l'atmosfera és plana

Gairebé cada dia apareixen notícies relacionades amb l’ensenyament que abasten des de qüestions generals, de pressupostos, per exemple, a concrecions, com si cal introduir o no alguna matèria nova, i entremig tot el que us sembli. Encara que jo no tinc costum de parlar aquí del tema, sembla que se m’ha encomanat el debat i també vull afegir-hi la meva modesta contribució. Aviso per endavant que possiblement us decebrà el que diré, entre altres coses perquè és insignificant i marginal i, a més, no opinaré sinó que mostraré a partir d’un exemple, un exemple amb poc predicament, que pot tenir les hores comptades.

Els mots aguts s’accentuen quan acaben en les terminacions:
-a, -e, -i, -o, -u, -as, -es, -is, -os, -us, -en, -in
(no s’accentuen les paraules agudes acabades en diftong decreixent (-ai,-ei, -au, -eu...))

Els mots plans s’accentuen quan no acaben en cap de les terminacions anteriors.
(cal recordar que s’accentuen les paraules acabades en diftong decreixent o triftong: marxàveu, dèieu...)

Els mots esdrúixols s’accentuen sempre.
(compte amb les interferències en castellà, per exemple història porta accent en català perquè és esdrúixola, mentre que en castellà és una paraula plana, qüestió de diftongació)

Bé, ara que us he refrescat la memòria -em deixo els accents diacrítics, és veritat, i alguns detalls menors-, convindreu amb mi que sembla senzill aprendre aquesta normativa ortogràfica. Quan es tenen 12 anys ja s’està en condicions d’aplicar-la, no us sembla? I parlo de l’accentuació però podria haver triat qualsevol altre tema de complicació nul·la.

Bé, doncs agafem un llibre de text de llengua catalana, de l’editorial Teide, per citar-ne un de solvència provada:

1r curs d’ESO, pàgina 106: L’accentuació.
2n curs d’ESO. No tinc l’exemplar a mà.
3r curs d’ESO, pàgina 144: L’accentuació.
4t curs d’ESO, pàgina 164: L’accentuació.

I així arribem amb alumnes de 16 anys –potser 17; deixem-los repetir un curs o dos perquè potser algun estava malalt el dia que tocava l’accentuació i li hem de donar una altra oportunitat- que, si el professor ha seguit el llibre de text, cosa força normal, han sentit parlar, han estudiat les normes d’accentuació i han fet els exercicis corresponents. No sé quantes vegades han repassat el tema a primària, però al conclusió és que els alumnes de 16 anys per força han de ser uns grans experts en accentuació. I en molts altres temes de llengua, evidentment, que ara no enumeraré.

Apliquen la normativa sobre accentuació aquests especialistes de 16 anys? Deixeu-me que us deixi amb aquest misteri per resoldre. Qui l’encerti –no cal especificar percentatges d’alumnes- té pagada una cervesa amb o sense alcohol. Una altra pregunta: per què els alumnes de 16 anys apliquen, o no, aquesta normativa? Aquest és un misteri que us serà més difícil de resoldre. Als qui encertin la solució em comprometo a pagar-los la hipoteca d’un mes o donar-los directament l’import equivalent.

Què vull dir amb tot això? Ja he dit que no opinaria, però qui sigui capaç de respondre les dues preguntes del paràgraf anterior segur que s’acostarà molt al que volia dir, tot i que aviso que crec que no hi ha una sola resposta vàlida i que el tema enllaça amb molts dels altres temes que actualment es plantegen sobre l’ensenyament i l’educació, dos termes que un no sap fins quin punt signifiquen el mateix, cosa que tampoc sap la Generalitat si hem de fer cas a la frivolitat que es manifesta en com van canviant el nom del Departament o Conselleria segons les previsions de la collita de l’oliva o alguna cosa semblant que se m’escapa.