2.3.07

esquizofrènia

Tinc l’esquizofrènia que tinc esquizofrènia. De vegades em fa l’efecte que sóc un individu virtual creat per altres individus d’un món real que em vigilen, com tots els creadors ho fan amb les seves criatures, i que de tant en tant condescendeixen a donar-me mostres de la seva existència de forma subtil però clara. Les seves manifestacions són diverses quant a la forma de materialitzar-se. La darrera ha estat a través de les pàgines del diari “El País”, que gairebé només llegeixo els dijous.

Doncs resulta que ahir vaig escriure sobre la darrera novel·la de Paul Auster, un llibre que no he llegit i sobre el qual em permeto parlar amb total desconeixement de causa, i obro les pàgines d’”El País” i a la 38 apareix un article que em recorda el que vaig escriure, i a la 39 també. A la 39 em trobo una entrevista que Eduardo Lago, director de l’Instituto Cervantes de Nova York, fa a Paul Auster. Les respostes de l’escriptor, a part de donar-me unes quantes claus que ja intuïa per llegir Viatges per l’Scriptorium, resituen l’autor en el seu moment creatiu. A la pàgina 38, Vicent Verdú escriu un article titulat “Cómo hablar de un libro sin haberlo leído”. No entraré en detalls sobre el seu contingut però esmentaré, com a mínim, que fa referència a un llibre publicat en francès, amb aproximadament el mateix títol que el de l’article, escrit per Pierre Bayard i publicat a Minuit. Bayard parla de la seva pròpia experiència, de les observacions del seu entorn i de les seves lectures, i em sembla entendre que arriba a la conclusió que sovint té més coses a dir aquell qui no ha llegit el llibre que el lector a qui no ha servit de res la lectura (en honor a la veritat he de dir que potser m’invento aquesta conclusió: a vegades no m’acabo de llegir els articles curts). A part de la seva opinió, em reconforta en la meva propensió a parlar de llibres no llegits –o ja oblidats, que per al cas és el mateix- una cita d’Oscar Wilde que recull Bayard. Deia l’escriptor anglès que mai es va permetre criticar un llibre que hagués llegit abans perquè, “seria tan fàcil deixar-se influir”. I tenia tota la raó, com es demostra algunes vegades en algunes crítiques -faig servir un indefinit però potser seria més escaient un quantitatiu-.

Em sembla que no us puc enllaçar amb les pàgines que esmento del diari, però us ofereixo la possibilitat d’una mica més d’informació sobre el segon llibre, d’imminent aparició a Anagrama (segons diu Verdú) i que ja podeu comptar que em compraré i potser llegiré –em caldrà després de llegir els articles que en parlen?- , i gairebé segur que el tornaré a esmentar.

I torno al principi. Vosaltres creieu que és una mostra d’esquizofrènia que jo pensi que l’aparició d’aquests dos articles consecutius a “El País” es deguda al fet que algú real s’interessa per mi i m’ho vol fer saber? Realment crec que Eduardo Lago i Vicent Verdú només són els instruments, potser també virtuals, que aneu a saber qui fa servir per manifestar-se’m amb no se sap quina intenció. Mai no he cregut en les casualitats, només en les causalitats, per molt remotes i inversemblants que siguin.

6 comentaris:

Albert ha dit...

Cap ni una de casualitat. Si de cas, causalitats...

Anònim ha dit...

Jo crec que és casualitat, Pere. No t'hi capfiquis.

Clara

Xurri ha dit...

Potser més que esquizofrènia tens un atac d'autoreferència?? Es clar, que ja saps que el pitjor que li pot passar a un paranoïc és que realment el persegueixin!!

(mira darrera teu... no ho has vist???)

jaka ha dit...

Pere, bona nit, això es “poltergeist” !!! Be, potser transmissió de pensament, cosa que jo hi crec, a mi m’hem passen moltes de coses així, coses potser mes prosaiques però que tot sovint em quedo sorpresa. Ara recordo per exemple que un dia que vaig anar a comprar verdura vaig descobrir uns tomàquets que es deien “quarenteno” (per ser molt bons), al arribar a casa llegeixo al diari un article del Xavier Amorós on deia exactament que havia acabat de descobrir aquests tomàquets... casualitat ? Transmissió? Quilosá !!!


=;)

Arare ha dit...

T'entenc perfectament perquè a mi també em passa. Hi ha tot un món que posa als meus peus un altre món que és el que jo visc. I sento la manipulació i la veig i la toco. Però no puc sortir-ne, perquè no em deixen. I no em vull pas suicidar, eh? només voldria sortir-ne, però no em deixen.

Petonets, Pere.

Estem fatal, tio!

pere ha dit...

Les casualitats no existeixen, Clara, només les cusalitats, l'Albert i sap. No obstant, no passa res, no és cosa de capficar-se -jo no ho faig encara que ho sembli- perquè forma part de la naturalesa de les coses.

No et veig, xurri, però ja m'agradaria. El millor que li pot passar a un paranoic és que les seves paranoies siguin realitats. No em facis cas, ja saps com sóc algunes vegades :-)

Estic d'acord amb tu, jaka, a mi m'han passat també algunes coses que ho demostren, suposo que com a tothom, cosa que, insiteixo, no és axtraordinària sinò una faceta més de la nostra realitat,encara que a alguns els costi d'acceptar.

No estem fatal, arare, al menys no tu i jo. Dit això, el millor que se m'acut que podem fer és acceptar les manipulacions i manipular, o no?
Petons de coco.