La Glòria del doctor Larén (2)

El lector coneix la història del doctor Larén, i de la Glòria, a través de les intervencions de tres personatges: el que creu en la bondat humana, i sobretot en la del doctor, el que dissenteix de l’opinió del primer personatge, i el propi doctor. La història va avançant a mesura que cada personatge explica, de l’inici al final, allò que coneix de l’existència de Larén, i en algun moment els tres personatges s’interrelacionen. No cal que us expliqui l’argument, però, en resum, consisteix en a penes cent pàgines on podem anar seguin la vida de Larén, des dels seus antecedents familiars, la seva educació, l’enamorament i el casament, la vida en comú i... I al final una moralitat, o no.

Majoritàriament, els crítics són de l’opinió que aquesta primera novel·la, escrita als 24 anys, és més aviat un conte allargat, i exposen els seus arguments. M’afegeixo moderadament a la idea, però penso que al mateix temps la novel·la mostra en alguns moments tanta condensació, tants suggeriments no desenvolupats, que és una llàstima que el mateix Calders no aprofités per elaborar algun conte. En un altre aspecte, l’argument, les descripcions i la evolució de situacions i personatges, en fi tot el conjunt, es va movent a partir de l’absurd o de la irrealitat, que en l’obra posterior de l’escriptor aconseguirà convertir-se en versemblant, o si voleu aconseguirà que el lector participi plenament del joc que planteja l’autor, i aquí alguns cops queda excessivament forçat. No segueixo per aquest camí, només vull avisar que la novel·la té algunes mancances que cal tenir en compte.

Deixeu-me ja que us presenti alguns fragments. Del principi al final –obriu el llibre per la pàgina que us sembli-, l’humor, la ironia, és omnipresent. En aquest cas és tracta més d’un humor per acumulació i exageració que basat en el joc de paraules, però és plenament efectiu. Fixeu-vos, per exemple, en aquest primer fragment, en què el doctor Lorén està a punt de caure en el repte que li suposa la Glòria. Observeu especialment l’agosarada comparació del final -i la de la fècula de la patata, ai, el romanticisme!-

A dins de l’ambulància que els portava a la clínica, Larén prosseguia el seu soliloqui. “Quina finor de carn! Elàstica com la gutaperxa, i d’una suavitat tàctil com la fècula de patata. Aquesta noia com rebria la iniciació a l’amor? Una emoció massa forta podria desmuntar-la tota. Una espècie com la de la Glòria únicament podria ser mare si un vent perfumat li portava el pol·len des d’un país de llegendaris cavallers anèmics. Quina responsabilitat estimar una noia així! Deu ser com ensenyar a muntar a cavall una copa de finíssim cristall de Bohèmia.”

En el fragment que llegireu a continuació el personatge és un oncle del protagonista, que durant un temps va tenir cura de la seva educació. En un moment determinat, per consell del seu germà, va anar a Amèrica, però va tornar ...ja ho veieu. Fixeu-vos també en aquest humor per acumulació i en els altres aspectes que captareu perfectament. No us imagineu a partir d’aquest dos paràgrafs, un dels contes calderians?

Va marxar, doncs, i al cap de poques setmanes, en el primer vaixell que va retornar d’Amèrica, l’oncle es presentà, transfigurat per l’encís del nou continent. Duia un barret mexicà policromat, i una guitarra en bandolera. Portava un papagai damunt de cada espatlla i, lligat amb una cadena, un simi que li havia venut un mariner australià.

No recordava ni un borrall de català, i parlava amb un accent crioll tan acusat que marejava. Portava a la mà, sempre, una carabassa decorada al foc, plena de mate; assegurava que havia contret el vici d’aquella beguda de tal manera, que privar-lo li hauria representat la mort.

Arriba un moment en què la vida plàcida que porten els dos protagonistes al camp sofreix un canvi total. Calders resolt magistralment en un sol paràgraf el moment a partir del qual hi haurà un abans i un després.

La Glòria es lliurava a la lectura de novel·les cursis, alternant-les amb un fantasieig mig inconscient al voltant de pressentits adulteris, puix que d’una manera mecànica havia incorporat el seu marit a l’avorriment general. El doctor va anar abandonant els seus els seus divertiments rurals i cada dia dedicava més hores a jugar a metge i a malalts amb els conills, les gallines i coloms de la casa. Insensiblement, hom anava girant l’esquena al bonic tros de paisatge del retall de mar; per acarar-se amb la silueta llunyana del Tibidabo, més adulterada, però que feia pressentir i enyorar l ciutat.

Cal llegir La Glòria del doctor Larén? Bé, si només teniu temps per una novel·la, jo us aconsellaria Ronda naval sota la boira, però si sou capaços de trobar la història de Larén en alguna llibreria o al veieu a la biblioteca que freqüenteu, no dubteu a agafar-la. Ja m’ho direu.

P. S. He llegit a la columna de Màrius Serra a “La Vanguardia” d’avui, que l’altre dia en Quimi Portet va dir que el només llegia llibres d’autors morts. No és ara el moment de reproduir l’opinió de l’articulista sobre aquest tema, però que consti que jo no tindria cap inconvenient, al contrari, que Pere Calders fos viu. Us asseguro que no vaig esperar la seva mort –no sabeu com em va doldre- per començar a llegir la seva obra. Sobre altres autors, vius i morts, m’abstindré de donar la meva opinió, que, per altra banda, tampoc no té cap importància.