Posat, doncs, en el pla de la paternitat, tots els defectes de l’obra se m’apareixen com a finíssims ardits literaris. La manca d’unitat l’atribueixo a una despreocupació que em permet d’alimentar la il·lusió de creure’m al corrent d’una branca de la moderna novel·lística europea; l’estil inconnex i desorientat és una manera volguda i meditada d’accentuar la meva personalitat subtil i garneu, d’aquesta manera que sempre m’ha agradat tant.

Pere Calders, pròleg a La Glòria del doctor Larén (fragment), segona edició, de 1994.

En un altre aspecte, en el preàmbul, Francesc Vallverdú esmenta els tipus de correccions que s’han fet respecte l’edició de 1936. Concretament, diu:
“Correcció d’errors tipogràfics (n’hi havia molts); regularització de l’ortografia (“recó” per “racó”, “embestir” per “envestir”, etc.); correcció de faltes gramaticals òbvies (“donar-se compte” per “adonar-se”, “ser precís” per “ser necessari”, alguns gerundis consecutius, etc.); correcció de barbarismes lèxics (“apretar” per “estrènyer”, o altres, “ropatge” per “draperia”, “paulatinament” per “gradualment”, “botiquí” per “farmaciola”, “dispar” per “tir”, “fiambrera “ per “carmanyola”, “silló” per “butaca” i pocs més)...”

Quina llàstima que no tingui l’edició del 36! La novel·la continuaria sent la mateixa però tindria l’afegit de saber amb precisió l’ús de la llengua escrita de Calders en aquell moment. Ja sé que la majoria deu pensar, i amb raó, que cal que els llibres hagin passat per les mans dels bons correctors, i encara més en un país com el nostre, on qualsevol badada pot suposar un desprestigi que en altres llengües no passaria de ser anecdòtic; però ja m’enteneu, oi?

Per cert, això de la correcció lingüística és una cosa ben curiosa. Per exemple, déu me’n guard de dir que fiambrera és una paraula correcta, però estic segur que hi ha alguna part del territori on la paraula carmanyola no s’ha fet servir fins a dates relativament recents; a més, la paraula fiambre ja es troba a Tirant lo Blanc: “E Tirant, que hi havia ben proveït en lo passat dia en fer coure moltes gallines e altres maneres de carns fiambres” (cap. 104), cosa que evidentment no significa res més que fa molt temps que es feia servir i potser s’ha perdut entre les boires dels segles o a partir de la intervenció d’algun filòleg amb potestat per legislar.