3.3.07

Artur Bladé i Desumvila

Tinc la sensació, sense proves que ho confirmin, que a Catalunya hi ha pobles tant desconeguts pels catalans en general –o si voleu pels mitjans que ens diuen el que coneixem els catalans- que ni tan sols es parla del seu desconeixement. Sovint es parla, per exemple, de pobles dels Pirineus que es van despoblant i es lamenta la seva situació, el deu destí. Aquests pobles ja s’han fet famosos, reben visites per tal de descobrir l’essència d’aquella Catalunya que s’acaba (sic). Aquests pobles ja han entrat en les rutes turístiques oficials o oficioses i els autòctons que hi queden es converteixen en una mena de guies i historiadors entre burletes i convençuts d’una singularitat que abans no s’havien plantejat. A la ribera de l’Ebre, en canvi, hi ha pobles d’una estabilitat a prova de bomba, d’un créixer i minvar per quedar igual, que encara no han entrat de ple en els circuits comercials, els de la cultura de la premsa, els de les escapades de cap de setmana, els de la singularitat que cal conèixer. Potser l’excepció és Miravet, per raons que ara no cal esmentar, i les poblacions del nord: Flix, Riba-roja... Però, i Ginestar i Benifallet (que s’anuncia com el rerepaís de la Costa Daurada i que pertany al Baix Ebre per no se sap quina raó) i Rasquera, famosa pels seus pastissets, que competeixen amb els de Tortosa...? D’entre els pobles que voregen la ribera de l’Ebre, avui destacarà Benisssanet perquè se celebra el centenari d’un escriptor que, com les mateixa terra on va néixer sona però és poc conegut. Avui a Benissanet s’homenatja Artur Bladé i Desumvila.

No entraré en aquesta dèria classificatòria, i potser necessària, que fa que es compari Artur Bladé a Pla (el Pla de les terres de l’Ebre, diuen alguns) o a Sebastià Juan Arbó. Potser sí que podeu trobar elements comuns, segur, però, Bladé, com qualsevol altre bon escriptor, té vida pròpia, i les coincidències que cadascú li vulgui trobar, certament certes. D’aquest escriptor, més o menys citat però poc llegit, l’editorial Cossitània –quina qualitat les seves edicions!- n’ha publicat dos volums de l'Obra Completa. Quan els tingueu llegits o fullejats ja em direu què. Mentrestant us en deixo un fragment del primer volum.

Ací a Mèxic, país sense hivern, un no pot pensar en els mesos d’hivern a la nostra terra sense sentir una impressió inefable. I és que, a desgrat de tot, als qui estem avesats al canvi de temps, ens agrada veure néixer i morir les temporades, ens plau aquella successió de les estacions de l’any i tenir consciència de la vida que passa... No sentir el pas del temps ni l’encís dels dies i el de les variacions naturals, perquè tot és igual i sense emoció, arriba a fer enyorar fins les hores de més mal temps a casa nostra, fins els dies de cerç i calamarsa. Davant d’aquesta lamentable monotonia d’un paisatge que sempre sembla el mateix, “en estrany lloc i en estranya contrada”, és plaent recordar les estampes hivernals benissanetanes, el cel gris amb aquella mica de boira que puja del riu, els arbres descarnats, les postes de sol esvaïdes, les vetllades interminables, la cançó dels vents i les pluges, les llars flamejants, els nadals i les epifanies, els vells amics mai no oblidats, les cares estimades que ja no retrobarem, però que encara viuen en el record, potser perquè només es recorda allò que s’estima.

Artur Bladé i Desumvila. Cicle de la terra natal I. Obra completa , volum I. Cossetània Edicions.

I si sou matiners i no sabeu què fer, potser avui us podeu allargar a Benissanet, això és el que us espera, i el que vosaltres vulgueu afegir-hi.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

"només es recorda allò que s'estima" i avui parles de coses que em són molt properes. I no ho dic pel Bladé i Desumvila, que un de a prop també pot ser un desconegut; ho dic pel paisatge de que tu i ell parleu, que aquest sí que m'és a prop, sentimentalment i física. Si reculo molt en el temps, malgrat la proximitat dels paisatges, "la mica de boira que puja del riu" a mi em quedava a l'altra banda de la serralada. El que m'és del tot present, la imatge del cru hivern que marcava la lentíssima i crua infantesa, és sens dubte el seré (el seu cers) i la "broma del riu" tostemps ajaguda per sobre de les carenes de la Mola, l'Argentera i el contraforts dels Castillejos, a l'Arbolí. Una broma del riu que s'escampava damunt d'elles com un vel mortuori. Ara em reverdeix la memòria, ves!

Anònim ha dit...

Bona nit Pere,
M’agrada molt aquest boci d’escrit que has posat del Artur Bladé, per mi va ser un escriptor desconegut fins fa un parell d’anys que el vaig “descobrir” a rel d’una ruta literària que li van dedicar aquí a Tarragona, la ruta va comptar amb la presencia d’un fill seu i va ser molt interessant passar per llocs on va viure i també llocs on solia reunir-se amb els seus amics.
Actualment crec que s’estan preparant alguns actes per el any del Centenari, que per descomptat si puc assistiré. Tinc pendent llegir-lo molt mes, el poc que he llegit m’ha entusiasmat.
Crec que per aquest indret d’andròmines que es el meu ordinador tinc algunes fotos de la Ruta, si les trobo les posaré al Bloc.
Amb el teu permís et faig una abraçada i espero que aquest Bloc tan fantàstic que tens no faci mai el que està fent la lluna en aquests moments.
Bon diumenge !!! =;)

miquel ha dit...

Benvingut de nou, ramon, a la vida dels blocs i a aquest paisatge i a aquesta terra que compartim, encara que jo a la boira que recordo que baixava i que ja m'és estranya li digui emburgada i al vent, vent de dalt. Ben cert, és recorda allò que s'estima, i tu i jo compartim records. La meva memòria és, puc dirt'ho?, com la teva.

Bona matinada, jaka.
Per mi, Bladé, també era un escriptor desconegut, malgrat ser tan proper, del qual, deixant de banda els aspectes sentimentals de veïnatge territorial, crec que cal llegir el que va escriure per més d'una raó que ara no esmentaré.
No cal dir-te que et seguiré en tot allò que diguis sobre ell en el teu bloc i que ja m'agraria fer la seva "ruta" .
Et torno una abraçada ben forta -i no et demano permís- i el que tu em dius t'ho dic a tu. La lluna ja torna a ser plena, com tu i jo mentre poguem ;-)

Júlia ha dit...

No entenc massa l'oblit que s'ha estès durant anys damunt d'aquest autor a molts nivells, populars i més 'cultureta'(només cal mirar la Història de la Literatura Catalana). Suposo que els seixanta i setanta ja comptaven amb uns noms al prestatget -com deia Calders- i la resta s'han d'anar descobrint. Malauradament a casa nostra passa molt, això. I no sempre els homenatges comporten una major difussió de l'obra. Esperem que no sigui així en aquest cas.

Anònim ha dit...

És maco el fragment; fa sentir enyorança de quelcom que no conec, en realitat.

miquel ha dit...

Potseer hi ha alguns factors que expliquen aquest oblit: el territori d'origen i l'autodidactisme, un tipus de literatura que han conreat altres escriptors més ben "relacionats"... Dubto que la seva obra tingui ara gaire difusió, tot i que en alguns aspectes és única.

M'agrada que t'agradi, xurri. Una de les característiques de bona part de l'obra és que és directament sincera i relaxant -i suggerent-, característica molt apreciable per alguns en aquest temps.